Arxiu mensual: juliol de 2025

SOBRE EL ORIGEN DEL CALLOSA DEPORTIVA Y SU CENTENARIO

MIGUEL MARTÍNEZ APARICIO, CRONISTA OFICIAL DE CALLOSA DE SEGURA

El año 2025 supone para Callosa de Segura un año especial al celebrar su centenario como ciudad. A esta efeméride se une el Callosa Deportiva, apareciendo por primera vez en el verano de 1924, disputando la temporada 1924-1925.

Como antecedentes, comenzó la década con equipos como el Sporting en 1920 o el Deportivo de Callosa en 1922, desapareciendo poco después, «por rencillas y disgustos habidos entre los componentes del mismo… y harán lo posible por volver el fútbol a sus primitivos cauces y, si cabe, darle más pujanza y mayores bríos en lo sucesivo». El lunes 16 de julio de 1923, se jugó un encuentro entre el Stadium F.C. de Alicante y el Callosa C.F. Más tarde, a finales de verano, surgió el Levante F.C., jugando en Orihuela, Torrevieja o Almoradí y el Herna F.C., jugando el 8 de diciembre de 1923 contra los reservas del Real Murcia o en Almoradí el 28 de julio de 1923. El domingo 16 de septiembre de 1923, el Levante jugaría en Almoradí «resultando muy reñido e interesante», volviendo a jugar el 11 de noviembre contra el Almoradí. Este mismo mes, el Herna disputó en Callosa un partido contra el C.D. Murciano. Finalizó el año, jugando el Levante C.F. en Almoradí el día 8 y el 23 de diciembre, inaugurando del Campo de Fútbol La Serrana.

A principios de 1924 seguimos viendo partidos del el Herna F.C. y el Levante F.C. Mientras el Herna jugó en nuestra localidad contra el Popular F.C. de Elche el 6 de abril o contra el filial del C. Natación de Alicante, este último a beneficio del Hospital Municipal, también vemos al Levante F.C., con el mismo fin, jugando contra el Alicante F.C. en el «hermoso campo del Levante campeón local». El domingo 20 de abril el Levante jugaría contra el Thader F.C. en Rojales la semifinal del campeonato del distrito de Dolores. El 28 de abril encontramos por última vez en la prensa al Levante, señalándolo como campeón local, jugando contra el equipo Club Deportivo Europa de Murcia. El Herna C.F., siguió compitiendo en el campo del Levante F.C.

En el verano de 1924 comenzó su andadura el Callosa Deportiva como club, jugando contra el Torrevieja F.C. un partido amistoso con gran participación. Aunque siempre hemos oído que el Callosa Deportiva surgió de la fusión del Herna y el Levante, no sería así teniendo su origen en el Levante en cuyo su terreno de juego disputaría sus partidos. Así, en el mes de agosto con motivo de las fiestas de San Roque, se crea el Callosa Deportiva C. F., atestiguado en prensa el 10 de agosto que «se verificó con una enorme expectación un bonito y amistoso encuentro con los primeros equipos Benalúa F.C., de Alicante y Callosa Deportiva…fue tanta la expectación que hubo en el magnífico Stadium, que se calcula había en palcos unos 3.000 espectadores».

Los días 15 y 16 de agosto se organizaron «tres monumentales encuentros» contra los equipos de Alicante El Stadium F.C. y el Hércules, campeón de primera categoría, grupo B. Señala la prensa que «este equipo Callosa Deportiva, desde su reciente creación, ha alcanzado tan resonantes triunfos frente al Elche F.C., Español de Alicante y Thader de Rojales», añadiendo que es el «equipo representativo del fútbol local, compuesto por los mejores elementos de este pueblo».

El Callosa Deportiva comenzó a competir en la temporada 1924-1925, con Campo de Fútbol en un terreno del Sr. Bueno junto a la calle del Salitre, en el nuevo Barrio Lucas creado en 1923. Así lo comprobamos en la fotografía de la alineación del Callosa Deportiva de 8 de febrero de 1925, vistiendo camiseta blanca, pantalón negro y medias negras y rayas blancas, llevando en el pecho su primer escudo. Esta fotografía fue regalada por el club Unión Deportiva Nicosian de Alicante y documentada por la crónica de este partido con un empate a dos. Como hemos dicho, el Herna siguió jugando partidos, generalmente amistosos. El 2 de agosto de 1925, el Callosa Deportiva se midió al Torrevieja, venciendo los locales. Este mismo verano participó en Jumilla durante su Feria con los equipos locales, junto al Alicante C.F. y el Elda F.C. A finales de agosto el Callosa Dtva. disputó con el Elda C. F. el Trofeo Deportivo Pinoso.

