LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA
No sempre podem afirmar rotundament que ens agrada una cosa, ni que alguna activitat la tenim enllestida. No obstant això, si volem quedar bé, expressar que no ens desagrada del tot un objecte o que quasi hem acabat una faena, podem pronunciar la locució ‘així, així’. En dir-la, el nostre interlocutor reconeix que mitjanament apreciem un objecte o que una situació està relativament bé.
‘Així, així’ és com mirem sovint les persones, quan estem xarrant amb elles. Pense que, si no tens excessiva confiança amb el qui parles, una mirada fixa pot resultar angoixosa. Tot i això, esta setmana les paraules de la companya de treball Eulalia m’han fet de pensar. Em deia, mentrimentres gravàvem la representació escènica d’un llibre de Carme Arnau, que quan les mirades duren set segons és perquè ha sorgit una empatia. No necessàriament es tracta d’amor o sexe. Simplement suposa que t’identifiques molt més que ‘així, així’ amb ella. Tal vegada no en som conscients, si ens passa, perquè no resulta massa habitual. Tanmateix, podríem tindre-ho en compte.
Trobe que la ciutat de València es deixà de mirar ‘així, així’ en publicar-se el llibre “La ciutat de València” de Manuel Sanchis Guarner. Això fou fa 50 anys, com ho recorda l’exposició “La ciutat monstre” comissariada excel·lentment per Josep Vicent Boira. Crec que amb eixe llibre entenguérem que la ciutat, com a símbol patrimonial i identitari, es moria. Va conscienciar-nos que havíem de valorar el que teníem, abans que s’assolara. L’humanista de Sanchis Guarner fou un cas únic. Cal més humanistes en esta societat. Sempre recordaré que la mediocritat de la política franquista i localista, junt amb l’enveja d’algunes persones, van impedir que fora el cronista de la capital. Hem de pensar que som a temps de nomenar-lo a títol pòstum.
Esta setmana, en una xarrada dedicada al patrimoni del Camp de Morvedre, incidisc en el fet que no hem de mirar-lo ‘així, així’. Hem de recordar que, més enllà d’unes pedres, hi ha uns sentiments i unes maneres d’entendre el món. No sols hem de dedicar- nos a consumir-lo.
En definitiva, pronunciem sovint ‘així, així’ no per a quedar bé sinó per a exposar que anem pel bon camí o que ens agrada qualsevol cosa. No cal desitjar sempre l’excel·lència ni acabar-ho tot. Un glop de mitjania i un repte mig enllestit pot donar- nos la felicitat.