LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

Les festes de molts pobles acaben de matinada davant els forns. Aquelles persones que aguanten més, abans de gitar-se, mengen alguna cosa i xarren davant l’establiment. Ho dic amb coneixement de causa. En tinc un, paret amb paret. Així que estos dies, la meua vorera s’ompli de gent que, amb una napolitana en la mà després de l’últim cubata, crida ben intensament. El meu estimat forner José, encara amb la persiana tancada, no dona a l’abast per a atendre tant de personal. Sort que el seu amic Juan li tira una maneta. Per tant, estes jornades la paraula crit la tinc ben present. Ella em porta a pensar en la locució posar el crit en el cel. Significa queixar-se o protestar. Originàriament, tenia un sentit religiós. Suposava un clam a Déu perquè acabara amb alguna injustícia. Ara, amb la legítima secularització, significa fer arribar la nostra queixa el més lluny possible.

Trobe que ens escandalitzem poc per les tragèdies quotidianes. Les morts per fam o guerra sovint no ferixen. No obstant això, quan es mor algú del nostre entorn posem el crit en el cel. Continuen havent víctimes de primera i de segona.

S’ha anunciat el final de l’exposició permanent del MUVIM “L’aventura del pensament”. Ha sigut l’ànima d’un museu únic dedicat a la Il·lustració. He vist emocionar-se les visites escolars i d’adults que he portat allí. Tinc tristor per eixa desconsideració d’un projecte pioner i original. No hem escoltat reaccions a eixe fet. Ningú ha posat el crit en el cel.

Esta setmana visc envoltat de vaquetes i bous que passen per casa. És una tradició arrelada a Estivella. És normal que el lícit debat animalista vigile estos rituals, encara que s’ha de reconéixer que la realitat bouera es viu de diferent manera en la ciutat. Per a mi també resulta preocupant com en el poble s’ha produït la invasió de cadafals i contenidors impulsats per penyes. S’escampen com si es tractara d’una urbanització desmesurada. Trobe que de manera racional i respectuosa caldria debatre sobre el futur d’este fenomen. Desgraciadament, quan es parla de temes taurins amb els protagonistes, solen posar el crit en el cel. Creuen que dialogar i opinar suposa atacar-los.

En definitiva, no tinguem por a posar el crit en el cel quan el motiu ho justifique. Un clam contra la desesperació és un rellamp d’esperança.

Fuente: https://www.levante-emv.com

HENRI BOUCHÉ, CRONISTA OFICIAL DE BORRIOL

El ser humano, además de animal racional, político, hacedor de juegos (homo ludens), etc. es, como dice Gil Calvo (Estado de fiesta), homo festus, sabe hacer fiestas, la única especie que tiene esta capacidad. Los animales juegan, pero no hacen fiestas, no celebran fiestas.

Además, la fiesta tiene un carácter social: «La vida pública es la vida social más su autorrepresentación reflexiva». En esto consiste hacer una fiesta.

Y nuestra comunidad autónoma y nuestra provincia, tienen sobrada experiencia. En este mes de agosto se suceden las fiestas patronales en nuestros pueblos. Se festeja a los patronos con actos multitudinarios y variados. Se recuerdan los orígenes de la localidad, sus valores tradicionales y religiosos.

La fiesta no es solo ocio, sino mucho más. Es una válvula de escape, es cierto, pero tiene entidad propia y valores inapreciables. La fiesta nos libera, a pesar de su aparente irracionalidad y crea vínculos comunitarios de solidaridad y participación colectiva. El ser humano, en definitiva, no es simplemente homo faber, sino también homo festus, con la paradójica seriedad que esta última pueda suscitar.

Hay una esencial diferencia entre uno y otro, los animales juegan en un marco restrictivo (homo ludens), pero la fiesta es, además social, pública, que no la mera sociabilidad de las vidas privadas de sus protagonistas: esto es, no se puede celebrar una fiesta en soledad, ha de ser con público expectante, condición absolutamente necesaria, al menos en pareja, al menos que esta sea tu público.

Fuente: https://www.elperiodicomediterraneo.com