KEVIN CARRIÓ

Benissa ya vive plenamente las Fiestas de la Puríssima Xiqueta 2026. La jornada del viernes 17 de abril marcó el comienzo de las celebraciones con una combinación de actos culturales y festivos que reunieron a vecinos, autoridades y visitantes en un ambiente de ilusión.

Entrega Premios Literarios “25 de Abril”

La tarde arrancó con el acto institucional de entrega de los XLVI Premios Literarios “25 de Abril” y del XLIV Certamen de Pintura Salvador Soria Vila de Benissa en el Centre d’Art Taller d’Ivars. La ceremonia contó CON LA PRESIDENCIA DE HONOR del historiador y CRONISTA OFICIAL DE VALÈNCIA, VICENT BAYDAL SALA.

El alcalde de Benissa, Arturo Poquet Ribes, y la concejala de Cultura, Pepa Bertomeu Ivars, encabezaron un acto que puso en valor la excelencia literaria y artística. Entre los galardonados destacan Antoni Espí Cardona en poesía por Efímers, Joan Lleonart Gasó en narrativa corta por Sant Pau, Clàudia Serra Gómez en teatro por Cada un de nosaltres y Josep Bernabeu Mestre en investigación por un estudio sobre la etnografía de la alimentación en la Marina. En el apartado pictórico, Estefanía Soriano Serrano obtuvo el primer premio con Dos minutos y veinte segundos, junto a los accésits de Pepa Satué Ripoll y Adrián Jorques Tortosa.

Pregón y chupinazo

El sábado 18 fue momento para los nervios, la emoción y espectáculos tanto sonoros como visuales. La plaza se convirtió en el epicentro de la fiesta con la celebración del pregón y el posterior chupinazo, que marcaron oficialmente el inicio de las fiestas.

La jornada arrancó con el tradicional pasacalle de festeras y festeros, seguido de la misa vespertina en la Basílica de la Puríssima Xiqueta. A las 20:00 horas tuvo lugar el pregón, a cargo de Pepe Ramiro Capó, en un acto que reunió a autoridades, comisión de fiestas, reinas y numerosos vecinos.

El chupinazo, acompañado de música y la participación masiva del público, simbolizó el arranque de unos días intensos donde la tradición, la devoción y la convivencia serán protagonistas.

Fuente: https://marinaalta.es

LLUIS MESA REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

Els sants i màrtirs formen part de la religiositat. Són reconeguts en la cultura popular i configuren la identitat de les poblacions. La secularització no ha impedit que cada municipi continue   festejant un element del santoral. En cada lloc, no solament es propaga la biografia, sinó que les seues accions s’interpreten d’una manera pròpia. La paraula està viva i forma part de diverses expressions. Potser, per eixe motiu, está consolidada la locució A quin sant?    Indica una sensació de sorpresa pel que s’està proposant o afirmant. Mostra també l’oposició a una cosa que algú diu, proposa o mana.

Em trobe de visita a Òtranto. Allí residix per un temps la meua filla Aitana. En la catedral d’esta ciutat de la bota italiana, hi ha un gran ossari en la capella. Són part dels 813   màrtirs   que   mataren   els   otomans   per   no   convertir-se   a   l’islam.   La   visió m’impressiona, tot i que sé que els ossos constituïxen relíquies que admiren els creients.

Sempre m’he preguntat a quin sant exposem morts santificats i els nostres familiars els amaguem en nínxols i cementeris. Eixe ambient de vides cristianes exemplars em fa pensar   en   el   martirologi   reconegut   de   la   Guerra   d’Espanya.   Sense   negar   el reconeixement   a   les   víctimes,   considere   que   algun   dia   caldrà   tindre   presents   els republicans   catòlics   que   foren   ajusticiats.   Em   ve   al   cap   el   Dr.   Peset,   un   creient compromés que ajudà els altres fins al final i abans de ser afusellat. Tal volta l’església valentina algun dia haurà de reconéixer millor l’il·lustre intel·lectual i bon cristià.

He dormit a Polignano a Mare, el poble de Domenico Modugno. En la via Roma, he llegit la lletra de la cançó “Nel blu dipinto di blu”. He vist on va nàixer i la seua escultura oberta al mar. Destaque un moment senzill: córrer de bon matí per la ciutat, de dia, al voltant de les sis del matí. Em pregunte a quin sant ix el sol tan prompte, encara que tenim el mateix horari. És clar que la ubicació no és la mateixa. No obstant això, si no tinguérem l’hora que ens  va imposar Franco per a uniformitzar-la amb la de l’Alemanya nazi, tot seria diferent.

En definitiva, intentem no callar, quan se’ns mostra propostes o afirmacions que no compartim. Pronunciar algun  “ a quin sant?”     educat sempre és saludable. La protesta sincera il·lumina la justícia oblidada.