• La representativitat externa i general del col·lectiu de cronistes oficials valencians continua articulant-se a través de l’Associació de Cronistes Oficials del Regne de València des de 1989 i l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials des de 2025.

MANUEL V. FEBRER ROMAGUERA, CRONISTA OFICIAL D’ALCÀSSER

La reactivació d’una Secció de Cronistes del Regne en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), en la qual el Director de la Secció compta ara amb un equip de treball per a auxiliar-lo en les seues funcions, ha suscitat dubtes sobre la seua cobertura estatutària. Una anàlisi detinguda dels fets i del règim estatutari vigent de la RACV permet, no obstant això, descartar qualsevol intenció d’infracció dels Estatuts per part de l’Acadèmia: allò que s’ha produït no és la creació d’un òrgan de govern nou i aliè a la previsió estatutària, sinó l’exercici, per part del Degà -en la seua condició de president nat de totes les seccions-, de la seua facultat de permetre que el Director de Secció es dote d’un equip de col·laboradors per al millor funcionament intern, sense que això requerisca, per la seua pròpia naturalesa, el pas per la Junta General. Este article analitza la qüestió a la llum dels antecedents històrics del col·lectiu, del règim estatutari vigent de la RACV, dels principis generals del dret corporatiu i de la recent creació de l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials (AVCO), per tal d’oferir una lectura jurídicament fonamentada i, alhora, comprensible per a un lector no especialitzat.

1. Un origen doble i institucionalment fragmentat

La figura del cronista oficial valencià prové de dos actes fundacionals distints i sense connexió normativa entre si. El primer és la Secció de Cronistes Oficials constituïda en 1955 per orde del governador civil de València en el si del llavors Centre de Cultura Valenciana -hui RACV-, com a estructura interna sense personalitat jurídica pròpia. El segon és la Secció de Cronistes creada per l’Orde del Ministeri d’Educació Nacional de 9 de novembre de 1956 (BOE de 7 de gener de 1957) en l’Arxiu Regional de València, sense continuïtat orgànica acreditada en l’actualitat.

En les assemblees generals de 1986 i 1988, la Secció del Centre de Cultura Valenciana va acordar transformar-se en associació autònoma, aprovant estatuts propis; no obstant, la seua inscripció registral -determinant de la plena personalitat jurídica oponible enfront de tercers, conforme a l’article 10 de la Llei Orgànica 1/2002- no es va produir fins a 1989, data de naixement efectiu de l’Associació de Cronistes Oficials del Regne de València (ACORV). Paral·lelament, la institució matriu ha evolucionat fins a l’actual condició de corporació de dret públic, a l’empara del Decret 91/2015, de 12 de juny, del Consell, i manté hui la Secció de Cronistes del Regne «Roc Chabàs» entre les seues seccions internes.

Esta evolució institucional de la RACV no és un detall menor per a l’anàlisi que ací s’exposa: l’entitat fundada en 1915 com a Centre de Cultura Valenciana va passar a denominar-se Acadèmia de Cultura Valenciana en 1978; va ser admesa com a acadèmia associada de l’Institut d’Espanya en 1986; el 1991 va rebre el títol de «Reial», i el 2015, mitjançant el Decret 91/2015, va assolir la condició de corporació de dret públic pròpiament dita, superant la seua originària naturalesa de fundació associativa. Cada una d’estes fites té conseqüències jurídiques pròpies, però la que ara interessa és que, en cada moment de la seua història, l’organització interna de l’Acadèmia -incloses les seues seccions- s’ha regit sempre pels Estatuts vigents en cada període, mai per actes administratius anteriors ja superats.

2. El Director de Secció i la facultat d’auxiliar-se d’un equip de treball

Els Estatuts de la RACV configuren les seccions -inclosa la «Roc Chabàs»- com a òrgans interns de treball científic, sense personalitat jurídica, patrimoni ni autonomia organitzativa pròpia; la seua existència depén íntegrament dels acords adoptats pels òrgans estatutàriament competents de l’Acadèmia.

(arts. 18 i 36 Estatuts RACV)

Cada secció ha d’estar dirigida per un Director, Acadèmic de Número, nomenat a proposta de la Junta de Govern i ratificat per la Junta General; idèntic procediment regix la incorporació dels seus membres i dels Agregats Col·laboradors, i el Degà n’és president nat.

(arts. 37 i 38 Estatuts RACV)

Ara bé, ni de la lectura dels Estatuts ni dels fets concorreguts es desprén que s’haja pretés crear una Junta de Govern -ni de Gestió- pròpia de secció, entesa com a nou òrgan corporatiu amb potestats decisòries independents. El que s’ha produït és una cosa distinta i molt més senzilla: el Degà, en exercici de les facultats generals de coordinació i bon funcionament que li corresponen com a president nat de totes les seccions, ha permés que el Director de la Secció de Cronistes es dote d’un equip de treball -és a dir, d’un grup de col·laboradors interns que l’auxilien en les tasques ordinàries de la Secció-, sense que això supose l’atribució a este equip de potestats decisòries pròpies, ni la seua configuració com a òrgan de representació general, ni una alteració de l’organigrama estatutari.