En noviembre de 1925 la prensa señala que la «Sociedad Callosa Deportiva ha sabido resistir y mantenerse firme y digna, y ha conseguido por fin vencer, inaugurando la temporada deportiva con el mayor éxito». También nos dice del Callosa Deportiva que «ha sido el baluarte que ha conseguido mantener incólume el pabellón deportivo en este pueblo, merece todo género de felicitaciones y el apoyo incondicional y sincero de todos los deportistas callosinos». En estos días de noviembre y diciembre disputó partidos entre otros, con el River-Thader de Murcia o el Hércules de Alicante. En esta temporada, mantuvo su nivel con equipos como el Natación de Alicante el 24 de enero de 1926, destacando «los grandes sacrificios que la Sociedad Callosa Deportiva está haciendo para agradar a los aficionados deportistas». El Campo de fútbol en esta temporada se trasladó a otro lugar más adecuado como es La Chichina, recogiendo la prensa referente a la construcción de una nueva plaza de toros, lo siguiente: «Un grupo de aficionados taurinos y amantes de proporcionar distracciones a su pueblo está construyendo en el antiguo campo de deportes del barrio de Lucas una plaza de toros».

En la temporada 1926-1927, encontramos jugando en Cartagena al Callosa Deportiva, «equipo que tiene reconocida valía». Otros partidos jugados fueron en Murcia con el River Thader o con el Alcante C.F. en Callosa el 8 de mayo. Finalizó la temporada jugando contra el Crivi F.C. de Crevillente a finales de mayo en nuestra ciudad, contra el Alicante en Callosa el 5 de junio, en Alicante contra el Arpegio, en nuestra localidad el 26 de junio contra el Imperial de Murcia, ganando por 5 a 0, el 16 de julio contra el Elda C.F. con gran lleno y a beneficio del Callosa Dtva. y contra el Torrevieja al día siguiente venciendo por 10 a 1.

En la temporada 1927-1928 despegó Callosa Deportiva, con una apuesta en mejoras en el equipo y en instalaciones, jugando el Campeonato Provincial de Alicante, manteniendo el primer puesto y con grandes logros, jugando con España U.D. de Monóvar, Elche C.F., Hércules, el Alicante C.F., situándose el 15 de noviembre en el primer puesto con 17 puntos. En 1928 jugó un partido amistoso en Totana el 19 de marzo y en Murcia contra Imperial el domingo 8 de julio. Ya en 1931, el Callosa está jugando en Orihuela contra el Segura F.C. en el Campo de San Antón.

En 1933, el Callosa Deportiva, ingresa en la Federación Murciana de Clubs de Fútbol en la Asamblea celebrada el domingo 6 de agosto. La temporada 1933-1934, jugaría en la Segunda Categoría de la Federación con los siguientes clubs: C. D. Eldense, U. Frutera, de Novelda, Novelda C. F., Albacete C.F., Villena C.F. Monóvar, Callosa Deportiva, Samsón de Javalí, Lorca C.F., Atl. de Callosa y Orihuela.

Hasta aquí, un resumen sobre la creación e inicio del Callosa Deportiva C.F. que mantuvo su actividad desde 1924 hasta la Guerra Civil, volviendo competir tras su nueva puesta en marcha de manera ininterrumpida hasta hoy desde la temporada 1939-1940.

Fuente: https://www.informacion.es

BALUARTES Y TORRES

ANTONIO GASCÓ, CRONISTA OFICIAL DE CASTELLÓ

El virrey de Valencia, en tiempos de Felipe II, Íñigo López de Mendoza, marqués de Mondéjar, estableció todos los puntos estratégicos que a lo largo del litoral debían de ser lugares de rebato e indicar la cantidad de hombres que debían de acudir y de qué poblaciones, en caso de los frecuentes ataques corsarios en el inicio de la segunda mitad del siglo XVI. El número de personas, como ha investigado Milagros Belchí, era directamente proporcional a la importancia estratégica del lugar. En concreto, Castellón debía ser socorrido por las villas de la Plana, Morella y Onda.

Vigilancia

Asimismo, encargó al ingeniero italiano Juan Bautista Antonelli la inspección y proyecto de construcción de los baluartes del puerto de Cartagena y el estudio de la salvaguarda de la costa levantina. A resultas de este plan de fortificación se construyeron varias de las torres de vigilancia en Murcia y el Reino de Valencia, y se acometió el restablecimiento, entre otras de importantes ciudadelas, de las murallas que protegen Peñíscola. Y es que las costas pertenecían al patrimonio regio y los monarcas estaban obligados a proveer su defensa.

