Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials
El día 9 de mayo, a las 19,30 horas, presentación del libro “Hermana bici” DE FRANCISCO PÉREZ PUCHE, CRONISTA OFICIAL DE VALENCIA.
En el Espacio Vicent Andrés Estellés de la Feria del Libro (Jardines de Viveros)
AURELIANO J. LAIRÓN PLA, CRONISTA OFICIAL D’ALZIRA
L’any en que la vila d’Alzira va ser declarada ciutat, el municipi s’enfrontava a una sèrie de problemes de la més diversa índole; entre altres de tipus econòmic, social, educatius, d’infraestructures i, també, urbanístics. D’estos últims anem a referir-nos en esta ocasió.
La vila havia comptat amb un excel·lent arquitecte, un professional que havia adquirit un considerable prestigi. Em referisc a José Zacarías Camaña Burcet, autor, entre altres, del projecte de l’edifici que s’estava construint per a col·lege dels pares escolapis. En morir eixe mateix any, l’Ajuntament va acordar que fora el seu fill, José Camaña Laymón, qui el substituïra per tal que continuara amb la tasca que havia començat el seu pare.
Feia molt poc que s’havia acabat de construir el primer tram de la carretera entre Alzira i Favara, unes obres en les quals havia intervingut Camaña i que, segons la liquidació presentada pel llavors director de camins de la Diputació Provincial, havien suposat una inversió de quasi 118.000 pessetes.
Amb Camaña Laymón ja al front de les obres municipals el consistori es va dirigir a les Corts Espanyoles sol·licitant que en els futurs Pressupostos de l’Estat es consignara la quantitat necessària per a dur endavant les obres precises per tal d’evitar les freqüents inundacions del Xúquer que patia la localitat que tants perjuís causaven a la capital de la Ribera.
A finals de juny la Diputació va aprovar també la recepció definitiva de les obres de la tercera secció de la carretera d’Alzira a Xàtiva que anaven a suposar una gran millora en la comunicació i el trànsit entre les aleshores dos principals ciutats de la província després de la capital.
Eixe any, a la vista d’un ofici del comandant militar, que traslladava una comunicació del capità general del districte, el consistori va autoritzar l’obertura d’una porta en el reducte del pont de Sant Gregori i front a la carretera d’Alberic.
A mitjans de setembre es procedia a l’arranjament de l’eixample d’un dels vials de la plaça de Sant Agustí (l’actual Plaça Major), una de les més espaioses de la regió, millora que es feia molt necessària pel concorregut del lloc, i el consistori tenia previst per a primers d’octubre continuar amb les obres de l’empedrat del carrer de Sant Roc fins la placeta anomenada popularment “del Cristo”, davant l’església de Santa Maria. Per tal de fer-ho possible es feia necessari l’enderrocament d’alguns immobles que es localitzaven en la part més estreta del carrer. També per estes dates l’Ajuntament va obrir una nova porta en la fortificació del pont de Sant Gregori al no bastar l’existent per a donar eixida a l’estació del ferrocarril per a l’embarcament dels nombrosos articles de tota classe que es traslladaven al susdit punt i per l’entrada contínua de carros carregats amb els productes que dels seus camps introduïen en la mateixa els llauradors.
Fuente: https://www.levante-emv.com
JUEVES 7 DE MAYO
09:00H. Pascual Pérez Damiá y José Lis Gorrea
difuntos.
19:00H. Rafael Mondria Mateu difunto. ÚLTIMO DÍA DE NOVENA EN HONOR AL ARCÁNGEL SAN MIGUEL.
20:00H. CONFERENCIA A CARGO DEL DR. D.
AMADEO CIVERA MARQUINO (CRONISTA OFICIAL DE LLIRIA): SAN MIQUEL DE LLIRIA: SET SEGLES D’HISTORIA, RELIGIOSITAT I TRADICIÓ.
