
Des de fa anys, esta setmana em sona a cultura. S’homenatja el llibre valencià el 20 de novembre i les bandes de música celebren el seu dia el 22 de novembre. Sé que no estem per a celebracions gojoses. Hi ha passat massa. No obstant això, queda alé per a reivindicar el que hem perdut. El més greu són les víctimes, però tampoc podem oblidar els elements que ens fan ser la societat que som. Una locució que col·labora en el quefer és ‘a cabassos’. Si la pronunciem, estem referint-nos a una gran quantitat. Podria esmentar, amb l’ajuda de l’expressió, moltes coses perdudes relacionades amb les tradicions o la cultura. Totes caben en el meu cor, a pesar que he de reconéixer que allò que ha passat amb els instruments de música, llibres i arxius em toquen especialment l’ànima.
Hem perdut instruments de música ‘a cabassos’. Vore els centres musicals enfangats entristix. Un té la sensació de mirar un objecte que encara pareix viu, però que mai bategarà amb els seus sons. Tots han format part de les bandes que ixen al carrer per a celebrar jornades destacades dels pobles. Quan tornen, ho faran sense ells. També es troba l’esforç d’una persona que ha estat tocant-lo fins a fer-li sonar les notes necessàries per a interpretar un concert. Hi està l’estima d’un músic al fidel instrument musical. El mateix podríem dir d’aquells que en tenen menys mobilitat, com el piano i tants altres. Al mig del fang pareixen una escultura muda i incapaç de fer-nos sentir amb les tecles. Cap en mereixeria desaparéixer del tot.
S’han estropejat llibres ‘a cabassos’ de les nostres biblioteques i dels magatzems de les editorials. Allí es troben obres apagades que no podran emocionar-nos perquè les seues pàgines ja no s’obriran mai. Algunes en són inèdites. No han entrat als aparadors de novetats de les llibreries. Moltes n’han passat de mà en mà, gràcies al préstec bibliotecari. Han format part dels temples de la lectura que s’han construït dia a dia amb l’esforç de bibliotecàries i bibliotecaris. Ens han donat bones lliçons. Esta de l’aigua enfangada en serà l’última, la més dura.
En definitiva, pensem en llibres i instruments perduts ‘a cabassos’ per a valorar millor aquells que n’han quedat. No ens resignem a mirar com cauen les llàgrimes i pensem com podem apagar-les.
Fuente: https://www.levante-emv.com