Arxiu diari: 8 de desembre de 2022

“A LA MENUDA”

LLUÍS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

Cada dia busquem més economitzar el temps. Les compres de qualsevol classe les fem en grans quantitats amb la intenció de no visitar diàriament les botigues. Atresorem en les nostres cases, sense pensar si verdaderament necessitem tants productes. Hem perdut el plaer de comprar a poc a poc. Per eixe motiu, cal reivindicar la locució ‘a la menuda’ i el seu sinònim ‘al detall’. Amb elles, indiquem que es ven directament a la persona consumidora o en quantitats xicotetes.

Hem de mirar ‘a la menuda’ els esdeveniments que passen al nostre voltant per a tindre en compte els drames que tenim prop. Per exemple, les dones atacades o mortes per la violència no poden ser números. Són realitats concretes i xicotetes que acaben creant una gran història dramàtica que afecta tota la societat. Així que no s’han de realitzar afirmacions relatives a la dona que semblen no tindre importància perquè es fan en un espai reduït, com una xicoteta església de poble. Estes, siguen insignificants o grans, acaben justificant la desigualtat de la dona o unes altres discriminacions. Pense en el rector d’Albalat dels Tarongers que, en un escenari ‘a la menuda’, ha esmentat que les persones homosexuals estan malaltes o que les dones li deuen obediència als hòmens. Més enllà de la veritat o no de les declaracions, hauria de mesurar l’efecte de les seues manifestacions.

Crec que, a voltes, ens encisem per meravellosos escenaris. Oblidem que una xicoteta activitat d’animació lectora infantil tastada ‘a la menuda’ pot ser profitosa. Ho pensava estos dies en l’activitat preparada amb l’estimada Fani Grande a Albalat dels Sorells. Una senzilla proposta, sense grans decorats, va demostrar com els infants valoren l’escriptura.

El patrimoni també hem d’observar-lo ‘a la menuda’. No busquem sols grans monuments. Ja ho escrivia la setmana passada. En una xarrada organitzada pel Col·lectiu del Patrimoni Saguntí, explicava que cal tastar i ser conscient que el patrimoni està fet per a sentir-lo i sentir amb ell. Trobe que no ens fixem excessivament amb el que tenim en els nostres municipis. El patrimoni ha de ser part de nosaltres, de la vida i del futur de cada poble.

En definitiva, hem de viure més ‘a la menuda’. No busquem sempre grans moments per a consumir-los. La mirada d’un simple punt pot escampar-se i fer-nos emocionar més intensament que una gran taca.

‘AIXÍ, AIXÍ’

LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

     No sempre  podem   afirmar  rotundament  que  ens  agrada   una cosa,  ni  que  alguna activitat la tenim enllestida. No obstant això, si volem quedar bé, expressar que no ens desagrada del tot un objecte o que quasi hem acabat una faena, podem pronunciar la locució ‘així, així’. En dir-la, el nostre interlocutor reconeix que mitjanament apreciem un objecte o que una situació està relativament bé.

    ‘Així, així’ és com mirem sovint les persones, quan estem xarrant amb elles. Pense que, si no tens  excessiva  confiança  amb  el qui  parles, una  mirada  fixa pot  resultar angoixosa. Tot i això, esta setmana les paraules de la companya de treball Eulalia m’han fet de pensar. Em deia, mentrimentres gravàvem la representació escènica d’un llibre de Carme Arnau, que quan les mirades duren set segons és perquè ha sorgit una empatia. No necessàriament es tracta d’amor o sexe. Simplement suposa que t’identifiques molt més que ‘així, així’ amb ella. Tal vegada no en som conscients, si ens passa, perquè no resulta massa habitual. Tanmateix, podríem tindre-ho en compte.

    Trobe que la ciutat de València es deixà de mirar ‘així, així’ en publicar-se el llibre “La ciutat  de València”  de Manuel Sanchis Guarner. Això fou fa 50 anys, com ho recorda l’exposició “La ciutat monstre” comissariada excel·lentment per Josep Vicent Boira.  Crec que amb eixe llibre entenguérem que la ciutat, com a símbol patrimonial i identitari, es moria. Va conscienciar-nos que havíem de valorar el que teníem, abans que s’assolara. L’humanista de Sanchis Guarner fou un cas únic. Cal més humanistes en esta societat. Sempre recordaré que la mediocritat de la política franquista i localista, junt amb l’enveja d’algunes persones, van impedir que fora el cronista de la capital. Hem de pensar que som a temps de nomenar-lo a títol pòstum.

   Esta setmana, en una xarrada dedicada al patrimoni del Camp de Morvedre, incidisc en el fet que no hem de mirar-lo ‘així, així’. Hem de recordar que, més enllà d’unes pedres, hi ha uns sentiments i unes maneres d’entendre el món. No sols hem de dedicar- nos a consumir-lo.

   En definitiva, pronunciem sovint ‘així, així’ no per a quedar bé sinó per a exposar que anem   pel   bon   camí   o   que   ens   agrada   qualsevol   cosa.   No   cal   desitjar   sempre l’excel·lència ni acabar-ho tot. Un glop de mitjania i un repte mig enllestit pot donar- nos la felicitat.