VICENTE SANZ VIÑUELAS, CRONISTA OFICIAL DE LLOMBAI
Enguany voldria recordar algunes vivències de gent que fa molt de temps ens va deixar… però eren enamorats de la paraula escrita. Un fet admirable i que té molt de valor, ja que hem de pensar que en aquells anys, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, no tot el món tenia accés a formar-se i aprendre a llegir i escriure, sent una majoria analfabets. A banda, saber llegir i escriure no sempre implicava que els agradara i disfrutaren de la lectura, com va ser el cas d’estos personatges, sinó que ho feien per necessitat. I també és cert que ací sols parle d’alguns alfarbins i alfarbines que van destacar com a “lletrats”, i que al fi i al cap son dels que ha perdurat la seua memòria i record, aplegant fins a mi per a poder contar ara les seues històries, encara que possiblement hi haurien més que no conec.
Quan parlem de gent lletrada ens referim a persones, tant homes com dones, versades en les lletres, que haurien rebut instrucció i que eren grans lectors. Una qualitat que en ocasions també es transmet de generació en generació.
Un dia, ja fa temps, mentre conversava en la tia Julieta “la Modista”, a qui li encanta llegir, em va contar que sa tia, Pepeta Gil Añó, més coneguda com Pepeta “la Corba”, es ficà a festejar molt joveneta en un alfarbí anomenat Teodoro Ortiz “l’Amàlia”, qui curiosament era veí seu i també vivia en el Raval. Ara bé, quan a ell el destinaren a servir a Barcelona (cal recordar que en aquell temps la mili podia durar un parell d’anys), per a poder comunicar-se i estar en contacte durant els mesos de separació sols ho podien fer a través de cartes escrites; però hi havia un problema, i és que Pepeta no sabia ni llegir ni escriure. Davant el seu lament, la seua veïna Josefina “la Violanta”, que vivia d’avant d’ella, li va dir: –Tu no patixques xica, que jo t’escriuré les cartes i llegiré les que ell t’envie. – i així ho van fer.
Però a la segona o tercera carta, Pepeta es va dir a si mateixa que a ningú li importava lo que el seu novio li deia en les cartes, ni lo que ella volia contestar-li. I va encomanar que li dugueren uns quadernets de cal·ligrafia i, en ajuda del seu germà Pepe “el Sort”, qui era molt lletrat, va començar a enllaçar i formar paraules i poquet a poquet començà a llegir, i posteriorment a llegir i escriure, empenyant-se per orgull i amor propi. I així, per esta motivació, va aconseguir saber de lletra i comunicar-se en el seu novio mantenint la seua privacitat. Finalment, quan ell tornà de la mili pogueren casar-se i formar la seua família. La boda es va celebrar el dia 30 d’octubre de 1920. Posteriorment, en casa ficaren un dipòsit de llet, ja que tenien vaques, i Pepeta seria la que portava els números i els comptes del negoci. I es que voler… és poder.
Pel que son les coses, una família alfarbina deu el seu “apodo” o malnom al seu avantpassat Salvador Calvo Juanes, més conegut com “el tio Estudiant”. La seua història és que de jovenet, son pare, “l’auelo” Calbo, qui era en eixe temps alcalde d’Alfarp, va decidir que el seu fill estudiara. Així les coses, Salvador anava a cavall des del poble fins a Alzira, i en hivern, per a protegir-se del fred, portava una capa roja, folrada per dins. Al passar per Carlet la gent comentava: –Ja ve per ahí l’estudiant!! – i de tant de dir-ho, finalment se li va quedar de malnom Salvador “l’Estudiant”. Com a curiositat, el dia 1 de juliol de 1905 va obtenir el títol de Batxiller, i ja d’ahí va passar a València, a “la Literaria” (la Universitat vella, el que hui coneguem com la Nau), per a estudiar la carrera de mestre. No obstant això, son pare canvià de parèixer i va decidir que era més important casar-se que traure la carrera. Així que Salvador no va poder ser mestre i en 1908 es va casar en la que seria la seua dona, Maria Agustina Barberà, de la família dels “Miquel Antonis”.
(Anecdòticament, encara que el “tio Estudiant” no acabà la carrera, en València va fer amistat en un xic que estudiava per a metge, i en ell continuà l’amistat. Anys després, quan ell era Jutge de Pau, parlà en este home, don José Borràs Lafuente, i li va dir que havia d’anar a viure a Alfarp com a metge, ja que en el poble no en tenien i s’havien d’apanyar en don Gonzalo Polo, metge de Llombai; i en don Angel Sangüesa, metge de Catadau, i ell volia que en el seu poble hi haguera metge propi. Finalment el va convèncer i don José Borràs va vindre, instal·lant-se en una casa en la plaça Nova -que actualment és de la seua neta Lina- i donant servei al poble).