Este pasado 1 de mayo, Día de los Trabajadores, Sax debía haber vivido una de sus jornadas más emblemáticas con la romería de San Pancracio hasta el Paraje de la Torre. Sin embargo, la lluvia obligó a suspender la celebración, dejando sin su habitual recorrido a los numerosos romeros que cada año llenan de vida el camino hacia la ermita.
A pesar de la suspensión, la historia y el significado de esta tradición continúan muy presentes entre los sajeños. VICENTE VÁZQUEZ, CRONISTA DE SAX, nos recuerda qué representa esta tradición que forma parte esencial del patrimonio emocional de Sax: una celebración que combina fe, convivencia, y que mantiene vivo el vínculo del municipio con su historia y sus costumbres.
PARA ESCUCHAR EL AUDIO PULSA EN LA FUENTE DE ESTA NOTICIA
CARLOS AZNAR PAVÍA, CRONISTA OFICIAL DE ASPE
Este domingo 3 de mayo, las cruces vuelven a salir a la calle de La Cruz para celebrar la fiesta más antigua de nuestro pueblo.
Una tradición llena de historia y esencia, donde no faltarán las habas hervidas, los juncos y el pasacalles que llenará de vida nuestra calle más larga.
Un día para compartir, recordar y mantener vivas nuestras raíces.
Fuente: https://www.facebook.com/100003846257756/posts/3569733756498131/?rdid=IthhM0iDG8CA4P85#
Aquesta proposta naix arran de la vacant produïda després de la recent pèrdua d’Alfonso Rovira Marín, figura molt estimada i estretament vinculada a la vida cultural d’Alzira, que exercia esta responsabilitat. Davant esta situació, des del consistori es considera necessari garantir la continuïtat en la tasca de custòdia, investigació i difusió de la memòria col·lectiva del municipi.
La proposta compta amb l’impuls de l’informe favorable del tècnic de Normalització Lingüística i el vistiplau de la Regidoria de Cultura.
Rubén Pastor Bautista (Alzira, 1971) és funcionari de l’Administració Local en el cos de la Policia Local d’Alzira i destaca per una dilatada i sòlida trajectòria com a investigador de la història local, amb una especial dedicació a les tradicions, els costums i la identitat del municipi.
Entre els seus mèrits, cal destacar la seua especialització en toponímia rural i urbana, àmbit en el qual ha desenvolupat una tasca fonamental per a la conservació de la identitat històrica del territori. És coautor de diversos treballs de referència, així com del recent Mapa de partides i paratges del terme municipal d’Alzira (2025), una obra de gran valor patrimonial que sistematitza per primera vegada la microtoponímia local.
A més, compta amb una extensa producció bibliogràfica, amb publicacions com Guia Urbana d’Alzira, La Policia Local d’Alzira i la seua història des de 1874, o Alzira insòlita, entre altres. També ha desenvolupat una intensa tasca divulgadora i periodística, amb col·laboracions en mitjans com Levante-EMV, la revista Algezira Xúquer o el diari digital El Seis Doble.
El regidor de Cultura ha destacat que “esta proposta respon a la voluntat de continuar reforçant el treball de preservació i difusió del nostre patrimoni històric i cultural, assegurant el relleu amb una persona plenament capacitada i compromesa amb Alzira”.
Amb este nomenament, l’Ajuntament reafirma el seu compromís amb la protecció i promoció de la memòria històrica local, reconeixent el valor de la investigació i la divulgació com a pilars fonamentals de la identitat col·lectiva.
Fuente: https://www.elseisdoble.com
JOSEP CATALUNYA ALBERT, CRONISTA OFICIAL D’ALGAR DE PALÀNCIA
En la nostra crònica publicada el 26 d’octubre de 2023, vam fer referència al fatal accident de tràfic que va ocasionar la mort de l’algarina Conchín Zaragozá el diumge dia 15 del mateix mes i any, fet que va causar una gran consternació en Algar i en totes les moltes persones que la coneixien i estimaven.
