HÉCTOR GONZÁLEZ

Atesora historia de marquesado y muestra un presente de subcomarca con mancomunidad propia. En el interior de la extensa Ribera Alta, en su porción norteña, un triángulo de municipios configura un espacio geográfico que delimita unas costumbres, unas tradiciones e incluso una forma de hablar propia.

Esos tres términos municipales: Llombai, Catadau y Alfarb, comparten frontera y una denominación global, la de marquesado, porque como tal lo calificó y se lo entregó Carlos I a Francisco de Borja en el primer tercio del siglo XVI al otorgarle el título de marqués de Llombai.

Desde entonces ha transcurrido medio milenio y las prerrogativas nobiliarias han derivado en títulos simbólicos todavía vigentes, como el de marquesa de Llombai. El Marquesat, por su lado, se ha asentado como el topónimo de un espacio que se extiende alrededor de 110 kilómetros cuadrados y aglutina a unas 7.000 personas.

Dispone de una mancomunidad que presta servicios sociales, de atención a la discapacidad o de promoción turística. No obstante, por encima de esas cuestiones prácticas, existe un legado común que el historiador y técnico superior en Restauración VICENTE SANZ VIÑUELAS (CRONISTA OFICIAL DE LLOMBAI) recopila y compendia.

Relatos de mayores

Empezó escuchando con atención los relatos que compartían su abuela y sus amigas. La curiosidad y el afán divulgador le indujo a expandir esa escucha a más personas mayores y a transmitir lo que tamizaba en el Blog del Marquesat y, posteriormente, en Crònica del Marquesat, una obra de compilación digital inicialmente y, de manera posterior, también en papel. Tendrá una secuela.

“El objetivo consiste en preservar la memoria y los hechos de las tres poblaciones”, apunta VICENTE SANZ, de familia materna de Llombai y paterna de Alfarb. Esa recapitulación memorística abarca desde hechos históricos singulares a recetas culinarias -el autor ha dedicado un cómic específico al ‘mostatxo’, dulce típico de este enclave geográfico-, desde refranes y apodos hasta expresiones propias del habla.

“Decimos mucho aní, vinguí, mientras que en poblaciones cercanas utilizan vaig anar, vaig vindre”, apostilla el también cronista de Llombai, para apuntar a continuación que “en Alfarb se dice monino en lugar de xicotet. O tomata, como en Llombai, mientras que en Catadau emplean la palabra tomaca”.

Ese pasado común de marquesado, su especificidad geográfica en un valle o la llamativa proximidad (apenas dos kilómetros) entre cada casco urbano respecto al vecino les ha conferido unos rasgos compartidos comunes.  “Estamos cerca de todo y, a la vez, apartados. Tenemos un carácter propio que se parece más al de la Baronía de Turís que a Algemesí, que se halla más próxima”, EXPLICA EL HISTORIADOR.

El único CRONISTA OFICIAL en la subcomarca va más allá al describir que “apenas hemos incrementado la población total en décadas en un millar de personas mientras que otros municipios próximos individualmente lo han hecho en miles”.

Poco transporte

“Quizás por ese motivo hemos conservado mejor nuestra idiosincrasia. No disponemos de parada de tren, la frecuencia de autobús resulta escasa, se vive mucho del campo… Se trata de un espacio tranquilo y cómodo, pero al que no todo el mundo se adapta”, PROSIGUE VICENTE SANZ.

El título común de marquesado con que quedaron hilvanados los tres municipios no significa que, pese a sus similitudes, resulten homogéneos. Esa singularidad autóctona local también intenta expresarla el historiador en su obra recopilatoria, que constituye una suerte de memoria de la subcomarca.

“Llombai y Alfarb están más unidos. Catadau buscó salir del marquesado. Nos llevamos todos muy bien aunque, como se suele decir, estamos juntos pero no revueltos. Cuando se han desarrollado algunos proyectos comunes, como la fusión de cooperativas o el polígono, las dos primeras poblaciones los han acometido de manera conjunta mientras que Catadau tenía otra visión. En cualquier caso, si sumamos el potencial de las tres localidades, como en la mancomunidad, son más fuertes”, aclara VICENTE SANZ.

Las historias de tres municipios

Este profesional de la cocina y apasionado de los platos tradicionales metamorfoseado en profesor de Historia tras estudiar la correspondiente licenciatura sigue con su actividad investigadora. Se ha lanzado a una cruzada contra el tiempo con la memoria como principal objetivo.

Trata de reunir en artículos y libros las máximas vivencias de sus convecinos más veteranos antes de que fallezcan. Como las de la centenaria María Bisbal, que emigró a principios del siglo XX a Cuba. Y, de una manera más global, persigue contar por qué tres municipios de la comarca de la Ribera Alta tienen sus peculiaridades locales y una singularidad colectiva como marquesado.

Fuente: https://valenciaplaza.com

JOSEP CATALUNYA ALBERT, CRONISTA OFICIAL D’ALGAR DE PALÀNCIA

Els motius pels quals Algar va ser elegit per al rodatge de la pel·lícula ens els diuen el director d’aquesta, Sergi Miralles, i la guionista i esposa d’aquest, Mila Luengo:

“ …al   juny   de   l’any   2022   començàrem   a   recórrer   molts   pobles,   però   no acabàvem de trobar tot el que necessitàvem fins que un dissabte entrarem amb el cotxe pel carrer València i en arribar a la plaça ens enamoràrem. Ho tenia tot.Plaça quadrada, amb una botiga, una terrassa de bar i elements decoratius elementals com un arbre i una font. Ho sabíem, Algar sería el nostre poble en la ficció.

