LLUIS MESA REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

Els sants i màrtirs formen part de la religiositat. Són reconeguts en la cultura popular i configuren la identitat de les poblacions. La secularització no ha impedit que cada municipi continue   festejant un element del santoral. En cada lloc, no solament es propaga la biografia, sinó que les seues accions s’interpreten d’una manera pròpia. La paraula està viva i forma part de diverses expressions. Potser, per eixe motiu, está consolidada la locució A quin sant?    Indica una sensació de sorpresa pel que s’està proposant o afirmant. Mostra també l’oposició a una cosa que algú diu, proposa o mana.

Em trobe de visita a Òtranto. Allí residix per un temps la meua filla Aitana. En la catedral d’esta ciutat de la bota italiana, hi ha un gran ossari en la capella. Són part dels 813   màrtirs   que   mataren   els   otomans   per   no   convertir-se   a   l’islam.   La   visió m’impressiona, tot i que sé que els ossos constituïxen relíquies que admiren els creients.

Sempre m’he preguntat a quin sant exposem morts santificats i els nostres familiars els amaguem en nínxols i cementeris. Eixe ambient de vides cristianes exemplars em fa pensar   en   el   martirologi   reconegut   de   la   Guerra   d’Espanya.   Sense   negar   el reconeixement   a   les   víctimes,   considere   que   algun   dia   caldrà   tindre   presents   els republicans   catòlics   que   foren   ajusticiats.   Em   ve   al   cap   el   Dr.   Peset,   un   creient compromés que ajudà els altres fins al final i abans de ser afusellat. Tal volta l’església valentina algun dia haurà de reconéixer millor l’il·lustre intel·lectual i bon cristià.

He dormit a Polignano a Mare, el poble de Domenico Modugno. En la via Roma, he llegit la lletra de la cançó “Nel blu dipinto di blu”. He vist on va nàixer i la seua escultura oberta al mar. Destaque un moment senzill: córrer de bon matí per la ciutat, de dia, al voltant de les sis del matí. Em pregunte a quin sant ix el sol tan prompte, encara que tenim el mateix horari. És clar que la ubicació no és la mateixa. No obstant això, si no tinguérem l’hora que ens  va imposar Franco per a uniformitzar-la amb la de l’Alemanya nazi, tot seria diferent.

En definitiva, intentem no callar, quan se’ns mostra propostes o afirmacions que no compartim. Pronunciar algun  “ a quin sant?”     educat sempre és saludable. La protesta sincera il·lumina la justícia oblidada.