Consecuencia de estos dictámenes fueron la sucesión de edificaciones en toda la costa de Castellón, desde Vinaròs a Almenara, descritas por Escolano en su Historia del Reino de Valencia de 1611. El campanario fortaleza de la iglesia arciprestal de la primera, ya es un referente, como lo son las torres de la segunda. En total, en el siglo XVII, se contabilizaban 18 atalayas en la costa del territorio de lo que hoy es la actual provincia.

Fuente: https://www.elperiodicomediterraneo.com

L’HORT DEL MIRADOR: UN TOC D’ATENCIÓ SOBRE EL PATRIMONI

BERNAT DARÀS, CRONISTA OFICIAL DE CARCAIXENT

Des de fa uns dies, el patrimoni valencià és un poc més pobre. A Carcaixent, centre neuràlgic del territori històric dels horts de tarongers, s’ha assolat part de l’Hort del Mirador de Colomina.

Segons el doctor Adrià Besó, “és una mostra representativa del tipus de casa d’hort senyorial, amb planta noble en el primer pis, cambra en el segon i torre miramar per a contemplar el paisatge del voltant, de la qual rep el nom”. Aquesta casa, que originàriament es va dedicat a la morera i la seda, va viure la transformació del paisatge que va propiciar el lucratiu conreu de la taronja, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX. Els valors històrics, etnològics i artístics de la construcció la feren mereixedora de la seua inclusió en diferents catàlegs d’elements patrimonials i de gaudir d’una protecció de tipus 2 que hauria d’haver garantit la seua conservació a nivell estructural i de forjats, però que no ha sigut suficient per evitar el desastre.

La pèrdua patrimonial que suposa és especialment dolorosa si pensem que l’hort del Mirador és propietat de la Generalitat Valenciana des de fa 34 anys, quan va ser adquirit per ampliar les instal·lacions del centre d’Estació Experimental Agrària que té a la vora. Durant 34 anys cap govern valencià ha sigut capaç de garantir la conservació d’aquesta casa, tot i les diferents promeses que en alguns moments es van fer o la selecció del projecte de rehabilitació als pressupostos participatius de la GVA de 2021. A més, cal dir que en tenien l’obligació, per ser un element protegit i ser-ne els propietaris.

Donar exemple

Com a membres actius de la societat civil carcaixentina preocupats per la conservació i difusió del nostre patrimoni no podem deixar passar aquest fet i exigir a les diferents administracions involucrades que assumisquen les seues responsabilitats. És la seua obligació legal, en ser propietaris de l’immoble afectat. A més han de donar exemple i posar de manifest la importància de la conservació dels elements que formen el nostre patrimoni. D’altra manera ¿com podran exigir als propietaris particulars que actuen per a restaurar les seues cases, horts, pous, sèquies, sènies, camins, murs, fumerals i tots els altres elements que formen el magnífic paisatge d’horts de tarongers? Com es generarà una consciència al voltant del patrimoni?

Cal no oblidar que entre el ric patrimoni que atresora Carcaixent és el paisatge dels horts històrics de tarongers el que mereix més atenció. És tracta d’un paisatge únic al món, compartit amb unes poques poblacions limítrofes amb les que forma una unitat paisatgística. El paisatge és un dels patrimonis més complicats de definir, difondre i protegir. És fruit de la conjunció de la natura i les mans de les persones que l’han viscut i cada element és important per a definir-ne el conjunt. A més, el paisatge és un patrimoni viu, que ha de ser productiu, evolucionar i ser útil, tot mantenint aquelles peculiaritats que el fan especial i que permeten llegir la seua història i els seus valors. Ara el paisatge de Carcaixent es fa més pobre i la seua lectura menys interessant.

Però no ens podem quedar en les lamentacions. Per sort encara queda molt que protegir. D’una banda, l’hort del Mirador no ha quedat arrasat: ha caigut una paret, però encara queda l’estructura. L’administració, té l’obligació de restaurar-lo. El que no hem d’acceptar és que les restes que queden es tomben. S’ha de conservar el que queda, consolidar-ho i buscar una solució imaginativa que permeta la restitució de volums i usos. L’arquitectura i la restauració va plena de projectes que resolen situacions com esta. Hem d’exigir un projecte exemplar, amb participació ciutadana i un respecte màxim pels valors de la casa i del paisatge del que forma part.

Aprofitem el toc d’atenció que suposa l’enfonsament de l’hort del Mirador per reivindicar el nostre patrimoni amb més força i organitzar-nos en la seua defensa i difusió. La societat civil de Carcaixent ha demostrat en moltes ocasions que és capaç del que es proposa.

