FRANCESC PÉREZ MORAGÓN
Fa temps vaig comprar una capsa de mocadors de tela. Feia
molts anys que n’emprava de paper, però no m’hi acostume, quan m’he d’eixugar
les llàgrimes. I enguany, entre la cosa fusteriana i els disgustos sobtats, he
fet el pas cap al passat i en duc sempre a les butxaques dels dos tipus, els
tèxtils i dels de paper.
Si he fet aquesta giragonsa retòrica deu ser per por
d’entrar en matèria i d’entristir-me més encara.
Mai no he entès aquella frase de Jesús: “deixa que els morts
enterren els seus morts” (Lluc 9: 60). Clar és que Jesús no va patir, que jo
sàpia, cap mort d’una persona estimada. La Bíblia no parla del final dels avis
Joaquim i Anna (cal pensar que en tindria uns altres dos, però tampoc no en diu
res). La mare, Maria, va morir després que el fill. Josep, el fuster,
desapareix discretament de la narració. L’Esperit Sant és immortal, per
definició, com Javé. En fi, tots els deixebles van sobreviure al mestre que,
d’altra banda, feu ressuscitar algunes persones, conegudes seues o no.
En fi, és hora de traure la capsa de mocadors i deixar-la al
costat de l’ordinador. L’altre dia va morir Ferran Zurriaga, ferit d’una llarga
malaltia, però pensant encara en els llibres i els papers, en les persones
volgudes i en el país que havia estimat des que era un xiquet, abans de
conèixer Pepa Llidó, la seua companya de fatigues i alegries, el seu millor bé.
Vaig conèixer Zurriaga quan jo encara era un adolescent que
començava a aprendre el valencià per una obscura inclinació, alumne de
batxillerat a l’Escola Pia, del carrer de Carnissers. Ell vivia en una finca
més enllà de la botiga d’estris i mobles de fusta, cap al carrer de Santa
Teresa, on encara hi havia el palau dels comtes de Parcent i cap al Mercat
Central —nom típic del segle XX, tan ordenancista, quan es podia— i de
l’església de Sant Joan del Mercat. I de la Llotja. A cent metres en línia
recta del carrer de la Carda, que era el de la meua família.
Però no el vaig conèixer per proximitat geogràfica, sinó per
afinitat ideológica, per una retirada valencianista, antifranquista, que m’hi
dugué, a través de Vicent Miquel i Diego i la seua germana, Carme, mestra com
Ferran, o d’Ernest Sena i de Vicent Garcés i altres persones que hauré de
recordar en unes impossibles memòries. Seria cap al 1964 o 1965. Jo tenia, per
tant, uns setze anys. Ferran, deu més que jo. Però no hi feia res, perquè tenia
una manera de veure les coses, d’expressar-se, que se’t feia pròxima. Mai,
llavors, no vaig pensar que hi hagués una distància de temps i d’experiències
tan gran, entre ell i jo. Era com un germà gran, però no massa gran. Anys
després vaig observar que, amb l’empresari Eliseu Climent, es donaven el
tractament de “germà”. No sé per què ho feien, ni els ho vaig preguntar. Devien
ser rituals com uns altres. De la mateixa manera que Climent besava a les
galtes, generoses, un savi com Enric Llobregat.
Mai no deixàrem de ser amics, Ferran i jo, encara que a
temporades ens veiéssem poc. Algunes vegades sabia d’ell i de Pepa per les
notícies que me’n donaven Vicent i Matilde, o, abans, Hèctor Garcia, veí seu i
antic deixeble d’Antoni Llidó, que havia estat rector a Quatretondeta, el seu
poble. O anàrem a Bétera, cap al 1993, a inaugurar amb Ventura una exposició
sobre Fuster organitzada per mi.
Els últims anys, m’invitava amb Elena Romero,de Gàtova, i
altres amics, a veure l’esplèndida florida dels cirerers, en la primavera
brillant dels paratges alts del Carraixet. Dues vegades hi anàrem, Heike i jo, l’última,
el 23 d’abril, dia de sant Jordi d’aquest 2022 que ha vist la mort de Ferran.
Estava cansat i ens asseguérem a xarrar mentre els altres pujaven al turó on
visqueren no sé quins pobladors anteriors a Jesucrist. Heike ens fotografià.
Ací reproduesc les imatges. Ferran sembla una mica torbat, però no ho estava.
Estava cansat. O ja havia vist massa vegades el famós poblat on, des de lluny,
jo veia una senyora vestida com se suposa que anirien les de la tribu —i ja és suposar— explicant els costums d’aquella
gent admirablement remota. Hi pose una
altra, caminant de tornada cap als cotxes, en què se’l veu més relaxat. No
recorde de què parlàrem, mentre esperàvem el retorn dels expedicionaris. Del
passat, certament, de records compartits o que volíem compartir. No li vaig dir
que l’admirava, ni crec que ho hauria admès. Tots dos venim d’una eixutesa en
els costums i en l’expressió que, cosa idiota, impedeix aquestes confessions.
