(Del 22 al 25 d’octubre de 2015)
ROSER VILLANUEVA BLASCO
Les magnífiques exposicions d’art sacre que, amb la denominació de “Las Edades del Hombre” la Comunitat de “Castilla-León” ve celebrant periòdicament, han segut, novament, visitades per la nostra Associació.
Fidel a esta costum, enguany, l’autobús dels Cronistes del Regne de València prengué rumb cap a: Salamanca, Alba de Tormes i Àvila, per ser l’any dedicat a la celebració del V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús.
Anàvem a descobrir Salamanca de la mà d’una guia local que es convertiria en el nostre Lazarillo. Esta bellíssima ciutat que posseïx la més antiga Universitat d’Espanya i una de les més antigues d’Europa, ens esperava amb els braços oberts. Primerament, visitàrem la Plaça Major de Salamanca d’estil barroc, la més bella d’Espanya, dissenyada per Churriguera al S.XVIII, centre de la vida social de la ciutat. A pesar de ser el monument més jove del seu casc històric, és una plaça que enamora. Malauradament, no la vàrem poder admirar com es mereixia, perquè la Fira del Llibre, havia instal·lat els seus barracons i ocultava la seua bellesa monumental.
Ens assabentàrem que Salamanca és la ciutat per excel·lència del gòtic plateresc i que allí és on es consolida els monuments més representatius d’este estil, el qual s’estengué a Burgos, León i Valladolid. El plateresc, que té els seus orígens en l’últim gòtic, es desenvolupà plenament en època dels Reis Catòlics, i impregnà els cànons del nostre Renaixement de formes medievals. És curiós constatar que este estil s’aplicà a tot tipus d’arquitectura, tan civil com religiosa. No obstant això, en segles anteriors, Salamanca també fou una ciutat romànica, que encara conserva nombrosos monuments d’este estil. El principal és, indiscutiblement, la Catedral vella de Santa Maria, un dels edificis paradigmàtic i perfectament conservat del romànic espanyol. A tindre en compte també, entre altres, San Marcos el Real, curiosa esglèsia de planta circular i línies harmòniques.
El primer monument a visitar fou el “Col·legi Reial de la Companyia de Jesús”, imponent edifici erigit al S.XVII. Tardaren a construir-lo uns cent-cinquanta anys, la qual cosa propicià l’aparició de diferents estils arquitectònics. Esta grandiosa obra religiosa d’estil barroc fou col·legi i residència de Jesuïtes durant una centúria, fins que foren expulsats d’Espanya. Posteriorment, rebé el nom de “La Clerecía” (abreviació de “La Real Clerecía de San Marcos”) la finalitat de la qual era formar seminaristes per a expandir la fe pel món. El conjunt de la “Clerecía”, majestuós i solemne, tant l’exterior com l’interior, demostra la capacitat de l’arquitecte Juan Gómez de Mora per a organitzar espais amb grans proporcions, per tal de crear una imatge de sòlid poder, desitjada pels Jesuïtes.
Després vingué el torn de conéixer la “Casa de las Conchas”, d’influències gòtico-flamígers, morisques, mudéjar i italianes, un dels monuments que millor encarna l’estil plateresc, i que, actualment ha esdevingut Biblioteca Pública de la ciutat. Les conxes es deuen al fet que el seu primer propietari fou Cavaller de l’Orde de Santiago. Ens cridà l’atenció el ferro forjat tan exquisitament elaborat de les finestres de la façana.
És a la Universitat de Salamanca, però, en els seus diferents edificis, on detectem el millor plateresc de “Castilla-León”. La seua decoradíssima façana plateresca recorda un retaule amb medallons, escuts, motius heràldics i un remate final que imita una cresta. Les “Escoles Majors”, edifici principal de la Universitat, està considerat com a Bé d’Interés Cultural (BIC) i fou construït al voltant d’un claustre central amb galeries que s’obrin al Paranimf antic, la Biblioteca i una interessant capella dedicada a S. Jerònim. Al claustre de les Escoles Majors, una gegantina sequoia, d’uns cent-seixanta-cinc anys, regal de la Universitat de Califòrnia, senyoreja el pati. Destaca la decoració iconogràfica de l’escala claustral, una de les grans joies de l’edifici, per ser una de les millors escales del Renaixement espanyol. Al admirar la Biblioteca de la Universitat, així com les aules emblemàtiques on Fra Luis de León i Unamuno impartien classe, tinguérem la impressió com si haguérem viatjat en el temps, per la seua autenticitat i genuïna fisonomia. Que emotiu contemplar tanta bellesa històrica!
