La Asamblea de Cronistas del Reino de Valencia se centrará en la guerra de las Gemanías y en las catástrofes naturales

La XXIII ASAMBLEA DE CRONISTAS DEL REINO, que se celebra del 21 al 23 de octubre, en València, L’Alcora y Pedralba, centrará las ponencias de esta edición en la guerra de las Germanías y en las catástrofes naturales, en recuerdo de los 40 años de las inundaciones de la Ribera, según han informado en un comunicado.

El encuentro se iniciará el viernes 21 de octubre en el Museo de la Ciudad de València con un homenaje a los cronistas RAMÓN HARO (AGULLENT), JOSÉ MARTÍNEZ RONDÁN (FAURA), JOSÉ MARTÍ CORONADO (AZUÉBAR Y CHÓVAR) Y ALFONSO ROVIRA (ALZIRA).

La conferencia inaugural correrá a cargo de Juan Martínez Vinat, doctor en Historia, que hablará de las cofradías de València en la Edad Media, a la que seguirá la asamblea ordinaria, la elección de cargos a renovar en la Junta de Gobierno y se concluirá con las visita al Museo y Colegio del Arte Mayor de la Seda.

En la segunda jornada, los asistentes se trasladarán a l’Alcora, donde, tras ser recibidos por las autoridades se celebrarán las sesiones de trabajo y lectura de ponencias para después visitar el centro histórico de la ciudad y la Real Fábrica del conde de Aranda. La jornada final, en Pedralba, tendrá lugar el domingo, día 23, también con un recorrido por los puntos de interés histórico y artístico.

La asamblea se produce tras dos años de aislamiento y contactos telemáticos propiciados por la pandemia, según han señalado los organizadores que han subrayado que las reuniones generales de los cronistas de pueblos y ciudades valencianas se iniciaron en 1956, convocada bajo la complejidad burocrática de tiempos con el derecho de reunión restringido.

La Asamblea de Cronistas del Reino de Valencia se centrará en la guerra de las Gemanías y en las catástrofes naturales

Los cronistas han venido celebrando sus asambleas en los años pares, hasta llegar a esta XXXIII edición, con el mismo espíritu de servicio a sus respectivos pueblos, según recoge el comunicado que destaca que los cronistas investigan y divulgan sobre la historia, las tradiciones y los hechos que marcan la vida cotidiana en todos los planos: la oficial, la festiva y también la económica y política.

Hay aspectos del pasado como las grandes transformaciones industriales, los conflictos y guerras, los cambios en las costumbres y la tecnología, entre otros que no pueden realizarse de forma integral sin la contribución de las crónicas locales, han señalado las mismas fuentes.

Fuente: https://www.lavanguardia.com

ALFRED BERNABEU, CRONISTA OFICIAL D’ONTINYENT

En   l’actualitat,   en   els   aparadors   dels   supermercats   són   habituals   fruites provinents  de països tropicals (mangos, papaies, xirimoies…). En un món globalitzat podem assaborir cireres provinents de Xile  en dades inusitades (a finals de desembre, principis de l’estiu austral).   En el temps de la meua infantesa, les úniques fruites exòtiques que menjàvem eren el plàtan de Canàries, la pinya en conserva i, en les festes d’agost el coco, que els venedors en carrets anunciaven al crit de “cocos de la Habana que se comen sin gana”. A finals dels setanta, recorde la primera vegada que en el restaurant “El Nido” de la plaça de la Concepció, prenent un vermut amb els amics, ens van mostrar una fruita amb una pell de color marró i vellutada. Era el kiwi, i un dels presents a la taula va tindre  l’ocurrència i va exclamar: “pareixen collons de mico!”.

Per contra, els més jóvens desconeixen algunes de les fruites que abans eren de consum estacional, moltes d’elles pròpies de la tardor. En una ocasió vaig ser testimoni d’una conversa en classe d’Història d’Art a València quan el professor ens va mostrar l’obra del famós pintor Francisco de Goya y Lucientes (“La acerolera”) i els Companys de la capital van indicar que els fruits, las acerolas, (sorolles,  nom  botànic Crataegus azarolus)  eren “manzanitas”. Davant de l’equívoc, els estudiants dels pobles els vam traure de l’error i afegírem que el fruit era diferent, de sabor ben àcid.

