LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA
El 20 de juliol la població d’Estivella va conéixer sorprenentment com una ermita que creia pròpia es privatitzava. Vaig viure en primera persona, en qualitat de cronista oficial, el moment en el qual l’alcalde intentava accedir, sense èxit, amb la clau que tradicionalment té l’Ajuntament. El cadenat estava canviat.
L’embolic ha acabat fent-se massa mediàtic. Des de fora, potser es veu com una simple notícia estiuenca. Per tant, un recorregut històric pot ser un bon exercici per a entendre què suposa l’ermita del Garbí i la seua Creu. El primer fet a tindre en compte és que la construí col·lectivament el poble l’any 1804. En eixa data, una festivitat organitzada pel veí Baltasar Galbis passà a ser col·lectiva. Des de llavors, es reformà en els anys 1820 i 1834, gràcies a l’esforç de la població. També la reivindicació de la gent ajudà a recuperar-la en 1993. A les línies històriques, cal afegir que, en baixar-se la Creu a l’església l’any 1887, l’entorn s’abandonà. Esta és la raó per la qual es va cedir una navada “de la derruida hermita”, com diu l’acta municipal, al veí José Renau Guillot. La intenció era que “pudiera albergarse y servirse de dicho local”. Així nasqué una fonda que Renau ocupà fins a la seua mort en 1924 i que fou construïda en gran part pel seu cosí Miguel Blasco Guillot. Una placa situava allí deia “al colosal esfuerzo de Miguel Blasco”. Desgraciament, fou assassinat allí per uns lladres el 1932. El negoci fou heretat per la filla del primer hostaler, Teresa Renau Correcher, i pel marit Rafael Peris, conegut com el ”tio Felo”. Va morir en els anys 50 del segle xx. Poc temps després, es tancà el negoci. S’inicià el gran deteriorament del recinte.
Estes pinzellades històriques posen en precedent a totes les persones que desconeixen el tema. Solament queda exposar que el veïnat, independentment de la seua creença, s’identifica amb la Creu del Garbí. Suposa un símbol de conciliació. Ho va ser en 1987, quan un poble enfrontat pels efectes de la transició es va reconciliar per a celebrar-ne el II Centenari. També es va ajuntar per a demanar que es reconstruïra l’ermita en 1993. Ara, en l’any 2025, novament el veïnat i els partits polítics s’han unit per a evitar que l’ermita passe a mans particulars.
De segur que, des de fora, la gent es pregunta per la classe de persona que és l’empresari i regidor de VOX que diu que ha comprat l’ermita als hereus de la fonda. Sense entrar en qüestions jurídiques, s’ha de dir que la ciutadania mai va percebre que els amos de la fonda foren propietaris de l’ermita, encara que la gastaren de quadra. Ningú no s’hi estranya que José-Ramón Mateu haja actuat de manera individual. Tots i totes els coneixen per la gran passió pel Garbí. Però, el que sí desconcerta és que uns particulars diguen que l’ermita és seua i la venguen. Des que deixà de funcionar com a fonda, no se’ls va vore preocupats per conservar-la. Tampoc tingueren cura per l’ermita. No sabem si no l’estimaven molt o no era seua.
Fuente: https://www.levante-emv.com