Si a les Escoles Majors, hem admirat la profusa decoració de la seua escala, a les Escoles Menors, no ens hem perdut la contemplació dels arcs del pati, màxima expressió de l’arc mixtilini. En una de les aules d’este claustre, es conserva, actualment, l’anomenat “Cielo de Salamanca”, que és una tercera part d’una bellíssima pintura mural del S.XV, que decorava el sostre de l’antiga Biblioteca de la Universitat. Al·ludix a temes astronòmics i astrològics. (Pintures excel·lents amb una combinàció de colors extraordinàriament fina).
Poguérem admirar els “vítors”, escrits en les parets de la Universitat de Salamanca, un anagrama de color roig que combina les lletres V, I, T, O, R, (posteriorment s’afegí la “C”) i que s’usa per a aplaudir una persona, a manera de felicitació. Hi ha molts vítors famosos com: el de Miguel de Unamuno, Adolfo Suárez, el dels Reis Joan Carles i donya Sofia…entre altres.
Respecte a la Diòcesi de Salamanca, cal contar un fet curiós: en lloc d’una Catedral, en té dos!! La Catedral de Santa Maria, coneguda com la “Catedral Vieja”, d’estil romànic i gòtic, amb un considerable cimbori que s’eleva sobre el creuer, recolzat sobre quatre grandioses petxines, i la Catedral de l’Assumpció de la Verge, anomenada popularment “Catedral Nueva”, construïda entre els S.XVI i XVIII, amb una barreja d’estils. Curiosament, és la segona major catedral d’Espanya, en quant a dimensions. El seu campanari ocupa també el segon lloc en altura, amb uns 110 m. Quan construïren esta segona catedral, es conservà la vella. Al principi, pensaren endorrocar-la. Però, afortunadament, reconsideraren la decisió i canviaren d’opinió. La idea de construir una catedral nova, sorgix a conseqüència de l’augment demogràfic de la ciutat. I clar, la catedral vella els semblava menuda, obscura i baixeta. La veritat dita, les dos catedrals són impressionants. Inclús és tan bonica la catedral vella, i té tant valor artístic que pega cent mil patades a altres catedrals d’altres ciutats. Però jo crec que les catedrals de Castella són tan majestuoses i belles, que Salamanca no anava a quedar-se arrere. Per això, projectaren construir una nova catedral molt més gran i espectacular, a l’altura de les de Castella, i segons els nous gustos estètics que imperaven en eixa època. Això és el meu parer.
A l’eixir de la Catedral, ens topàrem amb una plaça encisadora, “la Plaza de Anaya” que resultà ser el centre artístic de Salamanca i un dels passeigs més bonics que es pot donar des de la Plaça Major. Donava goig passejar per esta plaça d’Anaya, amb els seus discrets jardins, mentre que la llum del sol feia brillar, d’una manera màgica, la daurada pedra de Villamayor.
Quan caminàvem pels carrers, ens embriagava l’encant històric de Salamanca, el seu esplendorós art arquitectònic i la seua enorme cultura. No cessàvem d’admirar els més grans monuments de la ciutat. La guia ens digué que personatges tan il·lustres com: Fra Luis de León, Cervantes, Unamuno, Menéndez Pelayo, Torrente Ballester, Lope de Vega, Santa Teresa, Fernando de Rojas, Antonio de Nebrija, Cristòbal Colón, entre altres, es rendiren als seus peus.
Al finalitzar la visita turística guiada, no poguérem més que exclamar: Quin centre històric de Salamanca tan ben conservat, tan intacte, amb eixa puresa arquitectònica! El temps detingut, i nosaltres, allí, contemplàvem i contemplàvem, sense mai no cansar-nos.
Remarcàrem que les façanes dels monuments, decorades prolíficament amb tot tipus d’elements (vegetals, canelobres, conxes, escuts, pinacles i carreus…) es mostren espectaculars, minuciosament treballades, com si d’una orfebreria fina es tractara. Sí, una mena d’un elaboradíssim tapís.
La nostra estada a esta monumental ciutat estava sent tot un èxit, gràcies a la bonança de l’oratge, encara que pel matí, una frescoreta insistent ens acompanyava i es feia tothora sentir.