Signen també l’article junta al Cronista Oficial de Carcaixent: Associació Modernistes de Carcaixent, Carcaixent M’agrada, Associació d’Amics de la Vieta, Àgora Modernista, Associació de citricultors ecològics de minifundi històric, Salvem el Realenc, Catxivatxes, ACPV Ribera Alta, Confraria de Sant Bonifaci Màrtir, FACA, Festes Alternatives de Carcaixent.

Fuente: https://www.levante-emv.com

TEMPS DE MELONS D’AIGUA I D’OLOR

MARI CARMEN RICO NAVARRO, CRONISTA OFICIAL DE PETRER

En esta ocasió parlarem de les parades de venda de melons d’aigua, també coneguts com a melons d’Alger, i dels melons d’olor o de l’any que va haver-hi en la nostra població durant molts anys. Una de les moltes imatges típiques dels estius de Petrer que ja fa temps va desaparéixer.

A Petrer van haver-hi diverses parades al carrer en les quals es venien melons d’aigua i melons d’olor. La primera d’elles la va posar a la fi dels anys 40 del passat segle, al voltant de 1947, Eliseo Payá Andreu, Eliseo el de Rosalía, i estava a la plaça de Dalt, justament al costat del que en l’actualitat és la casa de la comparsa Llauradors, concretament davant de les cases de Samuel Román i Práxedes Navarro (fins fa poc la casa de Guerra).

Eliseo estaba casat amb Rosalía Bernabéu Ferrándiz i net de Rosalía Ferrándiz que ja venia fruites, verdures i hortalisses a la seua casa del carrer Prim. A la seua parada, principalment tenia melons d’aigua, per tindre més demanda en ser més barats i més frescos que els melons de l’any. De tots els llocs de venda que va haver-hi a Petrer dedicats a este menester, este va ser el que més temps va estar en actiu i estava tant a l’estiu com a l’hivern, ja que, en esta última estació, Eliseo venia dàtils i magranes que portava amb carro des d’Elx. Estos productes els venia a la cavallerissa on guardava el carro. També a la plaça de Dalt, al costat de Telègrafs, la casa de la senyora Luisa, en el que era la casa de Carmeta i Dolores, germanes de Rosalía i cunyades d’Eliseo i en l’actualitat és la casa d’Herrero. Per a vendre els seus productes, Eliseo disposava d’un tauler en el qual col·locava els cabassos amb les diferents classes de dàtils.

La parada la va tindre fins a mitjans dels anys 50 i la tenda del carrer Prim la van tancar definitivament el 1972. La fruita i els melons els portava d’Elx en un carro tirat per dues mules. Els xiquets de la plaça, entre els quals es trobava Eliseo Poveda el Caragol, l’ajudaven a pujar la palla per a les mules fins al terrat i Eliseo ho agraïa partint-los uns quants melons d’aigua que els xiquets es menjaven amb entusiasme i alegria. Eliseo a més tenia una parada de fruita i verdura a la plaça del mercat i també va tindre una verduleria al carrer Prim.

Uns anys després al voltant de 1959 o 1960, Pepe Pla el Botero, el seu cunyat Basilio i José Esteve van posar una altra parada de venda de melons d’aigua i d’olor durant la temporada estival, de juliol a setembre, al carrer Cánovas del Castillo, el que a Petrer anomenem El Derrocat. José Esteve tenia el seu domicili just darrere de la parada i va adquirir un televisor, dels primers de Petrer. A la gent li va donar per acudir fins allí amb les seues cadires a veure la tele perquè este aparell no era comú a la majoria de les llars de Petrer, i de pas que veien la tele compraven un meló d’aigua o un d’olor. La casa de José Esteve, era al carrer Prim número 1, molt pròxima al que hui és la farmàcia.

També darrere de la casa de Villaplana, Joaquín Rico Canuto va posar una parada al voltant de 1954-1955 i només va estar dos anys en funcionament. A l’avinguda d’Elda, just dalt de la cooperativa del vi, es posava una altra parada, el propietari de la qual era d’Elda. Comptava amb el seu característic para-sol que donava ombra i protegia el gènere de les altes temperatures estivals.

Els melons d’olor i d’aigua perquè no estigueren en terra es col·locaven sobre palla i els propietaris d’estes parades, tant Eliseo com Pepe dormien allí mateix per a guardar-la i evitar robatoris.

