BERNAT DARÀS I MAHIQUES, CRONISTA OFICIAL DE CARCAIXENT

Segons la llegenda, un criat del Convent d’Aigües Vives, mentre llaurava unes terres que pertanyien a la seua demarcació, notà amb sorpresa que els dos bous es detenien a l’aplegar davall les branques d’una olivera i s’hi quedaven agenollats, sense que les contínues instigacions de l’anònim llaurador foren prou per a moure’ls. Quan el llaurador agarrà la llegona per a descobrir l’obstacle que impedia la marxa del forcat, va veure sota la rella una imatge de la Mare de Déu quasi desenterrada pel contacte de la rella en el nas. És el que diuen els goigs: “El trobaros fon acàs,/ puix és tradició molt vella/ que, la punta de una rella/ llaurant, vos tocà en lo nas./ Aquest senyal corrobora/ història tan celebrada:/ Socorreu-nos, Gran Senyora/ d’Aigües-Vives invocada”.

Meravellat el llaurador, corregué fins al Convent per a donar-los la notícia de troballa tan miraculosa. Reunida la comunitat, i després de donar gràcies a Déu pel benefici tan gran que els concedia a l’atorgar-los do tan preat, es dirigiren entusiasmats al lloc de la troballa. Allí admiraren una bonica imatge de la Mare de Déu mig coberta de terra, amb el nas maltractat per la rella, i els dos bous agenollats davant. Tot seguit, es dirigiren en processó al convent a on, després de cantar solemne Tedèum, dedicaren el nínxol principal de l’altar major al seu culte…

La data tradicional de l’”hallasgo” de la imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives (Jordán, Historia de la Provincia de la Corona de Aragón…, 1712, vol. II, p. 49), hom la fa remuntar al 16 d’octubre de l’any 1250, on se l’esmenta per primera vegada. Partint d’aquesta font, s’ha anat transmetent fins ara.

Són molt nombroses les relacions que s’han fet de l’hallasgo” de la Mare de Déu, devoció profundament arrelada en el cor de tots els carcaixentins, que la veneren com a patrona. D’entre elles mereixen especial menció les dels frares agustins Jaume Jordán, Agustí Bella Alba i Tomàs Pérez, Francesc Fogués Juan, l’historiador per excel·lència de la Vall, Convent i Mare de Déu d’Aigües Vives. A més a més d’una extensa bibliografia.

Tot seguit, trascrivim les notícies relatives a la celebració del primer l’”hallasgo” celebrat l’any 1868, que va tindre lloc en l’esplanada de davant de l’Ermita de Sant Antoni (Les Barraques), diu la crònica que:

«…organizó se la comitiva en la plaza mayor, de donde partió hacía el ligar del espectáculo. En ella figuraba, además de las autoridades civiles y eclesiásticas, varias comparsas de bailes, entre ellas, dels Pastorets, dels Negritos, dels Aros, dels Sables, dels Cabesuts y la de les Cuatre Parts del Món. Abrían marca con caballos ricamente enjaezados y vistosos trajes, la comparsa de Moros y Cristiáns que recorrieron la pólvora durante el trayecto, y en el acto del Hallazgo formaron extenso círculo para mantener el orden y proteger a los que actuaban de las avalanchas de la gente. Tanto a la ida como a la vuelta, los de los bailes ejecutaron sus diversas danzas.

En el lugar del Simulacro plantó se un olivo que fue regalado por Isidoro Brines, pero en atención a que era pequeño se le puso en el centro una rama del secular de Aguas Vivas bajo el que fue hallada la Imagen.

La yunta de bueyes, que repondía a los nombres de Morito y Compuesto y era propiedad de Bernardo Ferrando (Perdiu), llegó en el regreso hasta la puerta del Coro del templo parroquial. Actuó de labrador Francisco Morant José y de pastor Pascual Armengol (Blanco el Boero).

Este hermoso acto fue organizado por los labradores, a cuyo cargo corrió la fiesta de aquel año bajo la dirección del coadjutor de ésta don Pedro Taléns Tarragó, el Vicari Pere, como se le llama familiarmente por la digna popularidad de que gozaba en Carcagente…»

La següent celebració de la troballa, documentada, va tindre lloc en 1919, cinquanta anys després. Novament es va celebrar en 1928, en la rambla de Sant Antoni; en 1930, en els terrenys del Parc del Degà Navarro Daràs, en construcció; en 1939, en el Camp de l’Olivera de la Mare de Déu, en la Barraca; en 1943, en la pujada del Realenc; en 1946 en la Rambla de Sant Antoni; en 1947 en la pujada del Realenc; en 1950, amb motiu del VII Centenari de la Troballa, en el Camp de l’Olivera, en la Barraca; en 1960 en la rodalia del carrer de la Baixada dels Magraners… Celebrant-se anualment i en la Barraca d’Aigües Vives des de l’any 1964, amb el popular concurs de Paelles, fins als nostres dies.

Respecte al Llauraoret ditjós, res sabem. De la família que des d’un principi es va encarregar de la noble tasca de trobar a la sagrada Imatge, com haurà pogut veure el lector, sempre es va encarregar un membre de la família dels Morant. En la relació genealògica ens remuntem als voltans de l’any 1752, any en que Francesc Morant Climent, originari del lloc de Benicolet (València), va contraure matrimoni amb la carcaixentina Joana Baptista Dorotea Piera Aguir, habitadora del llogaret de Santa Maria d’Aigües Vives (La Barraca), iniciant-se la dinastia dels Morant a Carcaixent. D’aquest matrimoni va nàixer Vicent Gabriel Morant Piera (1766). Va contraure matrimoni amb Bernarda Bono Nadal, originaria de Tavernes de la Valldigna, circa l’any 1794. D’aquest matrimoni va nàixer Francesc Silvestre Morant Bono (1801-1836). Va contraure matrimoni amb Agustina Palomares Gomis, originaria de Simat de la Valldigna, l’any 1823. D’aquest matrimoni va nàixer Francesc Pasqual Morant Palomares (1824). Va contraure matrimoni amb Agustina Maria de José Grimal, l’any 1844. D’aquest matrimoni va nàixer Francesc Josep Rupert Morant de José (1854-1927). Fou el primer llaurador de l’”hallasgo”. Va contraure matrimoni amb Anna Maria Gomis Armengol, l’any 1883. D’aquest matrimoni va nàixer Francesc Morant Gomis (1884-1948), el Tío Quico. Va contraure matrimoni amb Vicenta Maria Blaia Rodríguez Sanchis, originaria de Cogullada, c. l’any 1913. D’aquest matrimoni va nàixer Francesc Joan Morant Rodríguez (1916-1985). Va contraure matrimoni amb Maria Granero Ferragud, originaria de Xella (València), l’any 1945. D’aquest matrimoni va nàixer Francesc Morant Granero (1948-2004). Va contraure matrimoni amb Rosa Vivas Peris. A la mort d’este es va fer càrrec el seu germà Joaquim (1951). Durant molts anys la junta de bous son propietat de la família Bernia, d’Alzira. D’entre ells cal recordar al bouero Salvador Bernia Pérez (Alzira, 1922-2011).

Fuente: https://www.levante-emv.com