LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA
Fa uns mesos, l’Ajuntament d’Estivella va adquirir la que comença a anomenar-se la casa Martínez Català – Ballester Rubio. Tradicionalment, des dels anys quaranta del segle passat, es coneixia majoritàriament com “l’Hort de la Senyoreta”. Són moltes les preguntes que es fan aquells que comencen a visitar-la o els qui s’acosten cap a la seua façana. Se sap que la construcció es va iniciar amb la compra de l’Hort de la Baronia per part de l’industrial de la seda Vicente Martínez Català, l’any 1879. Llavors, va decidir projectar una residència burgesa annexa a un criador de la seda. Tenia una destacada biblioteca i un arxiu que encara es conserven. Tanmateix, darrere d’eixos murs, on la seda, la terra i la cultura han sigut destacades, s’amaga una història que dona sentit a tot: la transmissió de la propietat a les dones de generació en generació. Sense elles, ara se sap, esta casa no seria com és.
La mare que va fer possible la casa
Sempre s’ha dit que Vicente Martínez Català fou el primer propietari. És cert. Però resulta important reivindicar també la participació de la mare, Francisca Català Torres. Es trobava vinculada a la construcció de l’obra. Eixa circumstància explica que morira a Estivella l’any 1880 “a las once y cuarto de la mañana de hepatitis crónica”, segons consta als llibres parroquials. Se sap que residia al Camí Reial, possiblement a l’Hostal, ja que la casa no estava acabada. Era germana de Pedro Català Torres, propietari d’una fàbrica de seda nascuda en el segle xviii en el barri de Velluters del Cap i Casal. Hi ha un fet que, encara que allunyat d’esta història, pot fer que s’entenga millor el paper d’una forta dona que familiarment es deia Paca. Ella va comprar per a la filla Remedios unes terres d’Alboraia que amb el temps reberen el nom de “l’Hort dels Vilar”. Pot suposar-se que la presència al municipi es devia al fet que també volia ajudar el fill amb el seu destacat capital. Per eixe motiu, passaria els últims dies a Estivella per a col·laborar en este projecte empresarial i residencial. No era seua la casa, però sense ella no s’acaba d’entendre el projecte. Amb ella, tenim la primera protagonista femenina i desconeguda de l’hort.
La dona que llega la casa a la germanastra
La següent dona destacada en esta història és Carmen Rubio Burguet, muller del primer propietari. La família posseïa la indústria de la seda “Sociedad Hermanos Rubio”. Va sobreviure el marit. En morir, va testar perquè l’heretara l’única dona entre els germans, Emilia Rubio Podreyder. Decidí que un personatge femení tinguera un paper preeminent en el futur de la residència. Gràcies a ella, la línia de les propietàries va continuar.
La maltractada que donà vida a la casa
Emilia Rubio Podreyder gestionà la casa durant més de 25 anys. En 1911, després de convenir la separació del metge Federico Ballester Millán, abandonà la residència de Paterna amb les filles Rosario i Josefina. Les destacades propietats que posseïa deixaren d’estar administrades pel marit. Li va tocar recuperar-les perquè gran part d’elles havien estat hipotecades per ell. Encara que a Paterna sempre fou un metge reconegut i continua tenint un carrer en el municipi, el comportament familiar no va ser modèlic. En la documentació de la demanda es descrivien episodis d’una especial duresa. S’afirmava que: “la derribó tres veces consecutivas contra el suelo y al levantarse dicha señora la última vez a puñetazos y empujones la metió en casa”. A més s’esmentava que acabà “cogiendo dicho señor Ballester por el cuello a su hija Josefina, pretendiendo ahogarla” i que “en algunas ocasiones ha amenazado a su esposa doña Emilia Rubio Podreyder con armas de fuego en la mano a pesar de hallarse dicha señora en algunas de ellas encinta”. És una part una miqueta amagada de la història familiar que va fer que Emilia abandonara la casa familiar i passara a viure a Estivella. Va quedar-se fins i tot quan Federico Ballester va morir l’any 1920. És curiós que l’any que començà a residir en el poble les primeres manifestants del Camp de Morvedre isqueren als carrers de la població.
La senyoreta guardiana de la casa
Emilia va faltar l’any 1927 i la filla Josefina l’any 1941. Novament, una dona es va quedar al capdavant de la casa: Rosario Ballester Rubio. Va morir l’any 1963. Quan va quedar sola, nasqué la tradició d’anomenar la residència «l’Hort de la Senyoreta». En l’imaginari de la gent, va perviure com una dona amb autoritat i geni. Era solitària, encara que no li havia faltat un pretendent. Se separaren i tal volta aquella decisió va influir en el caràcter. És curiós que en una carta la neboda Carmen Asensio li diguera: “Te doy mi más sentido pésame por la muerte de tu antiguo pretendiente ¿Sabes a quién me refiero? Bueno pues, punto en boca”. Independentment de com era, el més destacat és que va continuar defenent i administrant una casa de gran valor. Fou l’última gran guardiana de la casa.
La dona i la filla del “General”
A la seua mort va continuar tenint-ne cura la germana Carmen Ballester Rubio. Estava casada amb el ministre de l’Exèrcit, el general Carlos Asensio Cabanillas. Una vegada més, una dona va tindre un paper decisiu en la continuïtat de la propietat. Finalment, es va encarregar de mantindre-la la filla Carmen Asensio Ballester. Fou Fallera Major de València l’any 1944. L’any 2011 va morir. Els descendents la van vendre a l’Ajuntament.
De tot açò es desprén la importància de la seda com a fil conductor d’un relat familiar. Però, sobretot, es comprén que la pervivència d’esta casa no s’explica sense la força i la dedicació de les dones que en van ser propietàries. Casualment o no, la presència femenina ha sigut clau fins a l’últim moment. Este fet ajuda a pensar en quantes vegades no s’ha reconegut el paper de la dona en el passat. Ara que “l’Hort de la Senyoreta” forma part del patrimoni d’Estivella, és el moment de recuperar la memòria de les dones que van contribuir a conservar-lo.
Fuente: https://www.levante-emv.com