Els melons d’aigua o d’Alger, a Petrer sempre han estat relacionats amb festivitats estivals importants com Sant Joan i Sant Bartomeu. El primer meló d’aigua se solia comprar la nit del rotllo, la de Sant Joan, i també era costum menjar-se-la la nit de Sant Bartomeu. Sempre s’intentava comprar el més gran. Era tradició estes nits degustar bones tallades del sucós meló d’aigua acompanyades del típic “nuvolet” o “paloma”. Es compraven en les parades que s’instal·laven en determinats llocs del poble, a la vorera del carrer o lloc visible d’esta. Estos dies i nits calorosos i festius era típic reunir-se per a menjar-se l’estival meló d’aigua. Per a això es reunia la família o els amics, bé a les portes de les cases aprofitant la frescor de la nit o a la font del pessic.

Estos llocs de venda ambulant eren molt típics i formaven part del paisatge urbà. Hui durant tot l’any podem disfrutar dels melons d’aigua i dels d’olor, però abans no era així. Eren productes de temporada. El meló d’aigua començava a comercialitzar-se a mitjan juny i arribava fins al juliol on s’ajuntava amb el meló de l’any que durava fins a setembre. Les parades ambulants de venda de melons es muntaven els mesos d’estiu i continuaven obertes durant el dia, fins i tot fins ben entrada la nit, i primordialment els caps de setmana.

Per a saber si el meló d’aigua estava bo li donaven, i els entesos continuen donant-li’ls, uns colpets i, segons el so, se sabia si ja estava en òptimes condicions per a menjar.

Amigues i amics, a disfrutar de l’estiu i a refrescar-nos amb el fresc meló d’aigua i el ric meló d’olor. Això sí, ens tocarà rascar-nos la butxaca, ja que el preu ha pujat i són quasi un objecte de luxe.

Fuente: https://www.facebook.com/profile.php?id=100065599265045

RECORD D’ALGUNS ALFARBINS LLETRATS I GRANS LECTORS!!!

VICENTE SANZ VIÑUELAS, CRONISTA OFICIAL DE LLOMBAI

Enguany voldria recordar algunes vivències de gent que fa molt de temps ens va deixar… però eren enamorats de la paraula escrita. Un fet admirable i que té molt de valor, ja que hem de pensar que en aquells anys, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, no tot el món tenia accés a formar-se i aprendre a llegir i escriure, sent una majoria analfabets. A banda, saber llegir i escriure no sempre implicava que els agradara i disfrutaren de la lectura, com va ser el cas d’estos personatges, sinó que ho feien per necessitat. I també és cert que ací sols parle d’alguns alfarbins i alfarbines que van destacar com a “lletrats”, i que al fi i al cap son dels que ha perdurat la seua memòria i record, aplegant fins a mi per a poder contar ara les seues històries, encara que possiblement hi haurien més que no conec.

Quan parlem de gent lletrada ens referim a persones, tant homes com dones, versades en les lletres, que haurien rebut instrucció i que eren grans lectors. Una qualitat que en ocasions també es transmet de generació en generació.

Un dia, ja fa temps, mentre conversava en la tia Julieta “la Modista”, a qui li encanta llegir, em va contar que sa tia, Pepeta Gil Añó, més coneguda com Pepeta “la Corba”, es ficà a festejar molt joveneta en un alfarbí anomenat Teodoro Ortiz “l’Amàlia”, qui curiosament era veí seu i també vivia en el Raval. Ara bé, quan a ell el destinaren a servir a Barcelona (cal recordar que en aquell temps la mili podia durar un parell d’anys), per a poder comunicar-se i estar en contacte durant els mesos de separació sols ho podien fer a través de cartes escrites; però hi havia un problema, i és que Pepeta no sabia ni llegir ni escriure. Davant el seu lament, la seua veïna Josefina “la Violanta”, que vivia d’avant d’ella, li va dir: –Tu no patixques xica, que jo t’escriuré les cartes i llegiré les que ell t’envie. – i així ho van fer.

Però a la segona o tercera carta, Pepeta es va dir a si mateixa que a ningú li importava lo que el seu novio li deia en les cartes, ni lo que ella volia contestar-li. I va encomanar que li dugueren uns quadernets de cal·ligrafia i, en ajuda del seu germà Pepe “el Sort”, qui era molt lletrat, va començar a enllaçar i formar paraules i poquet a poquet començà a llegir, i posteriorment a llegir i escriure, empenyant-se per orgull i amor propi. I així, per esta motivació, va aconseguir saber de lletra i comunicar-se en el seu novio mantenint la seua privacitat. Finalment, quan ell tornà de la mili pogueren casar-se i formar la seua família. La boda es va celebrar el dia 30 d’octubre de 1920. Posteriorment, en casa ficaren un dipòsit de llet, ja que tenien vaques, i Pepeta seria la que portava els números i els comptes del negoci. I es que voler… és poder.