Per la vesprada, els nostres passos es dirigiren cap al “Col·legi Major de l’arquebisbe Fonseca”, declarat monument nacional i, darrerament, Bé d’Interés Cultural. Llàstima que ens abandonara la guia! Este Col·legi suposà el primer esforç purista realitzat a Salamanca per a apartar-se del plateresc salmantí. Destaca, en particular el pati, semblant als claustres conventuals, per ser un dels més bells del Renaixement espanyol. L’arquitecte, deslligant-se del prestigi dels patis gòtics, creà una estructura i una decoració tan harmòniques en les seues proporcions que el claustre invita al repòs i a l’estudi, pel seu ambient seré. Allí, en eixe claustre, cantàrem: “Triste y sola, sola se queda Fonseca…” cèlebre cançó de la Tuna.
A continuación, ens dirigírem cap a “la Parròquia de la Puríssima”, construïda per iniciativa dels Comtes de Monterrey, virreis de Nàpols, on descobrírem, a l’altar major, una bella pintura de la Puríssima, del nostre paisà Josep de Ribera. En esta esglèsia, es conjuguen tan perfectament els marbres italians i la pedra salmantina amb els elements decoratius i l’espai arquitectònic que el resultat és d’una increíble bellesa.
Al costat d’este temple religiós, s’erigix, majestuós, un dels palaus més cridaner de l’estil artístic plateresc: el “Palau dels Comtes de Monterrey”, (actual propietari, el Duc d’Alba). La grandiosa presència de l’edifici, amb torres i decoració sumptuosa, simbolitza el poder de la gran noblesa del Segle d’Or espanyol. Però només el vàrem poder admirar per fora, pel llarg llistat d’espera que té este palau per a poder ser visitat.
Encara que el cansament començava a fer la seua aparició, de tot un dia desbordant de caminates i visites culturals, calia un esforç més: quedava a vore el “Convento de los Dominicos de San Esteban”, la façana del qual és una autèntica meravella del plateresc salmantí. (Sembla que estiga dient tothora el mateix romanç, que si és tan bonic, tan espectacular…etc… però és que és veritat! Jo no havia vist cosa igual! Salamanca, tota ella, és art, per allà on mires. No en va l’han escollit com a ciutat monumental, Patrimoni de la Humanitat, on proliferen tantes meravelles arquitectòniques i artístiques juntes que haguera calgut dies i dies sencers per a poder saborejar-les plenament!). El Convent de S. Esteban és sumptuós, sobretot la seua capella, que més que capella pareix una catedral.Sembla com si, tant els Jesuïtes com els Dominicans, pugnaren per a vore qui construïa el seu millor temple religiós. És una impressió és clar! Però és que detecte que, a Salamanca, tant els frares jesuïtes com els dominicans, tenien molt de poder, o bé que tenien molts bons mecenes, per la riquesa i sumptuositat dels seus temples. El retaule major de la capella és una de les obres capitals de Churriguera, amb pintures de Claudio Coello. A l’esquerra de l’altar, es troba el sepulcre del famós Duc d’Alba, governador de Flandes al S. XVI. Segons la tradició, Colón s’allotjà en este convent quan anà a Salamanca a defendre la viabilitat del seu projecte davant els geògrafs. Durant la Contrarreforma, també jugà este convent un paper primordial, amb la creació de “la Escuela de Salamanca”, gràcies al frare Francisco de Vitòria. A més a més, foren estos frares dominicans els que es comprometeren en la tasca missionera i evangelitzadora de les terres descobertes per Cristòbal Colón.
A l’endemà, el nostre passeig seria molt més tranquil, inclús romàntic al visitar l’hort de Calixt i Melibea, un jardí ubicat en el casc antic, sobre la muralla, amb unes belles vistes de les Catedrals i del riu Tormes. Acabàrem el matí, descobrint un altre estil ben diferent: el Modernisme, en la “Casa Lis”, un antic palau, construït al principi del S. XX, per iniciativa d’un ric industrial, Miguel Lis, que era un enamorat de l’Art Nouveau.
Per tantes meravelles contemplades, per l’elevada concentració del renaixement arquitectònic espanyol, per l’abundant gòtic salmantí plateresc, per tants bellíssims monuments històrics i per tant art concentrat en una mateixa ciutat, no en va s’ha anomenat a Salamanca “La Roma menuda”. I, nosaltres, l’hem disfrutat enormement!
