Amb les intervencions de Lluís Fornés, José Luis Soler Foguet, Josep Gisbert i JESÚS HUGUET.
Un moment de l’acte. Fotografia de Dolors Jimeno
No és la primera vegada que Intersindical Cultura programa un acte sobre el moviment càtar. Fa un parell d’anys Jesús Huguet ens va il·lustrar amb una conferència, notícia de la qual podeu trobar en aquest enllaç.
Ahir l’objectiu, a banda de presentar la novel·la, era donar a conèixer el projecte de crear una ruta turística que divulgue aquest aspecte de la nostra història i mostre els camins ramaders que, en l’època medieval, servien de vies de comunicació per a persones, animals i idees. Ho explicà molt bé Josep Gisbert, director d’Estratègia Territorial Turística de l’Agència Valenciana de Turisme. El primer a interveindre va ser Lluís Fornés, doctor en Filologia Catalana, professor de Llengua i Cultura Occitanes per la Universitat Paul Valéry de Montpeller, creador i president de l’Associació Òc-València. Les seues paraules es reproduixen al final d’aquest text.
JESÚS HUGUET (CRONISTA OFICIAL DE LA POBLA LLARGA I PORTELL DE MORELLA), secretari del Consell Valencià de Cultura, ens va situar en el context polític de l’època i explicà com la gent càtara, sempre perseguida pel poder polític i per la Inquisició, va veure’s obligada a dispersar-se per tot el nostre territori a fi de no formar col·lectius nombrosos que pogueren atraure la repressió dels poderosos.
Josep Gisbert explicà com l’AVT s’esforça en crear alternatives al turisme de sol i platja i crea projectes culturals. Com a exemple la ruta càtara, de València a més enllà dels Pirineus. Destacà l’assessorament de les persones que l’acompanyaven a la taula.
Per últim, José Luis Soler, coautor i editor del llibre, amb l’ajut de la projecció de les imatges que havia preparat, ens contà molt bé la vida de Pere Mauri i del seu amic Balibaste, com es narra a la novel·la.
Presentació de la novel.la Pere Mauri, l’últim pastor càtar.
Intersindical cultural.
31/01/2018 Lluís Fornés
L’associació Òc-Valéncia va nàixer amb l’objectiu de reprendre les relacions amb el nostre marc històric i cultural tradicional que, al nostre entendre, s’estén des de Garait, al nord de Llemotges, a Guardamar, al sud d’Alacant. El nostre naixement va tindre lloc el mes de novembre de l’any 1988 a la Universitat de València, en l’organització de la setmana ‘Occitània, present i futur’, on van participar professors de distintes universitats occitanes, catalanes i valencianes. A partir de la nostra acta de naixement hem fet diverses activitats tendents a recuperar els lligams històrics amb tota la nostra àrea cultural natural, les Terres d’Oc, anomenada, des de la ciència lingüística actualment, ‘diasistema occitano-romànic’. I ho vam fer perque els valencians som fills de la civilització trobadoresca. Com diu Martí de Riquer, “Las dos veces conocidas en que versificó Pere el Gran lo hizo en lengua provenzal, (…) lo cual hace que, con justicia, podamos darle el nombre de trovador y que literariamente debamos estudiarlo como vinculado a la poesía provenzal trovadoresca”
Des d’aquell 1988 a hui, com hem dit, hem organitzat diversos actes encaminats a enfortir aquells lligams transpirinencs: Vingudes a Valéncia dels organitzadors de la Universitat Occitana d’Estiu, de Nimes, i del CAOC català, l’organització anual de la Dictada Occitana cada darrer dissabte de gener, l’edició de la revista Paraula d’Oc, etc.
En Paraula d’Oc ja fa uns anys que vam donar notícia de l’existència de càtars en terres valencianes. Va ser al número 4, l’any 2001, treball que és com una mena de denúncia de la manca d’estudis sobre el catarisme en les universitats valencianes. L’Església dels, que ells s’anomenaven, Bons Òmes es va acabar en terres valencianes. Els darrers càtars van viure a la ciutat de Valéncia i sobretot a Sant Mateu i Morella on va residir l’últim perfecte càtar, Guillem Belibaste, que convivia amb la família Mauri: Pèire Mauri, Guilhemeta, Joan i d’altres fidèls de l’Església de l’Amor. A Belibaste, enganyat, se’l van endur a Occitània, on la santa Inquisició el va cremar. I ací s’acabà l’Església de l’Amor i la història del catarisme. En terres castellonenques, sí. Pero, és tan gran l’absència d’estudiosos valencians en els temes càtars que, fins i tot, una de les especialistes més prestigioses del tema, Anne Brenon, ignora que Belibaste va viure els darrers dies de la seua vida en terres valencianes, diu Brenon: “Guilhèm Belibaste anava a ser descobert per un agent doble a Morella, en Aragó (sic) on sobrevivia al si d’una petita comunitat occitana exiliada” BRENON, A. (1997:15-16). Una mostra ben eloqüent de la desídia dels que haurien d’estudiar el tema en les nostres universitats i publicar i participar en fòrums internacionals. I informar adequadament la resta d’especialistes. Pero, malauradament, no tenen ni el més mínim interés, cosa que ajuda, i molt, a engrandir el dèficit identitari que tenim les valencianes actuals (i quan escric, ben conscientment, ‘valencianes’, vostés ja entenen que l’antecedent és ‘persones’.