En l’esmentada crònica varem destacar algunes de les qualitats de Conchín Zaragozá: a més de ser presidenta del grup esportiu TROTALGAR, es caracteritzava pel seu respecte i amor per la natrua, singularment pel bonic paisatge d’Algar, no existint cap senda ni muntanya que li fóra desconeguda, la seua participació i col·laboració, any rere any, durant la Volta a Peu a Algar que tenia lloc amb motiu de la festa del 9 d’octubre, la seua gran labor solidària en favor de les persones necessitades en el camp esportiu així com la seua col·laboració i participació activa en la revista local LA VEU D’ALGAR, formant part del seu Consell de Redacció, on va escriure diversos articles i comentaris relacionats amb el món de l’esport. Tot això, junt amb el seu caràcter afable, feia que fóra una persona, com hem dit, benvolguda per tota la gent d’Algar i per totes les persones que la coneixien.
L’Ajuntament, prèvia la remodelació, embelliment i posada en valor de la zona d’esplai i esbargiment de la presa d’Algar, amb una inversió de 48.400 euros, a càrrec del Pla Obert d’Inversions de la Diputació de València, ha volgut dedicar este espai verd, pensem que molt encertadament, en memòria de Conchín Zaragozá.
El proppassat dissabte dia 11 d’abril de 2026, l’Ajuntament va organitzar un acte en la dita zona on es va instal·lar un monument dedicat a Conchín Zaragozá, realitzat pel conegut i molt volgut al poble, Rafael Mir Arnau, matricer i escultor en ferro, que es caractertiza per saber dotar les seues figures de dinamisme y de vida.
L’Alcalde d’Algar, Amable Mondragón Salt, a més d’explicar l’execució del projecte de remodelació de la zona, va pronunciar unes sentides i emotives paraules en memòria i record de Conchín Zaragozá, procedint-se a continuación a descobrir el monument i escultura dedicats a la mateixa.
Cal dir que l’acte va comptar a,mb una nombrosa assistència de familiars, veïns i amics, tots els quals van voler estar presents fent patent el seu record i agraïment, rememorant a Conchín Zaragozá.
GABRIEL SEGURA, CRONISTA OFICIAL DE ELDA
Con las primeras elecciones generales libres en el horizonte (15 de junio) para la constitución del Congreso de los Diputados y el Senado, y en una España que anhelaba libertad, el uno de mayo de aquel año de 1977 se constituyó en un eslabón más de la voluntad popular, y en especial de los trabajadores eldenses, en su apuesta por la transición hacia la democracia.
Hacia escasos meses que se había aprobado la Ley para la Reforma Política, por la que se iniciaba el desmantelamiento del régimen franquista y se abría el camino hacia la democracia parlamentaria de corte europeo; hacía un mes de la entrada en vigor de la Ley 19/1977 sobre regulación del derecho de asociación sindical; y el 9 de abril se legalizó el PCE, como muestra de la inquebrantable voluntad del primer gobierno de Adolfo Suárez en su apuesta por la plena recuperación de las libertades democráticas. En este contexto acelerado de cambio político la fecha del domingo 1º de mayo se convirtió en todo un reto para los emergentes sindicatos libres y la movilización obrera tras 38 años de represión.
Con tal motivo, las organizaciones sindicales y políticas eldenses convocaron un mitán en la pista polideportiva municipal para ese domingo. En los exteriores del mismo, se concentraron alrededor de un millar de personas. Sin embargo, la falta de la preceptiva autorización del gobierno civil de la provincia impidió su celebración. La tensión de los asistentes era evidente y se veía incrementada por la presencia vigilante de las fuerzas del orden público. La efervescencia de los ánimos era evidente. La lucha obrera era la lucha por la Libertad.