Mesos més tard començàrem els primers contactes. Primer amb l’Ajuntament on el regidor Mariano Rozalén ens va rebre de les millors maneres (Qui ens havera dit en eixe moment que acabaria fent de retor a la pel·lícula).Més tard i després d’explicar les nostres necessitats aconseguirem l’aprovació de la mà de l’alcalde Juan Emilio Lostado i més tard del següent alcalde Amable Mondragón, els quals ens donaren totes les facilitats “

El propi Ajuntament va cedir als promotors de la pel·lícula el Centre Cívic i Social (antiga cooperativa agrícola) per a poder albergar  el material tècnic i tindre un lloc per a vestir-se i maquillar-se els actors, Al mateix temps, amb l’objecte de disposar dels espais per a ubicar i instal·lar els decorats necessaris, van poder comptar amb la col·laboració de molts veïns i veïnes del poble, a més d’alguns propietaris de llocs comercials per a què es puguera muntar  una fruiteria, una merceria, un pub,  així com  una casa amb saló i un pati. No podem deixar de citar els propietaris Joan Carles i Gina, de la seua tenda, a Ricardo Fonseca, de la tenda de “Amparito”, a Santi i María José, del Restaurant Dalt, i a Amparo Gascó, de la seua bonica casa,, com tampoc a veïns com Luis Enrique Arnal i Blai Font, en tot moment oferint la seua ayuda per a tot allò que es necessitara.

Si es centrem en la pròpia pel·lícula, cal destacar els aspectes més importants de la mateixa. El llargmetratge ha sigut dirigit, com hem dit, per Sergi Miralles, sent guionistes Mila Luengo, Sergi Miralles i María  Mínguez, formant  part  del repartimen els actors i actrius Carles Francino, Neus Agulló, Kandarp Mehta, Empar Ferrer, María Maroto, Isabel Rocatí i Manuel Candal.

Cal dir que algun veí i veïna (Joan Carles Herrero, Mariano Rozalén…) també va ser protagonista popular i circumstancial. No poden deixar passar per​ alt l’encomiable participació d’Amparo Gascó Bojó, que ens va mostrar les seues dots d’actriu.

Quant a la sinopsi de la pel·lícula, és interessant destacar el segûent:

“   Teresa, la costurera del poble, rep una proposta especial de Samir, el pakistaní de la fruiteria, que, en realitat, era sastre al seu país. Els dos col·laboren però ho tenen que fer amb secret per por a allò que puguen dir al poble en plena crisi vital.

    El nét de la Teresa torna al poble pel funeral d’ella i descobreix tota una part de la vida de la seua àvia, que tant ell com la gent del poble desconeixia. A través d’un negoci de sastreria que porta des de casa, la Teresa coneix al Samir, un sastre hindú que li permet veure la importància del respecte cap a altres cultures “ Interessants són també les paraules de Gonzalo Escrig Molina, en referir- se a aquesta pel·lícula:

“ “ L’ávia i el foraster” és una comédia que, ambientada en l’entorn rural d’Algar,   explora   la   xenofòbia   quotidiana   mitjançant   una   narrativa   pausada   i commovedora. A més, rendeix homenatge a les “abueles”, figures clau en moltes famílies, mentre aprofundeix en temes com la migració i les arrels culturals “

Aquest llargmetratge ha obtés la Tessel·la d’Or   a la millor  pel·lícula en la 21 edició del  Festival Internacional de Cine d’Alacant.  A més, ha rebut la Tessel·la de Plata a la millor actriu per a  Neus Agulló          , la   Tessela de Plata  al millor actor per a Kandarp Mehta i el  Premi de la Crítica               per a  Sergio Balseyro. Dimecres 31 d’agost, i com gairebé una primícia, va tindre lloc en la Plaça Major d’Algar, plena de gom a gom, l’estrena de la pel·l,icula, acte que va comptar amb la presència del seu director, Sergi Miralles, i de la guionista Mila Luengo, a més de nombrosos membres de l’equip de rodatge.

L’actual alcalde d’Algar, Amable Mondragón, amb caràcter previ, i en nom de tot el poble els manifestà el seu agraïment pel detall d’haver elegit aquest poble per al rodatge de la pel·lícula, fent patent la satisfacció de tots els veÏns i veïnes per aquest fet, dient-los a Miralles i Luengo que sempre seran ben rebuts i acollits en Algar.

Miralles i Luengo van contestar a les paraules de l’alcalde, reiterant les seues gràcies pel tracte que havien rebut en tot moment en el poble i per la​ seua gent. En aquest acte, el director va expressar la seua emoció: “ Ha sigut molt emocionant rodar en Algar de forma molt especial”. També va destacar la connexió especial que va aconseguir establir amb la comunitat local durant els 20 dies que va durar el rodatge : “ Mila i jo vam anar al poble i ens vam tornar uns veïns més. Ens vam sentir molt bem acollits tots”.

En acabar la projecció de la pel·lícula , tot el públic en peu va esclatar amb un fort aplaudiment. “L’àvia i el foraster” i tots els que la van fer posible sempre quedaran en el record de tots els algarins i algarines.