DANIEL ALFONSO MEDRANO, CRONISTA OFICIAL D’OTOS
Sant Vicent Ferrer és una de les grans personalitats de la història valenciana. L’afamat predicador i polític al Compromís de Casp va morir el 5 d’abril de l’any 1419 a la ciutat Vannes, situada a la Bretanya francesa. I en commemoració de l’efemèride les diòcesis valencianes, d’on és patró, van declarar com a Any Jubilar Vicentí el període que transcorre entre la seua festivitat de 2018 i la de l’any 2019.
Es conta que el pare Vicent va recórrer les nostres terres, especialment els municipis d’Agullent i Terrateig, on se li dediquen les festes patronals, i en altres com ara Bocairent. Però la seua figura de gran predicador, obrador de miracles i valencià universal ha estat molt present tant en l’imaginari col·lectiu com en la litúrgia i en el calendari festiu. De fet, la seua festa es va traslladar al dilluns següent al de Pasqua (ja que el dia 5 d’abril molts anys coincidia amb la quaresma) i encara és típic eixe dia anar a menjar-se la mona. A més es tracta del darrer dia de les vacances escolars, encara que és una festa de caràcter local que a molts municipis valencians és un dia feiner.
A Otos, abans dels canvis de 1968, la jornada començava amb la despertà cantada pels carrers i tot seguit celebraven la missa i el combregar d’impedits. Es tractava d’una processó que recorria les cases dels malalts que ho demanaven per complir amb el precepte de prendre la comunió per Pasqua i així la portaven als malalts que no podien eixir de casa. Adornaven la porta amb plantes i rames verdes i obrien la casa. Quan arribava la processó es detenia i entrava el rector per donar-li el combregar al malalt. De vesprada, la festa es tornava més divertida i la gent anava a ruglar la mona amb una bota de vi i moltes ganes de ballar.
En quant a la despertà, reproduim la cobla que es cantava, el qual té una versemblança militar que sembla influida per la festa dels moros i cristians:
Allá arriba en el Monte Calvario
hay una bandera que se deja ver,
y María va de capitana,
de cabo de escuadra Vicente Ferrer.
Respecte a la iconografia, a la façana de la Casa Gran, situada al carrer del Crist, trobem un panell ceràmic dedicat al dominic i a l’ermita dels Dolors, després de la darrera restauració l’any 2010 es va instal·lar a un altar lateral un llenç amb la imatge de sant Vicent Ferrer.
Però la literatura popular també s’ha fet ressò de la figura del conegut dominic al llarg del temps. De fet, durant la Guerra Civil les tropes franquistes es van encomanar al sant -curiosament utilitzant la llengua que ell parlava- amb la finalitat que produira un miracle i les forces republicanes es rendiren a la ciutat de València.
Pare sant Vicent Ferrer
nascut al carrer la Mar,
batejat a Sant Esteve:
Féu un miracle molt gran
i València que s’entregue!
Finalment, mostrem l’oració popular que es cantava al sant i que vam recopilar de l’otosina Gràcia Quilis. La cançó també es canta en altres territoris i grups musicals com Quico el Cèlio amb Pep Botifarra la van gravar a les Terres de l’Ebre amb algunes variacions.
Versió d’Otos:
Quin goig tingué València
quan sant Vicent vingué al món,
tots tingueren complacència
per a que este naixement fos.
Estant sa mare prenyada,
este sí que és cas pasmós,
que una vesprada en el ventre
se sentí lladrar un gos.
I el bisbe que fou sabedor digué:
-No tinga vosté temor,
que lo que vosté parirà
serà un gran predicador.
Vingué Vicent al món i es crià
en gran temor de Déu
i a tots els xiquets predicava:
-Fills meus temeu a Déu,
mireu que el Juí vindrà!
Un xiquet molt xicotet
en una gran febra estava,
en un mal molt desinquet.
I sant Vicent li parlava:
-Què tens? Què vols, fill meu?
I el xiquet li contestà:
-Estic malalt i vull salut.
I el sant se’l deixà
en molta quietud.
A una muda li digué:
-Què vols llenguda?
-Vull parlar i quedí muda
perquè no me convingué.
Anant a la població,
mentre va fer un sermó,
en casa d’un particular
el burret se va deixar.
Allí uns estudiants hi havien
i volien experimentar
la virtut que el sant tenia.
Un digué:
-Jo li pujaré
al burro Macià
i corrent amunt i avall
dos mil miracles faré.
Així com ho diu ho fa,
li puja al burro Macià
i el burret com qui no fa
en un bac se’l deixà
sense dir ací em fa mal.
Al vore la tal desgràcia
tots confusos se n’anaren
en molta eficàcia.
-Pare Vicent!, vingueu
per l’amor de Déu
que dalt del vostre burret
un pobret hi ha gelat com la neu.
Al punt que el sant es girà,
al vore-los tan confusos
la resposta que els tornà:
-Qui vos fa tractar en burros?
Aneu, que jo no puc anar,
porteu el burret
on està el pobre difunt
i supuesto que ell ho ha fet
ell li donarà vida i punt.
Ho varen executar
conforme el sant digué
i en el seu propi alé
al punt va ressuscitar.
No se’n conta de sants altres
com d’este sant baró
d’un burro fer miracles,
què més gràcia i què més do!
Dóna cames als tullits,
a la justícia concòrdia
i consol als afligits:
tinga el sant devota glòria!