LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

Les festes de molts pobles acaben de matinada davant els forns. Aquelles persones que aguanten més, abans de gitar-se, mengen alguna cosa i xarren davant l’establiment. Ho dic amb coneixement de causa. En tinc un, paret amb paret. Així que estos dies, la meua vorera s’ompli de gent que, amb una napolitana en la mà després de l’últim cubata, crida ben intensament. El meu estimat forner José, encara amb la persiana tancada, no dona a l’abast per a atendre tant de personal. Sort que el seu amic Juan li tira una maneta. Per tant, estes jornades la paraula crit la tinc ben present. Ella em porta a pensar en la locució posar el crit en el cel. Significa queixar-se o protestar. Originàriament, tenia un sentit religiós. Suposava un clam a Déu perquè acabara amb alguna injustícia. Ara, amb la legítima secularització, significa fer arribar la nostra queixa el més lluny possible.

Trobe que ens escandalitzem poc per les tragèdies quotidianes. Les morts per fam o guerra sovint no ferixen. No obstant això, quan es mor algú del nostre entorn posem el crit en el cel. Continuen havent víctimes de primera i de segona.

S’ha anunciat el final de l’exposició permanent del MUVIM “L’aventura del pensament”. Ha sigut l’ànima d’un museu únic dedicat a la Il·lustració. He vist emocionar-se les visites escolars i d’adults que he portat allí. Tinc tristor per eixa desconsideració d’un projecte pioner i original. No hem escoltat reaccions a eixe fet. Ningú ha posat el crit en el cel.

Esta setmana visc envoltat de vaquetes i bous que passen per casa. És una tradició arrelada a Estivella. És normal que el lícit debat animalista vigile estos rituals, encara que s’ha de reconéixer que la realitat bouera es viu de diferent manera en la ciutat. Per a mi també resulta preocupant com en el poble s’ha produït la invasió de cadafals i contenidors impulsats per penyes. S’escampen com si es tractara d’una urbanització desmesurada. Trobe que de manera racional i respectuosa caldria debatre sobre el futur d’este fenomen. Desgraciadament, quan es parla de temes taurins amb els protagonistes, solen posar el crit en el cel. Creuen que dialogar i opinar suposa atacar-los.

En definitiva, no tinguem por a posar el crit en el cel quan el motiu ho justifique. Un clam contra la desesperació és un rellamp d’esperança.

Fuente: https://www.levante-emv.com