Ara bé, la intensitat dels sentiments no en pateix. Quan déiem Pizcueta, Fuster
o Ventura, estic segur que ho déiem amb la mateixa cordialitat.
Heike i jo el duguérem a casa, a Olocau, on l’havíem
recollit a l’anada —havíem arribat puntuals, a l’hora que ens digué, però ja
estava impacient a la porta— i abans de tornar nosaltres cap a Godella, entrà i
em donà el seu llibre, enciclopèdic, sobre tota aquella banda del Camp de Túria
que jo porte en la memòria del cervell, i en la dels peus, des d’una mica abans
que ens haguéssem conegut Ferran i jo, en passeigs i tertúlies compartides allà
pel 1964 o 1965.
Durant l’excursió dels cirers, em contà com, en una ruta que
acabaria a les portes de la cartoixa de Portaceli, Joan Fuster, Vicent Ventura
i altres havien dormit a Olocau, i la seua sorpresa perquè una tia seua, habitualment
poc generosa, els havia cedit dormitori i espai. Tornant de Gàtova cap al poble
de la seua família, ens ensenyà el lloc on Fuster, poc aficionat a aquestes
aventures, havia renunciat a continuar per un camí esquerp que eixia cap a
l`esquerra de la carretera. I encara em digué que, regirant papers, feia poc,
havia trobat algun número de Claustro, en què hi havia articles de Fuster o de
Ventura. Me l’envià el 30 de maig. Abans, Enric Alforja, del Centre de
Documentació Joan Fuster, li havia fet arribar alguna foto de la Ruta
Universitària del març de 1962, que Ferran volia per a algun article. No sé si
l’arribà a publicar
Hi ha algun milhòmens que es pensa encara haver descobert el
valencianisme, simplement perquè n’ha fet botiga i indústria. En realitat,
la cosa era anterior. I Ferran, com
altres pocs de la seua edat, n’era el testimoni. Gent que no venia de
l’estraperlo, sinó de la netedat democràtica. La seua activitat enllaçava amb
la de Carles Salvador, Enric Soler i Godes o el seu oncle, Ismael Rosselló
Zurriaga, abans de la guerra. Amb la d’Adolf Pizcueta, que li regalava llibres
en valencià quan Rosselló el duia de la mà, orgullós del nebot, a les tertúlies
del Cercle de Belles Arts, a la plaça de la Pilota, recer dels qui quedaven
d’Acció d’Art, de la Sala Blava i maniobres escapçades per la victòria
franquista. Gent com Ricard Boix.
Era un valencianisme avançat, europeista i democràtic,
republicà, que Ferran contribuí poderosament a modernitzar, portant-lo fins al
segle XXI i l’escola dels nostres dies, però que també devia molt a la
constància i l’esforç de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, d’Emili Beüt, fins i
tot de Manuel González Martí, de Gaetà Huguet i Segarra tornat de l’exili —el
seu patrimoni fou expoliat per un nebot i, després, per un empresari ambiciós—,
perquè les velles reivindicacions vençudes arribassen fins ara mateix.
Dels ensenyaments de l’Escola Pia, amb les amenaces del foc
etern si transgredies un o altre manament, m’agrada recordar de vegades, com un
consol eventual en el dolor de pèrdues tan dures, tan irrecuperables,
l’esperança de retrobar, després de la mort, a l’Infern, al Purgatori o a la
Glòria celestial, les persones que admiraves o volies. Tinc una certesa fiable
que no ens veurem mai més, Ferran i jo, ni tornarem a parlar del que parlàvem
en aquells anys de Franco i de Fraga Iribarne, que no tornarem a caminar per la
Calderona ni menjarem els embotits i els dolços ben triats dels artesans de
Gàtova o Olocau. Però el seu record m’acompanyarà com una llum en la nit de les
hores incertes, fins que jo mateix clouré els ulls. Sense deixar darrere tantes
lliçons com ell, però amb l’enorme sort d’haver-lo escoltat en un tros del
camí.
Com diràs això? Ho mig pensava a les quatre de la matinada
en escriure aquesta nota. La valentia de Ferran, l’evocació d’una persona amb
la qual m’havia lligat per uns vincles que ni ell ni jo hauríem pogut establir
sense converses que no tinguérem, m’ha fet véncer la por d’escriure. Li ho
agraesc, encara que no ho sabrà, perquè gràcies a ell he estat valent i lliure,
a l’hora que em tocaria ser, ni que siga per l’edat, covard i subsidiari.
Fuente: https://www.eldiario.es