Pel que son les coses, una família alfarbina deu el seu “apodo” o malnom al seu avantpassat Salvador Calvo Juanes, més conegut com “el tio Estudiant”. La seua història és que de jovenet, son pare, “l’auelo” Calbo, qui era en eixe temps alcalde d’Alfarp, va decidir que el seu fill estudiara. Així les coses, Salvador anava a cavall des del poble fins a Alzira, i en hivern, per a protegir-se del fred, portava una capa roja, folrada per dins. Al passar per Carlet la gent comentava: –Ja ve per ahí l’estudiant!! – i de tant de dir-ho, finalment se li va quedar de malnom Salvador “l’Estudiant”. Com a curiositat, el dia 1 de juliol de 1905 va obtenir el títol de Batxiller, i ja d’ahí va passar a València, a “la Literaria” (la Universitat vella, el que hui coneguem com la Nau), per a estudiar la carrera de mestre. No obstant això, son pare canvià de parèixer i va decidir que era més important casar-se que traure la carrera. Així que Salvador no va poder ser mestre i en 1908 es va casar en la que seria la seua dona, Maria Agustina Barberà, de la família dels “Miquel Antonis”.

(Anecdòticament, encara que el “tio Estudiant” no acabà la carrera, en València va fer amistat en un xic que estudiava per a metge, i en ell continuà l’amistat. Anys després, quan ell era Jutge de Pau, parlà en este home, don José Borràs Lafuente, i li va dir que havia d’anar a viure a Alfarp com a metge, ja que en el poble no en tenien i s’havien d’apanyar en don Gonzalo Polo, metge de Llombai; i en don Angel Sangüesa, metge de Catadau, i ell volia que en el seu poble hi haguera metge propi. Finalment el va convèncer i don José Borràs va vindre, instal·lant-se en una casa en la plaça Nova -que actualment és de la seua neta Lina- i donant servei al poble).

Altre alfarbí lletrat, qui es trauria la carrera de periodisme i acabaria treballant en València en el diari “Las Provincias”, seria Antonio Barberà David, més conegut com el tio Antonio “el Periodiste” (de la família de les “Catalines”, qui era tio-uelo de la meua “bisauela” Catalina).

En 1892, quan tenia 28 anys, Antonio ja exercia com a redactor en el referit periòdic, i per unes notes sabem que també anava a Madrid, on tenia relació i en certa forma actuava com a corresponsal per al diari “el Heraldo de Madrid”. A més a més, es casaria en Josefina Llorente, mestra d’escola i neboda de l’escriptor i poeta Teodor Llorente, qui era el director de “Las Provincias” i també va ser membre fundador de “Lo Rat Penat”, i una figura destacada de la Renaixença Valenciana.

Coetani d’Antonio seria Francisco Sáez Corberà, més conegut al poble com Paco “Gabriel”, i en casa com “l’auelo” Quico (ja que és el meu rebesavi o “tatarauelo”). Ell va ser, segons contaven els més majors, el millor jugador de pilota valenciana de tota la contornà en el seu temps, però això és altra història. Ara vull destacar que este personatge, degut a la bona posició familiar, va rebre bona educació i dien que parlava en molta propietat i tenia cultura, a banda de saber signar i llegir molt bé. Ell era molt amic del tio Micalet Barberà “Denteta” i sempre anaven junts, i com els dos tenien gust per la lectura i els agradava, molts dies es reunien en una de les seues cases, principalment en la del tio “Denteta” (cantonera entre el carrer del Forn i el carrer Major), on feien una espècie de tertúlia literària, i a la que podien acudir tots els que volien escoltar-los, ja que tots eren benvinguts. I altre dels amics que els acompanyava i llegia era Miquel Añó Pons “el del Forn”, qui també era lletrat i li agradaven els llibres (com a la seua dona Visenta i a la seua filla Leonor), i al viure enfront de “Denteta”, encara que havia de pastar en el forn, a ratos podia participar de la tertúlia.

Allí llegien novel·les, com per exemple “La Vuelta al Mundo en 80 dias”, de Julio Verne, “El Conde de Montecristo” de Alejandro Dumas; “Quo Vadis”, “Genoveva de Brabante” o també “El Quijote” de Miguel de Cervantes… entre altres. I quan el que estava llegint es cansava, un altre agarrava el rellevo i seguia la lectura. D’aquesta forma passaven la vetlà, disfrutaven coneixent i sabent d’obres i de novel·les i “cremaven llenya” tota la nit en el fumeral. Conten que molts dies se’ls feien les 3 del matí i, al remat, ú d’ells deia: –Xiquets ¿que fem? ¿seguim o ja continuarem demà? – i depenent del dia o de “lo” interesant que estava la novel·la feien (altres dels amics eren el tio Toni “Tassa” i el vicari don Miguel Rodriguez, qui segurament també assistirien, entre altres, a la tertúlia).