Altre alfarbí lletrat, qui es trauria la carrera de periodisme i acabaria treballant en València en el diari “Las Provincias”, seria Antonio Barberà David, més conegut com el tio Antonio “el Periodiste” (de la família de les “Catalines”, qui era tio-uelo de la meua “bisauela” Catalina).
En 1892, quan tenia 28 anys, Antonio ja exercia com a redactor en el referit periòdic, i per unes notes sabem que també anava a Madrid, on tenia relació i en certa forma actuava com a corresponsal per al diari “el Heraldo de Madrid”. A més a més, es casaria en Josefina Llorente, mestra d’escola i neboda de l’escriptor i poeta Teodor Llorente, qui era el director de “Las Provincias” i també va ser membre fundador de “Lo Rat Penat”, i una figura destacada de la Renaixença Valenciana.
Coetani d’Antonio seria Francisco Sáez Corberà, més conegut al poble com Paco “Gabriel”, i en casa com “l’auelo” Quico (ja que és el meu rebesavi o “tatarauelo”). Ell va ser, segons contaven els més majors, el millor jugador de pilota valenciana de tota la contornà en el seu temps, però això és altra història. Ara vull destacar que este personatge, degut a la bona posició familiar, va rebre bona educació i dien que parlava en molta propietat i tenia cultura, a banda de saber signar i llegir molt bé. Ell era molt amic del tio Micalet Barberà “Denteta” i sempre anaven junts, i com els dos tenien gust per la lectura i els agradava, molts dies es reunien en una de les seues cases, principalment en la del tio “Denteta” (cantonera entre el carrer del Forn i el carrer Major), on feien una espècie de tertúlia literària, i a la que podien acudir tots els que volien escoltar-los, ja que tots eren benvinguts. I altre dels amics que els acompanyava i llegia era Miquel Añó Pons “el del Forn”, qui també era lletrat i li agradaven els llibres (com a la seua dona Visenta i a la seua filla Leonor), i al viure enfront de “Denteta”, encara que havia de pastar en el forn, a ratos podia participar de la tertúlia.
Allí llegien novel·les, com per exemple “La Vuelta al Mundo en 80 dias”, de Julio Verne, “El Conde de Montecristo” de Alejandro Dumas; “Quo Vadis”, “Genoveva de Brabante” o també “El Quijote” de Miguel de Cervantes… entre altres. I quan el que estava llegint es cansava, un altre agarrava el rellevo i seguia la lectura. D’aquesta forma passaven la vetlà, disfrutaven coneixent i sabent d’obres i de novel·les i “cremaven llenya” tota la nit en el fumeral. Conten que molts dies se’ls feien les 3 del matí i, al remat, ú d’ells deia: –Xiquets ¿que fem? ¿seguim o ja continuarem demà? – i depenent del dia o de “lo” interesant que estava la novel·la feien (altres dels amics eren el tio Toni “Tassa” i el vicari don Miguel Rodriguez, qui segurament també assistirien, entre altres, a la tertúlia).
Per altre costat, com la majoria dels homes d’aquell temps no sabien llegir, el tio Miquel Diranzo “de Cotorra” (“uelo” de la tia Maria “la d’Edmundo”), quan es reunia en els vells del poble en el cantó de la plaça Nova i la casa de don José “el Metge”, quan els ordinaris portaven el diari, ell era l’encarregat de llegir-lo en veu alta perquè conegueren les notícies que passaven en el “món”. Per altre costat, el seu nebot Paco “Cotorra”, encara que era més conegut com Paco “el del Portellet”, donava lliçó per la nit en sa casa, i en ell es va ensenyar a llegir i escriure “m’auela” Pepica Juanes, segons em contava.
En el que era l’almàssera dels “Tona”, en el Raval, vivia la tia Doloretes Belza “la Tona”, qui també era molt llegidora, i sempre que podia tenia un llibre en la mà, ja fora en el carrer o en el corral, per aprofitar la llum natural. La majoria de les vegades llegia per a ella, però en ocasions també ho feia en veu alta per a les veïnes, quan eixien a la porta a fer “labor” i cosir, i estes li ho demanaven. D’ella conten que era una dona molt ben parlà i que, molt major, continuava encara en la lectura. Una de les seues netes, Maria Añó Barberà “la Pelosa”, també era molt lletrà i sabuda i va tindre l’oportunitat d’estudiar, encara que la guerra va frustrar el seu futur acadèmic. Resulta que un dels seus tios, Vicentet Barberà “el Pelós”, vivia en València on tenia una Drogueria per Russafa (en referència als seus malnom, conten que a la família els deien “els Pelosos” perquè eren molts i eren “apegalosos” com la pelosa). Vicentet estava casat en Nieves Noverques “la Prunavelda”, de Llombai, però la parella no havia tingut fills. Per dit motiu van acordar donar carrera a un nebot de “cada part”. Així, Nieves va agafar al seu nebot Daniel, a qui li pagarien la carrera de medicina, mentre que Vicentet es va endur a la seua neboda Maria, en la idea de que estudiara la carrera de mestra. Ara bé, com eren molt jovenets, primer havien de cursar els estudis de batxillerat i ja després les carreres.
