DANIEL ALFONSO MEDRANO, CRONISTA OFICIAL DE OTOS
El campanar és un dels símbols identificatius de cada poble. Es tracta d’una torre més o menys decorada i molt funcional ja que projecta en l’horitzó la silueta d’eixe municipi a la vegada que acull al seu interior el rellotge, aparells de megafonia en algunes ocasions i, com no, les campanes, des d’una altura que ofereix magnífiques vistes per als visitants. El seu caràcter identitari ha fet que el seu manteniment haja sigut una prioritat al llarg del temps amb actuacions i obres que depenen dels gustos i del pressupost del contractant.
A Otos, la parròquia de la Immaculada Concepció té al costat dret (epístola) el campanar que es va construir al mateix temps que l’església entre els anys 1724 i 1742, el qual estava rematat inicialment amb una terrassa oferint una estètica semblant als actuals d’Atzeneta o de Bèlgida. Però l’evolució va portar la necessitat d’instal·lar un rellotge mecànic. De forma que en 1892, quan el cultiu del raïm era ben rendible i li aportava bons ingressos a l’economia local, es va remodelar: enderrocaren el cos de la sala de les campanes i la terrassa superior, així com l’escala d’accés, i ho reconstruiren afegint un remat amb accés a través d’una escala de gat destinat a acollir la maquinària del rellotge municipal, sala que està envoltada amb una balconada. El conjunt assoleix els 23 metres d’alçada i està coronat per un proporcionat penell de forja que, com a curiositat podem vore com a l’altre extrem de la fletxa que assenyala la direcció del vent s’hi troba una silueta de la Puríssima (indicant la titularitat del temple), la qual està foradada perquè l’any 1916 mentre preparaven el centenari de les festes un Guàrdia Civil li va demostrar al públic congregat la seua punteria amb les armes disparant-li un tret. La nova construcció es va realitzar amb rejola ceràmica, mentre que la part baixa original era de pedra. Per tant van lluir tot l’exterior per recobrir el contrast entre els dos materials, fet que es pot vore a la banda interior des de l’escala d’accés.
L’exposició del campanar als elements atmosfèrics han provocat el seu progressiu deteriorament, enfront del qual s’ha actuat en diverses ocasions lluint de nou els pelats i aplicant capes de pintura, les quals tendeixen a soltar-se amb el temps. L’última actuació va tindre lloc el 1999 amb motiu de l’ordenació sacerdotal de Juan Antonio Cabanes, quan els pintors Bataller de Castelló amb una grua restauraren íntegrament la torre i la façana de l’església amb un resultat positiu però efímer. 21 anys després la imatge exterior (els problemes estructurals són un altre tema) que presenta l’església és llastimosa en una ubicació molt visitada en el marc de la ruta dels rellotges de sol. Fins al punt que el consell parroquial i el rector Ender Reyes han començat un ambiciós projecte de restauració. En aquesta ocasió la tècnica utilitzada serà més duradora encara que molt més cara. Es tracta de picar el revestiment que cobreix la paret actualment i aplicar un nou morter i sobre ell una imprimació i dos capes de pintura al silicat transpirable, del color elegit i acabat en mate. A més, l’obra aniria acompanyada d’una renovació de la megafonia del ban i tot el seu cablejat, així com el transplantament de la palmera situada davant mateix del campanar que l’oculta parcialment i perjudica la cimentació.
El cost previst amb el corresponent IVA superarà els 23.000 €, dels quals només se’n disposa de menys de la meitat. Una complexa situació per a la qual s’ha creat una campanya d’arreplega de fons com s’explica a la carta que s’ha repartit per les cases esperant la generosa col·laboració del veïnat.
La restauració d’aquest tipus de béns patrimonials genera un profund debat, no exempt de polèmiques i de matisacions possibles. Atés que, en el cas de l’obra prevista, l’edifici de la parròquia és propietat de l’arquebisbat però els recursos per al seu manteniment han de provindre de les donacions dels fidels locals, uns ingressos que hui en dia a dures penes cobreixen el manteniment ordinari i no poden fer front als pressupostos de les obres que precisen i el futur es presenta poc alentador. Per un altre costat, les administracions públiques tenen partides destacades per a invertir-les en espais de la seua titularitat, ja que s’han fet altres actuacions molt menys visibles però més costoses i la del campanar es podria haver realitzat amb relativa facilitat. Però, al final, si un edifici tan emblemàtic com l’església local presenta estat de ruïna perjudica al conjunt dels habitants del lloc, ja que el senyor bisbe ni fa les aportacions necessàries per al seu correcte manteniment ni viu allí. Una situació tan complexa, des de la meua opinió, precisa d’amplitud de mires i d’esperit de col·laboració real que permeta optimitzar tant els recursos en forma de pressupostos com pel que fa a l´’ús d’espais. Ja que a la majoria de municipis ni les misses s’omplin diàriament ni tampoc es programen concerts ni actuacions culturals totes les setmanes, de forma que seria ben interessant establir convenis per a compartir ocasionalment els espais dels temples i, a canvi, mantindre’ls en bon estat de conservació. El benefici seria mutu per a les dos entitats -ajuntaments i parròquies-, és a dir, per al conjunt del poble en definitiva.
Fonts utilitzades:
SOLER, Abel i ALFONSO, Daniel Otos. Geografia, història, patrimoni. Ed. Ajuntament d’Otos, 2012 P. 382 i 383