Per altre costat, com la majoria dels homes d’aquell temps no sabien llegir, el tio Miquel Diranzo “de Cotorra” (“uelo” de la tia Maria “la d’Edmundo”), quan es reunia en els vells del poble en el cantó de la plaça Nova i la casa de don José “el Metge”, quan els ordinaris portaven el diari, ell era l’encarregat de llegir-lo en veu alta perquè conegueren les notícies que passaven en el “món”. Per altre costat, el seu nebot Paco “Cotorra”, encara que era més conegut com Paco “el del Portellet”, donava lliçó per la nit en sa casa, i en ell es va ensenyar a llegir i escriure “m’auela” Pepica Juanes, segons em contava.

En el que era l’almàssera dels “Tona”, en el Raval, vivia la tia Doloretes Belza “la Tona”, qui també era molt llegidora, i sempre que podia tenia un llibre en la mà, ja fora en el carrer o en el corral, per aprofitar la llum natural. La majoria de les vegades llegia per a ella, però en ocasions també ho feia en veu alta per a les veïnes, quan eixien a la porta a fer “labor” i cosir, i estes li ho demanaven. D’ella conten que era una dona molt ben parlà i que, molt major, continuava encara en la lectura. Una de les seues netes, Maria Añó Barberà “la Pelosa”, també era molt lletrà i sabuda i va tindre l’oportunitat d’estudiar, encara que la guerra va frustrar el seu futur acadèmic. Resulta que un dels seus tios, Vicentet Barberà “el Pelós”, vivia en València on tenia una Drogueria per Russafa (en referència als seus malnom, conten que a la família els deien “els Pelosos” perquè eren molts i eren “apegalosos” com la pelosa). Vicentet estava casat en Nieves Noverques “la Prunavelda”, de Llombai, però la parella no havia tingut fills. Per dit motiu van acordar donar carrera a un nebot de “cada part”. Així, Nieves va agafar al seu nebot Daniel, a qui li pagarien la carrera de medicina, mentre que Vicentet es va endur a la seua neboda Maria, en la idea de que estudiara la carrera de mestra. Ara bé, com eren molt jovenets, primer havien de cursar els estudis de batxillerat i ja després les carreres.

Però amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola i quan començaren a bombardejar la ciutat de València, una de les bombes va caure en l’institut Lluis Vives, on estava en eixe temps Maria estudiant. Son pare, Tonet “el Botiguero”, qui treballava de cobrador en un dels autobusos de la companyia “La Requenense”, junt al meu “bisauelo” José “el Moreno”, que era el xofer, al trobar-se en València i vore la situació, va anar a per Maria i se la va emportar a Alfarp, dient que si havien de morir per les bombes, millor morir-se tots junts. Posteriorment, com la guerra durà tres anys i després s’instaurà una Dictadura, Maria ja no estudiaria, encara que en l’almàssera familiar, de nit, els llegia novel·les als homes que treballaven allí perquè no s’adormiren, i inclús va arribar a fer de dia escola de “cagons”, i de nit donar lliçó per ensenyar les regles bàsiques a algunes persones, perquè aprengueren a llegir i escriure. (En el cas de l’altre nebot, com ningú anà a per ell i es quedà en València en els tios, posteriorment acabaria la carrera en 1948, convertint-se en el metge don Daniel Gil Noverques, qui continuaria els seus estudis en Madrid, especialitzant-se en urologia, sent molt reputat i afamat en la seua professió, treballant posteriorment en l’Hospital Clínic de València i obrint una clínica en l’avinguda de l’Oest).

I també relacionada en el tio Vicentet “el Pelós”, trobem a Lolita “la de les Calces”, qui molt joveneta es quedà sense pare i va ser son tio qui li comprà una màquina en la que ella es ficà a apanyar calces (i d’ahi li va vindre el seu “apodo”), i a qui li donaren l’oportunitat de quedar-se en València en la tenda, però ella no va voler, ja que volia estar en el poble, junt a sa mare Doloretes Alfonso “la de Gavino”, qui per a sobreviure es ficà a fer “escola de cagons” (com es deia en eixe temps), en la carretera on vivien.