Esta distinció és jurídicament rellevant. Una cosa és crear un òrgan de govern nou -amb president, secretari, vocals i processos electorals interns propis-, que sí que exigiria la intervenció de la Junta General per tal com suposaria modificar l’estructura orgànica prevista pels Estatuts; i una altra, ben diferent, és que un Director de Secció, en l’exercici ordinari del seu càrrec, compte amb el suport d’un equip de treball per a repartir tasques i millorar el funcionament intern, cosa que entra dins de les facultats ordinàries de gestió que li son pròpies i que no requerix, per la seua pròpia naturalesa auxiliar i no decisòria, una ratificació formal de la Junta General.

En este esquema, l’autorització del Degà no és un acte irregular ni molt manco un intent d’eludir els Estatuts, sinó l’exercici normal de la funció de supervisió i facilitació que li corresponen respecte de totes les seccions de l’Acadèmia. Que esta autorització resulte més o menys satisfactòria per al Director de la Secció de Cronistes -qüestió d’oportunitat interna, alié a la present anàlisi jurídica- no altera la seua correcció formal: el Degà pot autoritzar-la, i l’ha autoritzada, dins de l’àmbit de les seues competències ordinàries.

3. La legitimitat del col·lectiu: una triple via, no un buit

Els Estatuts vigents de la RACV no contemplen cap Assemblea General de Cronistes distinta de la Junta General, únic òrgan sobirà, integrat pels Acadèmics de Número.

(art. 19 Estatuts RACV)

D’ací que l’equip de treball autoritzat pel Degà no puga presentar-se, en cap cas, com a elegit democràticament per un col·lectiu que, estatutàriament, no disposa d’assemblea pròpia en el si de l’Acadèmia; ni tampoc pretenga fer-ho, en la mesura que la seua funció és merament auxiliar i de suport al Director, no representativa. Això no significa, però, que els cronistes oficials valencians manquen de legitimitat representativa en general: esta s’articula, hui, per fins a tres vies no necessàriament coincidents. La primera és l’associativa, a través de l’ACORV, amb personalitat jurídica pròpia des de la seua inscripció en 1989. La segona és la corporativa interna en la RACV, a través de la Secció «Roc Chabàs», la legitimitat de la qual depén, en exclusiva, dels Estatuts de l’Acadèmia. La tercera és el precedent arxivístic de 1956, hui sense virtualitat jurídica.

Cal insistir en el fet que estes tres vies no competixen entre si ni es confonen: cadascuna respon a una lògica jurídica distinta -associativa, corporativa interna i històrico-documental, respectivament- i cap d’elles pot suplantar les altres. L’equip de treball intern de la Secció, per la seua naturalesa auxiliar, no constituïx una quarta via de representació, ni pretén ser-ho: la seua funció s’esgota en el suport ordinari al Director, dins dels límits que este mateix li marque i sota la seua supervisió.

4. L’AVCO: una via addicional que no interferix en la qüestió interna

En octubre de 2022, l’Assemblea General de l’Associació de Cronistes va acordar per unanimitat impulsar la creació d’una Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials, mandat que va culminar amb el Decret 183/2025, de 26 de novembre, del Consell, pel qual naixia l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials (AVCO) -conforme al mateix procediment del Decret 91/2015 que, temps arrere, va atorgar a la mateixa RACV la condició de corporació de dret públic.

Amb l’AVCO coexistixen ja quatre figures diferenciades: l’ACORV, la Secció «Roc Chabàs», el precedent arxivístic de 1956 -sense vigència acreditada- i, des de 2025, l’AVCO, corporació pública amb vocació de representació acadèmica general de la cronística oficial valenciana. La creació de l’AVCO no incidix, en cap cas, sobre la qüestió interna ací analitzada: l’equip de treball de la Secció «Roc Chabàs» és una qüestió de funcionament intra-acadèmic, autoritzada pel Degà dins de les seues competències ordinàries, mentre que l’AVCO respon a una lògica institucional completament distinta i externa a la RACV.

(arts. 35 i 37 Estatuts RACV)

5. Conclusió

De l’anàlisi realitzada no es desprén cap intenció, per part de la RACV, d’infringir els seus propis Estatuts. Allò que efectivament ha ocorregut és que el Degà, en exercici de les seues facultats ordinàries de coordinació sobre totes les seccions de l’Acadèmia, ha permés que el Director de la Secció de Cronistes es dote d’un equip de treball que l’auxilie en les seues funcions, sense que este equip haja rebut potestats decisòries pròpies, capacitat de representació general, ni configuració com a òrgan de govern independent. Es tracta, doncs, d’un acte de gestió ordinària, dins de les competències que corresponen al Degà com a president nat de la Secció, i no d’una creació encoberta d’un òrgan estatutàriament inexistent.

