FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

Fa temps vaig comprar una capsa de mocadors de tela. Feia molts anys que n’emprava de paper, però no m’hi acostume, quan m’he d’eixugar les llàgrimes. I enguany, entre la cosa fusteriana i els disgustos sobtats, he fet el pas cap al passat i en duc sempre a les butxaques dels dos tipus, els tèxtils i dels de paper.

Si he fet aquesta giragonsa retòrica deu ser per por d’entrar en matèria i d’entristir-me més encara.

Mai no he entès aquella frase de Jesús: “deixa que els morts enterren els seus morts” (Lluc 9: 60). Clar és que Jesús no va patir, que jo sàpia, cap mort d’una persona estimada. La Bíblia no parla del final dels avis Joaquim i Anna (cal pensar que en tindria uns altres dos, però tampoc no en diu res). La mare, Maria, va morir després que el fill. Josep, el fuster, desapareix discretament de la narració. L’Esperit Sant és immortal, per definició, com Javé. En fi, tots els deixebles van sobreviure al mestre que, d’altra banda, feu ressuscitar algunes persones, conegudes seues o no.

En fi, és hora de traure la capsa de mocadors i deixar-la al costat de l’ordinador. L’altre dia va morir Ferran Zurriaga, ferit d’una llarga malaltia, però pensant encara en els llibres i els papers, en les persones volgudes i en el país que havia estimat des que era un xiquet, abans de conèixer Pepa Llidó, la seua companya de fatigues i alegries, el seu millor bé.

Vaig conèixer Zurriaga quan jo encara era un adolescent que començava a aprendre el valencià per una obscura inclinació, alumne de batxillerat a l’Escola Pia, del carrer de Carnissers. Ell vivia en una finca més enllà de la botiga d’estris i mobles de fusta, cap al carrer de Santa Teresa, on encara hi havia el palau dels comtes de Parcent i cap al Mercat Central —nom típic del segle XX, tan ordenancista, quan es podia— i de l’església de Sant Joan del Mercat. I de la Llotja. A cent metres en línia recta del carrer de la Carda, que era el de la meua família.

Però no el vaig conèixer per proximitat geogràfica, sinó per afinitat ideológica, per una retirada valencianista, antifranquista, que m’hi dugué, a través de Vicent Miquel i Diego i la seua germana, Carme, mestra com Ferran, o d’Ernest Sena i de Vicent Garcés i altres persones que hauré de recordar en unes impossibles memòries. Seria cap al 1964 o 1965. Jo tenia, per tant, uns setze anys. Ferran, deu més que jo. Però no hi feia res, perquè tenia una manera de veure les coses, d’expressar-se, que se’t feia pròxima. Mai, llavors, no vaig pensar que hi hagués una distància de temps i d’experiències tan gran, entre ell i jo. Era com un germà gran, però no massa gran. Anys després vaig observar que, amb l’empresari Eliseu Climent, es donaven el tractament de “germà”. No sé per què ho feien, ni els ho vaig preguntar. Devien ser rituals com uns altres. De la mateixa manera que Climent besava a les galtes, generoses, un savi com Enric Llobregat.

Mai no deixàrem de ser amics, Ferran i jo, encara que a temporades ens veiéssem poc. Algunes vegades sabia d’ell i de Pepa per les notícies que me’n donaven Vicent i Matilde, o, abans, Hèctor Garcia, veí seu i antic deixeble d’Antoni Llidó, que havia estat rector a Quatretondeta, el seu poble. O anàrem a Bétera, cap al 1993, a inaugurar amb Ventura una exposició sobre Fuster organitzada per mi.

Els últims anys, m’invitava amb Elena Romero,de Gàtova, i altres amics, a veure l’esplèndida florida dels cirerers, en la primavera brillant dels paratges alts del Carraixet. Dues vegades hi anàrem, Heike i jo, l’última, el 23 d’abril, dia de sant Jordi d’aquest 2022 que ha vist la mort de Ferran. Estava cansat i ens asseguérem a xarrar mentre els altres pujaven al turó on visqueren no sé quins pobladors anteriors a Jesucrist. Heike ens fotografià. Ací reproduesc les imatges. Ferran sembla una mica torbat, però no ho estava. Estava cansat. O ja havia vist massa vegades el famós poblat on, des de lluny, jo veia una senyora vestida com se suposa que anirien les de la tribu  —i ja és suposar— explicant els costums d’aquella gent admirablement remota.  Hi pose una altra, caminant de tornada cap als cotxes, en què se’l veu més relaxat. No recorde de què parlàrem, mentre esperàvem el retorn dels expedicionaris. Del passat, certament, de records compartits o que volíem compartir. No li vaig dir que l’admirava, ni crec que ho hauria admès. Tots dos venim d’una eixutesa en els costums i en l’expressió que, cosa idiota, impedeix aquestes confessions. Ara bé, la intensitat dels sentiments no en pateix. Quan déiem Pizcueta, Fuster o Ventura, estic segur que ho déiem amb la mateixa cordialitat.