Però amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola i quan començaren a bombardejar la ciutat de València, una de les bombes va caure en l’institut Lluis Vives, on estava en eixe temps Maria estudiant. Son pare, Tonet “el Botiguero”, qui treballava de cobrador en un dels autobusos de la companyia “La Requenense”, junt al meu “bisauelo” José “el Moreno”, que era el xofer, al trobar-se en València i vore la situació, va anar a per Maria i se la va emportar a Alfarp, dient que si havien de morir per les bombes, millor morir-se tots junts. Posteriorment, com la guerra durà tres anys i després s’instaurà una Dictadura, Maria ja no estudiaria, encara que en l’almàssera familiar, de nit, els llegia novel·les als homes que treballaven allí perquè no s’adormiren, i inclús va arribar a fer de dia escola de “cagons”, i de nit donar lliçó per ensenyar les regles bàsiques a algunes persones, perquè aprengueren a llegir i escriure. (En el cas de l’altre nebot, com ningú anà a per ell i es quedà en València en els tios, posteriorment acabaria la carrera en 1948, convertint-se en el metge don Daniel Gil Noverques, qui continuaria els seus estudis en Madrid, especialitzant-se en urologia, sent molt reputat i afamat en la seua professió, treballant posteriorment en l’Hospital Clínic de València i obrint una clínica en l’avinguda de l’Oest).
I també relacionada en el tio Vicentet “el Pelós”, trobem a Lolita “la de les Calces”, qui molt joveneta es quedà sense pare i va ser son tio qui li comprà una màquina en la que ella es ficà a apanyar calces (i d’ahi li va vindre el seu “apodo”), i a qui li donaren l’oportunitat de quedar-se en València en la tenda, però ella no va voler, ja que volia estar en el poble, junt a sa mare Doloretes Alfonso “la de Gavino”, qui per a sobreviure es ficà a fer “escola de cagons” (com es deia en eixe temps), en la carretera on vivien.
Altra alfarbina amant de les lletres va ser Maria Roig Sanz, més coneguda al poble com Maria “de Quelo Ramón” (anomenada igual que una tia seua, per part de pare). Ella era filla de Julio Roig, qui diuen que era molt sabut i treballava en l’Ajuntament, no sé si exercint funcions de secretari, però conten que pel temps d’inici de la I Guerra Mundial, per desavinences polítiques en “l’auelo” Calbo i el seu fill “l’Estudiant” (qui ja era jutge de Pau), va ser despatxat i se’n va tindre que anar a França, com altres, per a tirar avant la família. I en França, Maria va demostrar ja la seua facilitat per les lletres, quan va aprendre a llegir i escriure en francès ràpidament. Però a banda de l’escriptura, a esta dona li agradava molt llegir novel·les “grosses” en veu alta i anys després, ja més major i vivint en sa casa, en el carrer Sant Josep (actualment la casa cantonera on viu Peret), anaven a escoltar-la part del veïnat i moltes joves del poble, que encara la recorden.
A banda, a ella, junt a altres dones entre les que estava la tia Felicidad “la del Guerrero”, Presentación i altres, també els agradava el teatre i en la seua joventut van arribar a fer algunes representacions en el poble.
Apart estarien els mestres d’escola, gent lletrada i en carrera, com don Francisco Tomàs, més conegut com Paco “el Mestre”, qui en 1898 ja donava lliçó al poble, aixina com els germans don Progreso i don Bernardo Coves, qui donaven lliçó dalt del que és el forn de Capsana, en la plaça Nova. I anys després estarien don Leandro, don Salustiano, don Salvador i don Juan… entre molts altres. Pel que fa a les mestres, sabem també que estaven donya Carmen Bellido, donya Mercedes Añó (qui va morir als 25 anys en l’epidèmia de la “Grip Espanyola”, en octubre de 1918); donya Remedios (qui conten que al final de la Guerra se’n va anar en un grup de xiquets de València o diferents llocs cap a Mèxic o Russia, fugint del que venia, no tornant més a Espanya), donya Rosa, donya Virtudes, donya Josefina, donya Nieves i donya Anita… i moltes altres, que anirien forjant i donant una educació pública i de qualitat, però que a diferència dels primers, tingueren l’oportunitat i el desig de cursar una carrera i dedicar-se a esta significativa professió. Però això ja és altra història!!