JESÚS HUGUET, CRONISTA OFICIAL DE LA POBLA LLARGA, ALBERIC I PORTELL DE MORELLA

Quan la plàstica valenciana (només la valenciana?) semblava empenyorada per l’abstracció i l’informalisme un jove grup de tres pintors (Boix, Heras i Armengol), apadrinats entre altres pel crÍtic Aguilera Cerni, obrien un ampli finestral per la recuperació de la imatge. Heras introduïnt espais geomètrics, Armengol recuperant un analisis dels colors i un formalisme rural plenament plàstic, i Manolo Boix posant al centre de la seua obra la dimensió extraordinària de la figura humana. No era una senzilla o primària tornada a formulacions ja caduques sinò, a partir de les formes reals, propiciar una obra que forçant el protagonisme del destinatari oferira visions formals.

Però seria pobre i escàs reduir l’obra artística de tots tres a la simple avaluació del mercat. Recorde com Manuela Ballester, en aquella heroïca galeria l’Eixam, situada baix el Portal de Valldigna, s’entusiasmava proclamant l’obra dels tres com “el cordó umbilical que unia la plàstica valenciana però també cultural amb el millor de l’època anterior als anys trenta (del segle XX, evidentment)”.

Però em permetran que ara exprese el meu desplaer dels traspassos d’Artur Heras i, sobre tot, de Manolo Boix.

Perqué Manolo no era un artista deslligat de la realitat que l’envoltava, ni plàstica, ni cultural, ni social. M’atreviria a dir que era una persona per al qual la humanitat era element essencial del seu ser i sentir. Quantes persones, grups socials o culturals, ajuntaments o institucions, etc…acudien a ell amb l’esperança de aprofitar la seua obra per publicitar actes, esdeveniments o antulls propis? Mai no l’he vist negar-se a deixar la seua producció quan es necessitava per promocionar persones, organitzacions o pobles dignes. Una persona, com ell, que havia publicat obra seua a The New York Times o a les millos editorials, sempre estava oberta per a comboiar qualsevol projecte.

Avui no puc sinò enyorar un temps que no tornorà ni unes persones insustituïbles. Diuen que tot es supera però permeteu que diga que se m’ha mort Manolo Boix.

Fuente: https://www.levante-emv.com