LLUÍS MESA (CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA) Y VICENT BAYDAL (CRONISTA OFICIAL DE VALÈNCIA)
La història de les ciutats roman i persistix gràcies al patrimoni que les diferents generacions aporten en el quefer de constituir la memòria i l’espai urbans. Les construccions que resten, les places que sobreviuen o les festes i tradicions que se celebren són elements que acaben per configurar un imaginari col·lectiu i físic en permanent transformació. Però res de tot açò s’entendria si darrere no hi haguera persones esforçades a relatar la importància d’allò que sobreviu en el temps i que la societat va modelant i reconeixent com a seu. Eixes persones narren i recorden el que ha passat, i també omplin d’un valor més gran tot el que veu i sent la ciutadania.
Al llarg de la història de la ciutat de València han sigut moltes persones les que s’han encarregat de difondre o valorar el seu paper dins de l’esdevindre de la humanitat. Es podrien esmentar Miralles, Beuter, Martí de Viciana, Escolano, Diago, Ortí, Boix o Teodor Llorente, per dir-ne alguns. No sempre reberen un nomenament oficial per part dels consells municipals o ajuntaments de cada època, però foren capaços de donar testimoniatge del pas dels anys i els esdeveniments que tingueren la ciutat com a protagonista. Foren escoltats o llegits i sobretot, el més important, els seus escrits han perdurat a través de la història. Amb l’arribada de la societat contemporània, el cronista fou revestit d’un nou reconeixement que pràcticament l’equiparava a les autoritats locals. Però en els nomenaments públics, com en la resta de decisions humanes, no sempre són escollits tots que es mereixen una dignitat. En els últims temps el Cap i Casal tingué dignes cronistes, com ara Ribelles, Carreres, Almela i Vives o Bru. Tanmateix, de segur que a un costat es quedaren personalitats que també hagueren merescut eixe rang i a les quals res no els impedí deixar crònica de la ciutat per a les successives generacions.
En el 2022, en motiu del 50 aniversari de la importantíssima obra La ciutat de València. Síntesi de geografia i història urbana, és adequat rememorar una de les figures que per raons injustificades es quedà sense el títol de cronista de la ciutat de València: Manuel Sanchis Guarner. És evident que el digne professor i investigador no necessitava eixe títol per a demostrar res. Els seus coneixements i aportacions, en forma d’articles, capítols i llibres, a més d’una actitud sempre humanista i favorable al benestar col·lectiu dels valencians, parlen per si soles. El fet que per 15 vots en contra i 10 a favor entre els regidors de la corporació municipal de la capital valenciana en els anys 70 no se’l nomenara com a tal només pot que mostrar la mediocritat de certes posicions polítiques en determinats moments de la història.
La ciutat de València va ser la primera gran obra que sintetitzava la història de la capital no des de l’erudició que havien aportat els autors clàssics, sinó des dels criteris de la interpretació propis de la ciència històrica. Demostrà que es podia descriure el passat tenint en compte els fets que causaven les transformacions i els esdeveniments que feien evolucionar entre etapes històriques. La lectura del llibre permet encara la reflexió en perspectiva i amb una visió crítica i al mateix temps positiva del Cap i Casal. A més, en el seu moment comportà la difusió massiva d’imatges històriques en molts casos desconegudes del que havia sigut l’urbs al llarg de la història. Resulta, de fet, indispensable en qualsevol biblioteca privada o publica preocupada per la història de la ciutat i pel conjunt dels valencians. Més enllà d’un saber enciclopèdic, l’obra aportà una nova manera de conéixer la capital des de la perspectiva de la ciència històrica.
Eixa tasca, plasmada en el llibre i en tantes altres aportacions dedicades a la ciutat i el poble valencià, permet dir que Manuel Sanchis Guarner, a més d’un investigador acurat i d’un personatge permanentment imbuït d’humanisme, era un verdader cronista de València, tot i que, malauradament, no arribà a ser nomenat amb eixe càrrec per part de l’Ajuntament. Els treballs i publicacions que han quedat d’ell, però, el fan ben mereixedor del títol, de manera que ara, cinquanta anys després d’una de les seues obres cabdals sobre la capital, és un bon moment per a recordar-lo i reivindicar la seua tasca i el seu exemple com a ciutadà i historiador. És un bon moment, de fet, per a reconéixer públicament i col·lectivament el desencert de no haver-lo nomenat cronista oficial. Sempre hi ha temps per a superar errades i tindre-les en compte de cara al futur.
Eixa raó fa que des del món dels cronistes reivindiquem amb força la vàlua de Manuel Sanchis Guarner. Toca ja referir-se a Sanchis Guarner no sols com a professor, sinó també com a un dels principals cronistes de la ciutat de València i del poble valencià. El passat està ple de grans cronistes sense nomenaments oficials. I Manuel Sanchis Guarner ho va ser. Encara que siga a títol pòstum, l’Ajuntament podria afegir-se al sentiment dels valencians i de les valencianes i reconéixer el que no va fer en el seu moment: que Manuel Sanchis Guarner, per la seua obra, el seu mestratge fecund i la seua estima a València i la cultura valenciana, mereix ser nomenat cronista de la ciutat.
Fuente: https://www.levante-emv.com