ALFRED BERNABEU, CRONISTA OFICIAL D’ONTINYENT
Darrere d’alguns mites o epopeies s’oculta un fet històric desvirtuat i exagerat pel pas del temps. La llegendària ciutat de Troia, on transcorre la major part de l’acció del poema èpic grec «La Ilíada» —atribuït al cèlebre autor clàssic Homer— va resultar una realitat. Les excavacions realitzades a partir de 1871 per Heinrich Schliemann permeteren descobrir les ruïnes d’aquella metròpoli.
Un fet semblant —salvant les distàncies— ocorre amb la llegenda que explica la gènesi del nom d’un dels carrers més antics de la població: el Regall. El reverend Sanchis Esparza en el seu fantasiós llibre «Historia incomparable de la coronada villa de Onteniente» (1886) aporta informació sobre els fabulosos fets de l’origen d’esta via urbana. Els successos narrats es remuntaven a l’època de la denominació romana; en una prosa preciosista els explicava amb estes paraules:
«Los habitantes de la vetusta Ciudad de Játiva, llamada por los romanos Setabis, […] quisieron luchar un día con los naturales de Onteniente, apropiándose del fecundo nacimiento (el Pou Clar) que en nuestro suelo se patentiza. Muchos, al par que inútiles, fueron los recursos alegados para el logro de sus deseos. Y apelando a un esfuerzo supremo, en medio de noche tempestuosa presentarense decididos catorce individuos de algún terror». Els ontinyentins els sorprengueren en plena acció destructora i els degollaren.
«Tan luego como el Senado Romano se apercibió de tal suceso, decretó sin apelación: Que si Onteniente en solo una noche, no conducía las aguas desde su nacimiento a la villa, perdiese ya por completo el derecho que a ellas se creía». Dit i fet, els laboriosos pobladors ho aconseguiren: «Al llegar el agua a dicho punto, exclamaron con placer, ya regalla, ya regalla. Desde entonces le concedemos el significativo título de El Regall».
Es tracta d’una original llegenda que s’ha transmès de generació en generació, però conté errades històriques ben significatives: els pobladors romans d’estes terres parlaven llatí, la nostra llengua encara no havia nascut. Resulta inversemblant que exclamaren l’expressió valenciana de Ja regalla! També el fet que un litigi local arribara a instàncies del senat romà fa també sospitar. La història és història i la llegenda, llegenda. No hem de confondre-les!
Fa uns mesos el company Agustí Ventura, el veterà i erudit cronista de Xàtiva, em feia arribar un inèdit document que en el transcurs de les seues investigacions havia exhumat de l’Arxiu del Regne de València. Es tracta d’una demanda presentada el 21 d’abril de 1422 per Johan Ferrer, síndic de la ciutat de Xàtiva, davant del governador del regne de València, l’honorable mossén Vidal de Blanes, que oferix una nova perspectiva al tema.
En l’escrit es defenien els drets històrics dels regants del terme de Xàtiva (que aleshores incloïa Aielo, l’Olleria i altres poblacions riberenques del riu Clariano). El motiu del litigi era la recent construcció en els anys 1421-1422 de la sèquia Nova que aprofitava les aigües del Pou Clar i que va permetre l’expansió de les terres irrigades per l’horta del Pla en un període de sequeres. Com a conseqüència de l’execució de la nova infraestructura el cabal del riu va disminuir i els xativins argumentaren que, malgrat el manament del lloctinent de governador de Xàtiva «los de la dita d’Ontinyent, no esperant orde de dret, ans just de fet, han presa la dita aygua e fetes les dites coses en gran dany e intolerable dampnatge de dita Ciutat, a qual no pot fallir a si mateixa ni a sos habitadors…».
També destacaven que els ontinyentins havien obviat les ordres de Maria de Castella, reina consort d’Alfons el Magnànim, que per absència del monarca governava la corona: «la qual Senyora manà ab letra sua a la dita vila d’Ontinyent que cessassen de la dita obra sots pena de 1.000 florins». Recordem als lectors que el rei no va retornar de l’expedició militar en terres italianes fins 1423. Davant els fets consumats, els xativins demanaven actuar «vim vi repellere liceat». En la traducció oferida pel catedràtic de Llatí, Agustí Ventura, significava que els era permés, per defensió, repel·lir la violència amb la mateixa violència.
Les autoritats de Xàtiva aconseguiren el 21 d’abril de 1422 del governador general del Regne, l’honorable mossén Vidal de Blanes, l’enderrocament de la sèquia Nova. Una orde que havia d’executar el lloctinent de Xàtiva, Johan Rotlà i que, finalment, no es portaria endavant. La prova és evident, la sèquia va perdurar en el temps i seguix regant l’escassa horta que es continua cultivant.
Els paral·lelismes de la llegenda amb els fets històrics narrats —insistisc, salvant les distàncies— són evidents (substituïu el senat romà pel governador de Xàtiva…) i amb un element en comú: la salvaguarda dels recursos hídrics d’una comunitat. Una situació que el lector pot ben bé ajustar a l’actual conflicte del transvasament Tajo-Segura. Nihil novum sub sole.
Fuente: https://www.levante-emv.com