Aún a pesar de la presencia policial, la manifestación con la participación de unas 300-400 personas, según fuente oficiales, se puso en marcha alcanzando la avenida de Chapí y ascendiendo por la calle Padre Manjón, siguiendo por Poeta Zorrilla, llegó hasta la plaza Sagasta, entonces conocido como plaza de los Mártires de la Revolución Nacional Sindicalista (R.N.S.). En aquel punto, y ante la voluntad de llegar hasta la plaza Castelar, las fuerzas policiales fueron dispuestas para interceptar el recorrido, procediendo a disolver a los manifestantes, en el transcurso de la cual se produjeron algunas carreras y cargas de la Policía Armada, popularmente conocida como “los grises”.
Del mismo modo y también aquel 1 de mayo de 1977, la llegada de un vehículo de la Guardia Civil al cementerio municipal supuso la dispersión del centenar de personas congregadas en la puerta para rendir homenaje al joven Teófilo del Valle.
Fuente: https://www.valledeelda.com
Mañana jueves, 23 de abril, se celebra el Día Internacional del Libro y el previo día 22 el Día Nacional de los Castillos. Tales miércoles y jueves coinciden con el XI Congreso Internacional de Historia Comarcal que, en la Universidad Católica de Valencia, dirige el Catedrático Francisco Cardells y el cual, para su lección inaugural, contará con la disertación de Pablo Salazar, adjunto al director de LAS PROVINCIAS; a quien presentará su semanal articulista Elvira García.
Un evento universitario que este año versa sobre la ‘Imagen en la Historia’ y al que queremos unirnos con esta reflexión sobre la imagen de las fortificaciones históricas como seña de identidad de nuestras poblaciones valencianas.
A partir del 22 de abril de 1949, en que el ministro de Educación Nacional -del gobierno franquista- José Ibáñez Martín firmara el Decreto sobre protección de los castillos españoles, nuestras fortalezas (salidas ya de los desperfectos bélicos, además del abandono secular por desuso y de la fragilidad terrosa del tapial musulmán de muchos de ellos) han ido experimentado multitud de vicisitudes; que pueden seguirse, frecuentemente, a través de nuestra prensa autóctona.
Reparadas, rehabilitadas, excavadas, documentadas, adaptadas, puestas en valor, musealizadas, publicitadas… por municipios consecuentes, arqueólogos y arquitectos medievalistas, instituciones oficiales inversoras o viajeros escritores; como el laborioso publicista Emilio Beüt que, con motivo de tal efeméride, entregaba anualmente su artículo sobre castillos a este periódico.
La fortificación medieval, bien por estar enclavada en un monte cercano o bien por señorear la parte más alta o destacada de la población, sobresale visualmente con su mole y recorta y marca su skyline (horizonte celeste o silueta urbana). De ahí que siempre ha tenido las mayores probabilidades de convertirse en la tarjeta de visita o postal de pueblos y ciudades.
Tal es así que pasa por servir de autoidentificación. De identitarismo vecinal, de reconocimiento rápido, de vinculación emocional. Y hasta de ‘logotipo’, sea oficial (como en los escudos de los ayuntamientos) o, simplemente, comercial; apareciendo en folletos y tarjetas publicitarias de restaurantes, empresas, servicios y productos varios. Y cómo no, en los presentes tiempos tan lúdicos, de reclamo sugerente en las fotos coloristas de los anuncios que los Consistorios incluyen en los artículos o ediciones especiales que la prensa dedica a determinadas celebraciones festivas o en periodos vacacionales.
El valor añadido, cultural y comercial, es tal que muchos lugares apenas saben publicitarse sin recurrir a su castillo. Las playas de Peñíscola no serían tan atractivas sin el telón de fondo de su tómbolo abaluartado; ni el turismo rural de interior de Morella sin su cúspide fuerte y el miriñaque o faldón de su enmurallamiento inferior.
Un repaso recordatorio, no exhaustivo y en el que cabrían muchos otros ejemplos más, nos llevaría por diferentes castillos y su silueta emergente.
