RAFAEL ROCA
- Un homenatge a Jaume I recupera la figura de Vicent Boix, un dels intel·lectuals valencians més destacats del segle XIX.
Un dels intel·lectuals valencians més destacats del segle XIX–i també un dels més desatesos per la historiografia– és VICENT BOIX I RICARTE (1813-1880), historiador, periodista, literat romàntic i impulsor del moviment de la Renaixença. Fill de Xàtiva, ex-escolapi i d’ideologia liberal progressista, treballà com a docent i, en 1848, fou nomenat CRONISTA OFICIAL DE VALÈNCIA, càrrec que li proporcionà una gran reputació i estima.
Tal com Antoni Ferrando recordà durant l’acte d’homenatge a Jaume I que, la setmana passada, organitzaren els membres de L’ACADÈMIA VALENCIANA DE CRONISTES OFICIALS (AVCO), fou en l’exercici d’aquella dignitat que Boix jugà un paper primordial en el certamen històric i literari que tingué lloc el 28 de juliol de 1876 per tal de commemorar el VI centenari de la mort del Conqueridor; atés que els organitzadors li confiaren la presidència del jurat que havia de valorar les obres que es presentaren a concurs.
D’aquesta manera, Boix inicià el seu discurs assegurant que no ocupava aquell càrrec com a «hombre de letras, sino como hombre de años, pues había consagrado su larga vida a la literatura y la enseñanza»; per a, tot seguit, repassar la història de València i recordar que la Providència «señaló a un rey niño para libertarla, y el brazo potente de D. Jaime I la proclamó reina cristiana». Així, a través d’un parlament farcit de tonalitats apologètiques, dibuixà la figura hercúlia del Conqueridor; i subratllà l’estima que els valencians li professaven, «lo mismo en nuestra ciudad que en la última aldea, y el respeto con que muchas gentes sencillas le llaman el Santo».
Amb la calor que devia fer aquell 28 de juliol al Col·legi del Patriarca, la peroració de Boix no degué semblar, precisament, succinta. I, sis dies després, en la privacitat de la carta que adreçà al seu amic Vicent W. Querol –que no havia pogut assistir al certamen–, Teodor Llorente es queixava de l’extensió de les intervencions: «Hasta el mismo Boix, cuyas improvisaciones suelen ser oportunas, leyó un discurso largo y pesado». De la sinceritat d’aquesta afirmació, no cal dubtar-ne, ja que Boix fou una de les poquíssimes persones a qui Llorente qualificà de mestre. I és que la saviesa popular sempre l’encerta: «En temps de melons, curts els sermons».
Fuente: https://www.levante-emv.com