JOSEP CATALUNYA ALBERT, CRONISTA OFICIAL D’ALGAR DE PALÀNCIA

Algar de Palància, o simplement Algar, és un xicotet municipi, amb 600 habitants, situat a la comarca del Camp de Morvedre, entre les serres d’Espadà i Calderona. El seu terme es prou irregular i muntanyós i el riu Palància el creua per la part central, afluint per l’esquerra la rambla d’Assuévar i per la dreta la rambla de Soma o d’Àrguines.

Segons AVAMET, la temperatura mitjana en Algar és de 17,3ºC, amb una màxima absoluta de 39,9ºC i una mínima absoluta de – 1,7ºC. Respecte de les precipitacions, Algar rep una acumulació anual de 526,6 mm.

Entre els   cultius més importants d’Algar, a més dels cultius de regadiu, majoritàriament hui de cítrics, destaquen els cultius de secà, entre ells, junt amb   el   de   garroferes,   el   d’ametllers   i   el   d’oliveres,   ja   que,   pràcticament,   ha desaparegut el cultiu de les vinyes. I és, precisament, en el cultiu de les oliveres i en l’oli que es produeix, on volem detindre’ns un poc.

Les oliveres es cultiven, com hem dit adés, en secà, encara que, en els últims anys, també s’ha introduït el seu cultiu en part en el regadiu. La varietat d’olivera   que   es   cultiva   des   de   sempre   en   Algar,   igual   que   en   la   resta   dels pobles   de   l’Alt   Palància   i   part   del   Camp   de   Morvedre,   és   la   denominada “ serrana d’Espadá ”, que alguns defineixen “  com un veritable tresor ocult a les terres del País Valencià”,  que produeix un oli inigualable d’una altísima qualitat,   molt   conegut   i   apreciat   per   al   seu   consum   arreu   del   món.   Cal   dir també que són famoses les olives verdes xafades o partides i les olives negres, molt   tradicionals  i  apreciades  en  la  gastronomia  dels  pobles  de la   zona.  Les verdes   es   preparen   a   la   tardor   i   s’amaneixen   en   salmorra   amb   herbes silvestres,   com   farigola,   sajolida   (herba   d’olives),   fenoll   i   pebrella,     fulles   de garrofera i també amb trossos de llima i alls xafats. Per una altra part, les olives negres es recullen més tard, quan tenen un to negre o morat, i es sol fer-les un xicotet tall  en lloc de xafar-les, i prèviament es netejen amb un drap banyat i es solen salar abans de sumergir-les en aigua.​

L’olivera   serrana   d’Espadà   s’adapta   molt   bé   al   clima   mediterrani   i l’oli que s’obté de la mateixa és, segons els entesos, molt suau, fruitat, equilibrat i amb baixos nivells d’acidesa i amb un gran contingut d’àcid oleic. Cal   dir   que   l’àcid   oleic   és   beneficiós   per   als   vasos   sanguinis,   reduint   la possibilitat de contraure malalties cardiovasculars i hepàtiques.

Com també ha dit   algú, “los   olivos   de   esta   variedad   encontraron   en   las tierras   montañosas   de   la   Sierra   de   Espadán   un   entorno   único   para   florecer   y desarrollar   su   carácter   distintivo.   Los   agricultores locales   (també   els   d’Algar,   per descomptat), con su sabiduría ancestral, han sido los guardianes de esta variedad, cuidándola y preservándola a lo largo de generaciones “.

En   Algar,   el   cultiu   d’oliveres,   concretament   la   varietat   serrana   d’Espadà,   ha sigut   importantíssim   al   llarg   de   la   seua   història.   Curiosament,   hem   de   dir que la majoria del propietaris d’oliveres d’Algar tenien, i  encara alguns les tenen, les seues parcel·les d’oliveres als termes limítrofs,  sobretot als termes de Soneja i Sogorb.

Fins   ja   fa   uns   anys,   hi   havia   en   Algar   vàries   almàsseres   particulars   per a la confecció de l’oli i, inclús, hi va haver una cooperativa amb almàssera pròpia,   de la qual eren socis pràcticament tots els propietaris d’oliveres del poble. Però de tot açò ja no resta res al poble.

Dissortadament,   des   de   fa   ja   unes   dècades,   degut   a   la   crisi   agrícola,     amb l’escassa i nul·la rendibilitat del camp i amb l’abandó de gran part dels joves d’esta activitat, s’ha abandonat també en grandíssima part el cultiu dels camps, entre ells​ els d’oliveres. Tot i això, un xicotet grup de propietaris agrícoles i amics (no molts ni massa joves, la veritat, però pot ser, i aixó  desitgem, que siga una exemple a seguir per   persones   més   joves)   s’han   confabulat,   des   de   fa   uns   pocs   anys,     per a la recol·lecció de les olives de tots d’una manera col·laboradora i conjunta. Per a ells és l’única manera  d’evitar que es perda la collita d’olives i poder així obtindre un oli de tan bona qualitat, como ho és l’oli d’Espadà, tant per al consum de les seues famílies com si cal per a la seua comercialització. Cal aclarir que, en no haver hui en Algar almàssera per a la confecció de l’oli, les olives es porten per a esta finalitat a alguna cooperativa o almàssera del voltant, sobretot a la localitat d’Altura, en l’Alt Palància.

I concloem. Tot açò és possible  segurament perquè encara queden persones imbuïdes   d’eixa   cultura   tradicional,   quasi   diríem   que   amb   una   mena   de cult mil·lenari, com si els gens del fenicis i grecs, les gents que, pensem, van iniciar en la nostra terra, des de fa molts segles,  el cultiu de les oliveres, encara segueixen entre nosaltres. Tan de bo que esta forma d’unir esforços, siga imitada pels més joves i ens ajude   a   salvar   allò   que   encara   és   salvable:  el   tresor,   com   s’ha   dit,   de   les   oliveres serranes i l’oli d’Espadà.