   En els camps ontinyentins a penes trobem pomes de Sant Joan -menudes i primerenques- ni perellons. Pocs codonyers (membrillos) -aspres de sabor-, però que perfumaven els armaris de casa i que, confitats, resultaven unes bones postres. En canvi, el conreu dels caquis ( Diospyros kaki)  – els “suspiros” com anomenaven els majors-  sembla  que s’haja reviscolat amb la variant        Persimon. Altra de les fruites que consumien els xavals eren els mal anomenats gínjols -són en realitat lledons o llidons (celtis australis)- amb fruits redons i xicotets que es collien en els arbres de les ribes de les hortes. La xicalla, aprofitant la foscor de la sala, els feia servir com a furtiu projectil en les sessions vespertines de cine al Patronato. En l’actualitat, el lledoner prolifera com a arbre ornamental en parcs i jardins;  podeu trobar-ne una bona filera al costat de la carretera que puja a l’institut de l’Estació.

Sens dubte, el fruit més desconegut és el del nyespler (Mespilus germànica) que   no   hem   de   confondre   amb   el   més   comú   nispro   d’origen   xinés   i   conreat àmpliament als camps de Callosa d’en Sarrià  (Eriobotrya japónica). Curiosament, el vocable nyespla sí que ha perviscut en expressions populars amb el significat de “colp violent”.   També   el   diccionari   normatiu   valencià   el   contempla   com   a   vulgarisme equivalent a una ventositat sorollosa.   Certament, es tracta d’unes fruites de sabor aspre que costen de madurar i que  sols són comestibles quan es cullen -quasi passades- avançat el mes de novembre. ​

El nyespler costa molt de vore, sobreviu prop dels vells masos i en algú jardí municipal, com a Fontanars. Precisament, recorde un exemplar que es trobava baix de la torre de la casa del metge Galiana, veí de la caseta dels pares. Allí passàvem l’estiu i en les visites als nostres amiguets -els germans García Galiana-   els vam tastar pensant que eren sorolles, el sabor aspre de la fruita va provocar que no se’l menjàrem.

Sens dubte, la més popular de les fruites dels mesos d’agost-setembre són les figues (Ficus carica). En altres temps era un dels arbres predominats en el nostres terres. Existien moltes varietats, però les més tradicionals de la zona eren les secanes o bacoreres, napolitanes, blanques, de la goteta de la mel… A Ontinyent comptàvem amb una gran producció. De fet, en l’informe agrari elaborat en 1747 per experts llauradors indicaven que “         suele ser de alguna consideración     ”. A finals del segle XVIII, el botànic Josep Antoni Cavanilles era més explícit, quantificava la collita en 25.000 arroves de figues seques (@=12’8 Kg)   “sin contar los infinitos que se consumen frescos” .

 Una fruita  ben apreciada pels nostres avantpassats: fàcil de conservar en sec, molt   nutritiva   i   que   assaciava   els   estómacs   en   temps   difícils.   Rica   en   minerals, vitamines i fibra; l’alt contingut en sucre fa que el seu consum estiga desaconsellat per a les persones diabètiques. Parlant d’esta contraindicació, l’auelo  Alfredo em contaba que el cardenal Benlloch -malgrat la seua condició de diabètic- era molt aficionat a menjar-ne quan estava allotjat en  el balneari de les Aigües en els anys vint del segle passat.

 Totes les fruites que hem comentat al llarg de l’article resulten difícils de trovar en els comerços amb excepció de les figues: són pròpies de l’autoconsum i estan fora de les cadenes de distribució. Uns menjars   desconeguts per a molts ontinyentins, especialment entre els més jóvens.

F. P. PUCHE, CRONISTA OFICIAL DE VALENCIA

Cronistas. Los especialistas en la historia de las localidades lucharon en los años 50 y 60 por instaurarse como institución al margen del régimen franquista y por crear una unidad de acción en las tres provincias

No fueron años fáciles, sino todo lo contrario. Para los cronistas de los pueblos valencianos, constituirse en una asociación con personalidad definida que pudiera algún día funcionar sin las tutelas del Régimen, fue, en los años cincuenta y sesenta, una tarea compleja. Sin embargo, aún fue más delicado llegar a celebrar una asamblea con…

PARA LEER MÁS PULSAR LA FUENTE DE ESTA NOTICIA

Fuente: https://www.lasprovincias.es