DANIEL ALFONSO MEDRANO, CRONISTA OFICIAL D’OTOS
La cassola és un dels plats més coneguts a les nostres terres, rivalitzant inclús amb la paella en popularitat. De fet, dinar arròs al forn és costum a moltes cases totes les setmanes, però hi ha dos dies a l’any en els que té més intensitat a Otos, parlem de dia de Sant Antoni i del Dijous de Cassoletes.
En la nostra tradició el Dimecres de Cendra comença el temps de la quaresma, enguany el 17 de febrer. Són 40 dies de penitència abans de celebrar la Pasqua i que a alguns llocs com a Ontinyent mesuren amb els calendaris de la Vella Quaresma, ja que les restriccions durant 7 setmanes eren severes, especialment la d’abstindre’s de vicis i també la de no menjar carn, encara que alguns adinerats ho solventaven pagant la butlla i molta altra gent en realitat no en menjava perquè no podia comprar-la. Hui en dia les restriccions quaresmals han evolucionat ja que el catolicisme ha perdut molta influència social i també perquè hi ha persones vegetarianes i veganes que voluntàriament decideixen no menjar-ne mai.
Si tornem a la festa de la Cassoleta, el dijous anterior al Dimecres de Cendra començava el temps de carnestoltes compartint amb familiars i amics un plat ben complet d’ingredients que en ocasions aprofita allò que ha sobrat del putxero del dia anterior. Ja sabeu que no existeix una recepta única i que cada cuiner l’adapta al seu gust, de forma que hi ha qui li posa pilotes de carn o ous bollits. Però generalment trobem la creïlla i els cigrons, la tomaca, la cabeça d’alls al centre envoltada per les botifarres, el peuet o les costelles de porc que acompanyen un arròs que ha de quedar cuit i soltet, punt que s’obté posant-li suficient oli i una temperatura de cocció elevada. Abans, quan no hi havia electrodomèstics a les cases, pel matí les mares el portaven a coure al forn públic, d’ahí que en alguns llocs l’anomenen arròs passejat. Després esperaven als fills a la porta de l’escola i anaven junts a dinar a la pinada de Suagres o a algun altre paratge del terme, lloc on també es desplaçaven caminant els mestres ja que de vesprada no hi havia classe i la passaven jugant i xarrant en un ambient de germanor. Ja de nit, era costum celebrar l’enfarinà, tot i que molt més reduïda que la del dissabte de carnestoltes a Bèlgida. En aquella batalla amistosa de farina i ous els carrers del poble acabaven tenyits de blanc de la mateixa forma que el cap i la roba dels participants.
Lògicament, amb el temps la festa ha anat canviant. A final de la dècada de 1990, alguns anys l’Ajuntament d’Otos la va declarar dia de festa local, de forma que no hi havia classe i la festa s’allargava tot el dia, fet que també la va fer decaure perquè es perdia el costum d’anar junts des de l’eixida de l’escola. Altres anys, al formar part del CRA Castell de Carbonera, la jornada festiva era l’endemà per les carnestoltes i en ocasions més recents s’han menjat la cassoleta al pati. Enguany la COVID-19 impedirà celebrar el dia de la Cassoleta amb gran companyia però ens la menjarem amb les comoditats que li ofereix a cadascú sa casa.