Que esta decisió resulte més satisfactòria o menys per al Director de la Secció de Cronistes és una qüestió d’oportunitat interna que no afecta la seua validesa formal. La representativitat externa i general del col·lectiu de cronistes oficials valencians continua articulant-se, com s’ha exposat, per les vies plenament vigents i degudament constituïdes: l’ACORV, des de 1989, i, des de 2025, l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials, creada per la Generalitat com a corporació pública de referència per a la cronística oficial valenciana; mentre que, en l’àmbit intern de la RACV, l’equip de treball de la Secció «Roc Chabàs» mantindrà sempre la seua naturalesa auxiliar i subordinada al Director i, a través d’este, a la Junta General de l’Acadèmia.

Normativa i fonts citades

Estatuts de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (arts. 18, 19, 24, 35, 36, 37 i 38). Llei Orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del Dret d’Associació (art. 10). Llei 6/1997, de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat. Orde del Ministeri d’Educació Nacional de 9 de novembre de 1956 (BOE de 7 de gener de 1957). Decret 91/2015, de 12 de juny, del Consell, pel qual es regula la creació de les acadèmies científiques, culturals i artístiques de la Comunitat Valenciana. Decret 183/2025, de 26 de novembre, del Consell, de creació de l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials.

Fuente: https://lletraferit.com

JULIO SAMUEL BADENES ALMENARA. CRONISTA OFICIAL DE EL PUIG DE SANTA MARÍA

¿Sería explicable la personalidad histórica de los pueblos de la comarca de l’ Horta sin el cambio cultural que se inició con la conquista y fundación del reino cristiano en 1238? Sin ese legado jaimino, que fue evolucionando hasta la actualidad, los pueblos de l’Horta no serían lo que son, culturalmente hablando, por ello es necesario celebrar su legado en el 750 aniversario de su muerte como un ejercicio de reflexión identitaria.

El Llibre dels fets nos dice que el 27 de julio de 1276 falleció el rey Conquistador estando en Valencia. De modo que durante dos años estuvo enterrado en la catedral de Valencia, hasta que su hijo Pedro el Grande pudo trasladarlo al monasterio de Poblet, donde deseaba Jaume I, según su testamento, ser sepultado, tras un intenso y largo reinado.

Y al salir de Valencia hacia Poblet toda la comitiva funeraria, liderada por Pedro el Grande, por el camino Real de Morvedre, antigua Vía Augusta, que constituye la columna vertebral de la comarca de l’Horta, junto con su arteria vital que es la acequia de Moncada, el ataúd de Jaume I fue pasando por todas las alquerías o poblaciones musulmanas que él había donado a nobles y órdenes religiosas, convirtiéndolas en poblaciones cristianas que formaban, ahora, parte del nuevo reino fundado por él, e infundiéndoles una nueva dirección histórica y cultural.

Narración del cronista Muntaner

Y como nos narra el cronista Muntaner en el cap. XXVIII de su obra, en todos los municipios por los que atravesaba el cortejo fúnebre que acompañaba el cadáver del monarca, “en cascun Castell, vila o lloc on venien, així com d’abans lo solien reebre ab grans balls e ab grans alegres, així el reebien ab grans plors e crits e plants”. Jaume I era el rey que había poblado l’Horta, fundamentalmente con catalanes y aragoneses y, ahora, cuarenta años después de la conquista, también lloraban su muerte auténticos valencianos y valencianas nacidos en los pueblos de l’Horta a los que el Conquistador había insuflado una nueva identidad y dirección política.

Y al llegar a la altura de El Puig de Santa María, podemos imaginar cómo Pedro el Grande, montado en su caballo, junto a los restos mortales de su padre, se detuvo para contemplar al este del cami Reial los muros y las torres del castillo de El Puig desde el que Jaume I y su tío Bernat Guillem de Entença divisaron todas las alquerías musulmanas de l’Horta que rodeaban y alimentaban a la ansiada ciudad del Turia. Por ello, en la reunión de Alcañiz el Conquistador lo eligió, como hizo anteriormente el Cid, para preparar y conseguir la conquista de Valencia y su reino.

Y al fijar la comitiva su vista más al sur divisó todo el espacio, entre La Pobla de Farnals y la fortaleza pugenca, en el que tuvo lugar la batalla de El Puig o de Enesa que abrió las puertas a la toma final de Valencia. Y más al fondo, divisó Pedro el Grande la iglesia-monasterio que mandó construir Jaume I, entre 1238 y 1240, como referente cultural, histórico y espiritual del nuevo reino; que donó a la Orden de la Merced para que custodiara en su interior a la patrona de la ciudad y reino de Valencia, la Virgen de El Puig de Santa María, que para Jaume I había hecho posible, con su ayuda, la toma final de Valencia. Y junto a ella, el Conquistador mandó que reposaran los restos de su tío Bernat Guillem de Entença, al que le tenían tanto fervor los valencianos y valencianas, que lo visitaban por haber sido el que preparó la conquista y ganó la batalla de El Puig.

Todos estos símbolos que representaban el ADN cultural que legaba Jaume I, tras su muerte, han llegado hasta el siglo XXI, y siguen definiendo la personalidad histórico-cultural, y condicionando las acciones sociales, de los pueblos de l’Horta, por ello debemos recordar y conmemorar el 750 aniversario de la muerte de Jaume I el Conquistador.

Fuente: https://www.levante-emv.com