Heike i jo el duguérem a casa, a Olocau, on l’havíem recollit a l’anada —havíem arribat puntuals, a l’hora que ens digué, però ja estava impacient a la porta— i abans de tornar nosaltres cap a Godella, entrà i em donà el seu llibre, enciclopèdic, sobre tota aquella banda del Camp de Túria que jo porte en la memòria del cervell, i en la dels peus, des d’una mica abans que ens haguéssem conegut Ferran i jo, en passeigs i tertúlies compartides allà pel 1964 o 1965.

Durant l’excursió dels cirers, em contà com, en una ruta que acabaria a les portes de la cartoixa de Portaceli, Joan Fuster, Vicent Ventura i altres havien dormit a Olocau, i la seua sorpresa perquè una tia seua, habitualment poc generosa, els havia cedit dormitori i espai. Tornant de Gàtova cap al poble de la seua família, ens ensenyà el lloc on Fuster, poc aficionat a aquestes aventures, havia renunciat a continuar per un camí esquerp que eixia cap a l`esquerra de la carretera. I encara em digué que, regirant papers, feia poc, havia trobat algun número de Claustro, en què hi havia articles de Fuster o de Ventura. Me l’envià el 30 de maig. Abans, Enric Alforja, del Centre de Documentació Joan Fuster, li havia fet arribar alguna foto de la Ruta Universitària del març de 1962, que Ferran volia per a algun article. No sé si l’arribà a publicar

Hi ha algun milhòmens que es pensa encara haver descobert el valencianisme, simplement perquè n’ha fet botiga i indústria. En realitat, la  cosa era anterior. I Ferran, com altres pocs de la seua edat, n’era el testimoni. Gent que no venia de l’estraperlo, sinó de la netedat democràtica. La seua activitat enllaçava amb la de Carles Salvador, Enric Soler i Godes o el seu oncle, Ismael Rosselló Zurriaga, abans de la guerra. Amb la d’Adolf Pizcueta, que li regalava llibres en valencià quan Rosselló el duia de la mà, orgullós del nebot, a les tertúlies del Cercle de Belles Arts, a la plaça de la Pilota, recer dels qui quedaven d’Acció d’Art, de la Sala Blava i maniobres escapçades per la victòria franquista. Gent com Ricard Boix. 

Era un valencianisme avançat, europeista i democràtic, republicà, que Ferran contribuí poderosament a modernitzar, portant-lo fins al segle XXI i l’escola dels nostres dies, però que també devia molt a la constància i l’esforç de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, d’Emili Beüt, fins i tot de Manuel González Martí, de Gaetà Huguet i Segarra tornat de l’exili —el seu patrimoni fou expoliat per un nebot i, després, per un empresari ambiciós—, perquè les velles reivindicacions vençudes arribassen fins ara mateix.

Dels ensenyaments de l’Escola Pia, amb les amenaces del foc etern si transgredies un o altre manament, m’agrada recordar de vegades, com un consol eventual en el dolor de pèrdues tan dures, tan irrecuperables, l’esperança de retrobar, després de la mort, a l’Infern, al Purgatori o a la Glòria celestial, les persones que admiraves o volies. Tinc una certesa fiable que no ens veurem mai més, Ferran i jo, ni tornarem a parlar del que parlàvem en aquells anys de Franco i de Fraga Iribarne, que no tornarem a caminar per la Calderona ni menjarem els embotits i els dolços ben triats dels artesans de Gàtova o Olocau. Però el seu record m’acompanyarà com una llum en la nit de les hores incertes, fins que jo mateix clouré els ulls. Sense deixar darrere tantes lliçons com ell, però amb l’enorme sort d’haver-lo escoltat en un tros del camí. 

Com diràs això? Ho mig pensava a les quatre de la matinada en escriure aquesta nota. La valentia de Ferran, l’evocació d’una persona amb la qual m’havia lligat per uns vincles que ni ell ni jo hauríem pogut establir sense converses que no tinguérem, m’ha fet véncer la por d’escriure. Li ho agraesc, encara que no ho sabrà, perquè gràcies a ell he estat valent i lliure, a l’hora que em tocaria ser, ni que siga per l’edat, covard i subsidiari.

Fuente: https://www.eldiario.es

LLUÍS MESA (CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA) Y VICENT BAYDAL (CRONISTA OFICIAL DE VALÈNCIA)

La història de les ciutats roman i persistix gràcies al patrimoni que les diferents generacions aporten en el quefer de constituir la memòria i l’espai urbans. Les construccions que resten, les places que sobreviuen o les festes i tradicions que se celebren són elements que acaben per configurar un imaginari col·lectiu i físic en permanent transformació. Però res de tot açò s’entendria si darrere no hi haguera persones esforçades a relatar la importància d’allò que sobreviu en el temps i que la societat va modelant i reconeixent com a seu. Eixes persones narren i recorden el que ha passat, i també omplin d’un valor més gran tot el que veu i sent la ciutadania.