Occitans a terres valencianes n’han vingut des de l’època de la reconquesta a pràcticament els nostres dies. I si el segle XIII tenim càtars acompanyant Jaume I, i el XIV, com hem vist, alberguem l’última església càtara en Morella i Sant Mateu, el segle XVII continuen venint occitans a repoblar terres valencianes, després de l’expulsió dels moriscos, com diu Joan Martinis, citant Antoine de Montchrestien: “Després que els moros hagen estat llançats de totes les províncies d’Espanya, ha entrat un gran nombre de gascons, bearnesos, auvernyats, llemosins, delfinesos, llenguadocians i provençals, que s’ocupen del conreu de les terres deixades en abandó. Pero, com n’han eixit més gran nombre de Valéncia i de Múrcia, parellament n’han entrat més”.
I, el segle XVIII, a conseqüència del Tractat d’Utrech, també hi ha diverses famílies –moltes d’elles benestants i emprenedores- que van haver d’abandonar el nord de la Provença perque el rei de França va donar les seues terres més fèrtils a favor d’Itàlia. I emigren, i se situen a Valéncia ciutat, a la Safor i la Marina Alta, on encara viuen; són els Merle, Chabàs, Bordehore, Forrat, Gay, etc que van impulsar el comerç, sobretot de la pansa. La vinguda d’aquells provençals coincidix amb l’aparició, no només del comerç agrícola, sinó també, dels emblemàtics edificis anomenats –tan estranyament- riuraus, mot, fins ara, d’etimologia incerta, que no és més que l’adjectiu ‘rural’ substantivat i pronunciat a la manera provençal ‘rürau’; en provençau; los provençaus dison ‘rürau’, òc. Així de fàcil. Pero, l’etimologia de la paraula ‘riurau’ ni la de Mont-arroi, ni Mont-caud, ni La Pèira, etc es poden explicar sense tindre la referència lingüística i cultural global, des del nord de Llemotges al sud d’Alacant. Tampoc saben explicar, els nostres departaments de filologia catalana coses tan simples com que el valencianíssim mot ‘melic’ -en català llombrígol i en occità embonilh- és un gasconisme, o siga una paraula valencinogascona; que les formes modernes dels increments incoatius ‘patix’, ‘florix’, mentre el català oriental i el gascó guarda les clàssiques ‘pateix’, ‘floreix’, els valencians les fem com la resta dels occitans, en ‘is’; que, a diferència del valencià general que diu ‘hi havia’, ‘patia’, els castellonencs, d’aquelles comarques on es refugiaren els càtars, diuen ‘hi havie’, ‘patie’, com els gascons. I un etc llarguíssim.
I com la llengua és l’ànima dels pobles, si els que l’han d’explicar no ho fan correctament, és normal que el poble valencià no tinga clara la seua identitat ¿com l’ha de tindre si no li donen les referències exactes de la llengua que parla -estudiada globalment- i de la civilització trobadoresca, que va ser el bressol on va nàixer? “Qui perd els orígens…” no perd La identiat, pero sí que “perd identitat”, una bona part, que dificulta la comprensió social completa.
Pero, no només la cultura d’oc és ignorada en les nostres universitats, la llengua, també, com estem veient. Si acceptem que català i occità són “dues llengües bessones però diferents” -Com diuen alguns filòlegs, que no tots n’estem d’acord perque podem considerar que en el diasistema hi ha una llengua, dos, o sis, depén… Pero donem per bo que en són dos- ¿Com és que tots els filòlegs formats en les universitats valencianes són completament analfabets en la llengua bessona del nord?
Afortunadament, la societat valenciana es mou de forma natural, sense directrius castradores, i, de moment tenim riuraus provençals pel sud i càtars rebels pel nord, plantejant la batalla de la recerca científica combinada amb la cultura i les oportunitats turístiques que el món occitanovalencià oferix. I ara, en gener de 2018 -30 anys després d’aquella setmana ‘Occitània, present i futur’- els treballs que ens ajuden a posar en valor tots aquells referents culturals, i, especialment el món del catarisme, amb els ‘Camins dels Càtars’ de qué parlarà Josep Gisbert, i el pastor Peire Mauri, que centra la cita de hui, i explicaran Wilfried i José Luis, reconforten immensament tots els components de l’associació Òc-Valéncia, que duiem tres dècades d’orfandat i ens trobem ja amb una gran família.
També és un plaer i un immens honor que el senyor Secretari del Consell Valencià de Cultura compartixca, tan la nostra taula com, les nostres inquietuds. Té la paraula en JESÚS HUGUET. Moltes gràcies.
Fuente: https://ferransalacasasampere.blogspot.com
