AURELIÀ J. LAIRÓN PLA, CRONISTA OFICIAL D’ALZIRA
Recentment, amb el descobriment fet per l’amic Juan Bautista Galán, s’ha posat d’actualitat un instrument hidràulic important que va servir durant unes centúries als monjos de la Murta per a poder regar bona part de les terres de la seua finca de Moncada, junt al Xúquer.
La susdita heretat, juntament amb la de Xixerà, van jugar un paper important en l’economia del monestir jerònim alzireny. Les dos finques van ser propietat del cenobi. La de Moncada gràcies al producte de la dotació d’un aniversari perpetu instituït en memòria dels seus familiars més directes per fra Pedro Juan de la Pardina va ser adquirida l’any 1471 per execució dels béns de Joan Vilanova feta pels jurats de la vila. La de Xixerà la van obtindre gràcies a la donació feta al convent per mossén Nicolau Truxa, batle d’Alzira, l’any 1671.
A través de les actes capitulars del monestir, que es localitzen a l’Arxiu Històric Nacional i a l’Arxiu del Regne de València, he pogut documentar diferents notícies sobre la sénia de Moncada.
El 23 de juny de 1607 fra Martín de Orihuela, prior de la Murta va proposar als pares capitulars la conveniència de construir “una noria, en la ribera de(l) Xúcar, para regar la heredad…, por quanto hombres expertos dizen que ay en dicha heredad una parte del río donde se puede hazer muy bien y con mucha comodidad y con grandíssima utilidad”. El capítol va accedir a la proposta. El 17 de juliol d’aquell any la Comunitat acordà un concert amb Pasqual (no figura el cognom), veí d’Alzira, mestre de molins, “aserca de hazer dicha rueda y pilares de piedra”. Per tal de fer-la possible se li van comprometre “trenta jornales para cabar la orilla del río… asegurando la rueda que sacaría muy bien agua y no se la llevaría el río, por espacio de un año”. Alguna cosa degué passar per quant el 21 d’agost de 1609 Pedro Tomás, mestre de sénies, d’Alcantarilla (Múrcia) va ser contractat pels jerònims per a començar una nova obra en la sénia, per a la qual cosa es va subscriure una mena de conveni.
El constructor s’obligava “a asegurar la obra por un año, volviéndola a hazer a sus costas si no saliere bien, dando el convento el pertrecho”. La Comunitat va acordar “que haga toda la obra, assí del río como de la rueda, trayendo para hazerla tres oficiales y él quatro”. El monestir a més es comprometia a aportar totes les ferramentes, la pedra, la calç i la fusta “y un mampostero quince días y dos peones dos meses” i a més 1.700 reals a més de “sustentarle a él y a sus tres oficiales dos meses y no más”. En maig de 1612 l’obra de la sénia no estava acabada i el monestir, aconsellat pels seus notaris síndics, va acordar procedir contra Tomás que pocs dies després s’obligà a restituir al convent els diners que li havien avançat.
L’obra, finalment, es va fer. I sembla que es va mantindre en condicions prou anys ja que fins a 1647 no tenim cap altra notícia que done compte de que es tornara a fer de nou. Eixe any la Comunitat va demanar autorització a la vila per a refer-la i per tal que “no le estorbase como la primera vez lo hizo”. El prior, fra Luís de San Bernardo, envià un oficial a Múrcia per tal que prenguera nota de la sénia que els jerònims de San Pedro de la Ñora posseïen allí. L’any 1649 s’acordà dur endavant les obres. En 1651 la comunitat, aconsellada per l’expert Pedro Matoses va resoldre desfer, peça per peça, la sénia i això pel llastimós estat en què estava. I es que “todos los hierros del gorrón se havían de hacer de nuevo por estar echo pedaços los que havía”. Es va acordar que es desfera la roda i que s’aprofitara la fusta, també que se derrocaren les parets. I anem amb les últimes notícies que tenim.
Fuente: https://www.levante-emv.com