Al llarg de la història de la ciutat de València han sigut moltes persones les que s’han encarregat de difondre o valorar el seu paper dins de l’esdevindre de la humanitat. Es podrien esmentar Miralles, Beuter, Martí de Viciana, Escolano, Diago, Ortí, Boix o Teodor Llorente, per dir-ne alguns. No sempre reberen un nomenament oficial per part dels consells municipals o ajuntaments de cada època, però foren capaços de donar testimoniatge del pas dels anys i els esdeveniments que tingueren la ciutat com a protagonista. Foren escoltats o llegits i sobretot, el més important, els seus escrits han perdurat a través de la història. Amb l’arribada de la societat contemporània, el cronista fou revestit d’un nou reconeixement que pràcticament l’equiparava a les autoritats locals. Però en els nomenaments públics, com en la resta de decisions humanes, no sempre són escollits tots que es mereixen una dignitat. En els últims temps el Cap i Casal tingué dignes cronistes, com ara Ribelles, Carreres, Almela i Vives o Bru. Tanmateix, de segur que a un costat es quedaren personalitats que també hagueren merescut eixe rang i a les quals res no els impedí deixar crònica de la ciutat per a les successives generacions.

En el 2022, en motiu del 50 aniversari de la importantíssima obra La ciutat de València. Síntesi de geografia i història urbana, és adequat rememorar una de les figures que per raons injustificades es quedà sense el títol de cronista de la ciutat de València: Manuel Sanchis Guarner. És evident que el digne professor i investigador no necessitava eixe títol per a demostrar res. Els seus coneixements i aportacions, en forma d’articles, capítols i llibres, a més d’una actitud sempre humanista i favorable al benestar col·lectiu dels valencians, parlen per si soles. El fet que per 15 vots en contra i 10 a favor entre els regidors de la corporació municipal de la capital valenciana en els anys 70 no se’l nomenara com a tal només pot que mostrar la mediocritat de certes posicions polítiques en determinats moments de la història.

La ciutat de València va ser la primera gran obra que sintetitzava la història de la capital no des de l’erudició que havien aportat els autors clàssics, sinó des dels criteris de la interpretació propis de la ciència històrica. Demostrà que es podia descriure el passat tenint en compte els fets que causaven les transformacions i els esdeveniments que feien evolucionar entre etapes històriques. La lectura del llibre permet encara la reflexió en perspectiva i amb una visió crítica i al mateix temps positiva del Cap i Casal. A més, en el seu moment comportà la difusió massiva d’imatges històriques en molts casos desconegudes del que havia sigut l’urbs al llarg de la història. Resulta, de fet, indispensable en qualsevol biblioteca privada o publica preocupada per la història de la ciutat i pel conjunt dels valencians. Més enllà d’un saber enciclopèdic, l’obra aportà una nova manera de conéixer la capital des de la perspectiva de la ciència històrica.

Eixa tasca, plasmada en el llibre i en tantes altres aportacions dedicades a la ciutat i el poble valencià, permet dir que Manuel Sanchis Guarner, a més d’un investigador acurat i d’un personatge permanentment imbuït d’humanisme, era un verdader cronista de València, tot i que, malauradament, no arribà a ser nomenat amb eixe càrrec per part de l’Ajuntament. Els treballs i publicacions que han quedat d’ell, però, el fan ben mereixedor del títol, de manera que ara, cinquanta anys després d’una de les seues obres cabdals sobre la capital, és un bon moment per a recordar-lo i reivindicar la seua tasca i el seu exemple com a ciutadà i historiador. És un bon moment, de fet, per a reconéixer públicament i col·lectivament el desencert de no haver-lo nomenat cronista oficial. Sempre hi ha temps per a superar errades i tindre-les en compte de cara al futur.

Eixa raó fa que des del món dels cronistes reivindiquem amb força la vàlua de Manuel Sanchis Guarner. Toca ja referir-se a Sanchis Guarner no sols com a professor, sinó també com a un dels principals cronistes de la ciutat de València i del poble valencià. El passat està ple de grans cronistes sense nomenaments oficials. I Manuel Sanchis Guarner ho va ser. Encara que siga a títol pòstum, l’Ajuntament podria afegir-se al sentiment dels valencians i de les valencianes i reconéixer el que no va fer en el seu moment: que Manuel Sanchis Guarner, per la seua obra, el seu mestratge fecund i la seua estima a València i la cultura valenciana, mereix ser nomenat cronista de la ciutat.

Fuente: https://www.levante-emv.com