Xivert, al paso motorizado por el corredor espaldero de la Sierra de Irta. Sagunt, en su alargado lomo que tantas historias sobrelleva. Cullera, mirador marítimo y ribereño y rincón devocional de la Virgen del Castillo. Bairén, gandiense, de -curiosamente- intrincadísimo acceso vial. Xàtiva, adromedada en su costera secana, dando paso a Castilla y cobijando los recuerdos fantasmales de sus presos ilustres. Montesa, tan noble de orden y tan trágica de terremoto. Villena, mitad defensa mora mitad cristiana; a la raya castellano-valenciana, que tanto pesó en el Tratado de Almizra. El enhiesto Sax y el cúbico Petrel. La clásica Denia, tan taifa. O el peñascoso Benacantil, sobre el que se asienta la silueta escalonada del castillo de Santa Bárbara; eterno rotulado perfil de cualquier trasunto que se refiera a la ciudad de Alicante.
Acabemos este rápido recordatorio cultural con la recomendación de dos libros sobre castillos valencianos, recientes, manejables y bien editados, que nos resultarán de mucho provecho instructivo y visitador.
El primero, editado por el profesor universitario y arqueólogo alicantino Rafael Azuar, junto con Juan Antonio Mira, intitulado ‘Castells i torres d´Alacant’; con excelente material gráfico.
El segundo, escrito por el profesor arquitecto de nuestra Universidad Politécnica y ganador del XI Premi Ibn al-Abbar d’Investigació, Pablo Rodríguez-Navarro; dedicado a ‘Las torres árabes de las alquerías valencianas’, con un gran valor en consideraciones técnicas y en su pedagógica clasificación tipológica y cronológica.
Fuente: https://militaresescritores.es
LLUIS MESA REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA
La Pasqua convida a caminar i, per descomptat, a descobrir natura i patrimoni. Estos dies podem redescobrir els elements patrimonials situats en l’exterior. Entre les construccions singulars que es troben en els municipis, destaquen les creus, pilons i casetes que anuncien l’entrada als termes. Resulta interessant buscar aquelles que tenim en el nostre poble. Encara més si ho fem després de llegir l’interessant article que José A. Planillo va publicar en l’any 2021 en la revista Braçal. Ajuda a entendre les característiques i la importància d’estos elements existents en la comarca. A Estivella, es conserven dos pilons amb eixa funció que mereixen ser recordats.
Popularment, reben el nom de casetes. La primera es troba al camí de Beselga. Marca l’entrada a una part del terme que antigament va ser poble. Allí, al bell mig, hi ha un taulell de la Mare de Déu dels Desemparats. Recentment, amb motiu de la festa de Sant Roc, el veïnat va decidir de restaurar-la. El resultat d’eixa acció col·lectiva i altruista va ser bo. La segona caseta se situa en la carretera nacional a l’entrada a Estivella, en la zona que es diu del Collado . Fa uns anys, una intervenció poc encertada va alterar la construcció. Es tragué la pedra i va perdre el lluït i l’emblanquinat característic. Allí també es trobava un taulell de la Mare de Déu. Com a cronista, i amb el suport del col·laborador del cronista Santiago Mateu, es demanà a l’Ajuntament que es recuperara l’estat original. No es va aconseguir, però almenys es detingué l’actuació. Se sol·licità que es posara un taulell amb la Creu del Garbí, per ser un element simbòlic i alhora típic de les entrades als termes. Destaca, com a curiositat, que un particular anònim hi ha posat no fa molt una creu. Tot i estar ben feta, l’estil no era l’adequat. Així que es va decidir deixar-la fora. Ara, probablement, l’autor, no convençut del lloc on s’havia deixat, ha decidit emportar-se-la.
En definitiva, els pilons o casetes són construccions que no han de pasar desapercebudes. Mirem els d’Estivella o els dels nostres municipis. Entendrem millor la riquesa patrimonial del Camp de Morvedre.