Altra alfarbina amant de les lletres va ser Maria Roig Sanz, més coneguda al poble com Maria “de Quelo Ramón” (anomenada igual que una tia seua, per part de pare). Ella era filla de Julio Roig, qui diuen que era molt sabut i treballava en l’Ajuntament, no sé si exercint funcions de secretari, però conten que pel temps d’inici de la I Guerra Mundial, per desavinences polítiques en “l’auelo” Calbo i el seu fill “l’Estudiant” (qui ja era jutge de Pau), va ser despatxat i se’n va tindre que anar a França, com altres, per a tirar avant la família. I en França, Maria va demostrar ja la seua facilitat per les lletres, quan va aprendre a llegir i escriure en francès ràpidament. Però a banda de l’escriptura, a esta dona li agradava molt llegir novel·les “grosses” en veu alta i anys després, ja més major i vivint en sa casa, en el carrer Sant Josep (actualment la casa cantonera on viu Peret), anaven a escoltar-la part del veïnat i moltes joves del poble, que encara la recorden.

A banda, a ella, junt a altres dones entre les que estava la tia Felicidad “la del Guerrero”, Presentación i altres, també els agradava el teatre i en la seua joventut van arribar a fer algunes representacions en el poble.

Apart estarien els mestres d’escola, gent lletrada i en carrera, com don Francisco Tomàs, més conegut com Paco “el Mestre”, qui en 1898 ja donava lliçó al poble, aixina com els germans don Progreso i don Bernardo Coves, qui donaven lliçó dalt del que és el forn de Capsana, en la plaça Nova. I anys després estarien don Leandro, don Salustiano, don Salvador i don Juan… entre molts altres. Pel que fa a les mestres, sabem també que estaven donya Carmen Bellido, donya Mercedes Añó (qui va morir als 25 anys en l’epidèmia de la “Grip Espanyola”, en octubre de 1918); donya Remedios (qui conten que al final de la Guerra se’n va anar en un grup de xiquets de València o diferents llocs cap a Mèxic o Russia, fugint del que venia, no tornant més a Espanya), donya Rosa, donya Virtudes, donya Josefina, donya Nieves i donya Anita… i moltes altres, que anirien forjant i donant una educació pública i de qualitat, però que a diferència dels primers, tingueren l’oportunitat i el desig de cursar una carrera i dedicar-se a esta significativa professió. Però això ja és altra història!!

Fuente: https://cronicadelmarquesat.wordpress.com

LA INDUSTRIA SAJEÑA EN 1922

VICENTE VÁZQUEZ, CRONISTA OFICIAL DE SAX

Tras un primer intento de disponer de luz eléctrica en Sax en 1899, hubo que esperar a 1916 para que la compañía hidroeléctrica Anralá vuelva a suministrar energía eléctrica a la población, siendo una de las bases del comienzo de la industrialización en Sax.

calzado, contribuyendo al desarrollo económico del pueblo, como vemos en una instancia firmada por los propietarios de los talleres, dirigida a la Junta de Reparto Municipal:

“Los abajo firmados, pequeños industriales de la incipiente industria del calzado en esta Villa… Nos permitimos observar a esa digna Junta, que ninguna de las industrias que están en marcha, puede decir que se desarrolla con fuerzas bastantes para considerarse independientes, pues todas ellas trabajan a base del crédito que se les ha querido conceder por el comercio exterior, sin apoyo de ninguna clase del comercio local y menos de sus capitales…

… Herreros, carpinteros, albañiles y otros pequeños industriales tienen trabajo continuo, el comercio local florece día a día; los propietarios ven aumentar su renta urbana, casi nula hasta la fecha; el pueblo en masa trabaja; los niños dedicados al oficio de basureros han desaparecido y los frutos de la huerta, granjería, etc., obtienen precios remuneradores que permiten al agricultor pagar salarios que de otra forma no podría pagarlos.

En la actualidad, debido a este impulso que le ha dado la pequeña industria, hay más casas de comercio, más hornos, salones de espectáculos y muchas cosas más que son fuentes indirectas de ingreso para el Municipio, por cuyo motivo entendemos que no se debe recargar el reparto sobre aquellos que a este bienestar han contribuido, más cuando todos son trabajadores que exponen su trabajo, su pequeño capital y su nombre en una industria cuyos resultados no se pueden precisar.

Antonio Plaza, Bernardo y Luis Beltrán, Marcelino Gil, Juan Valera, Ricardo Bello, J. Santos, Pascual Estevan, Francisco Ochoa”.

Muchos de estos empresarios se anunciaban en el programa de fiestas de 1924.

Fuente: https://saxdigital.com

UN RECORRIDO DE VIÑETAS DESDE LA VALENCIA ROMANA AL PASEO MARÍTIMO

El historiador VICENT BAYDAL (CRONISTA OFICIAL DE VALENCIA) y el ilustrador Javi Alfonso, publican un libro en el que invuitan a viajar a los grandes acontecimientos que han construido la ciudad

Un recorrido de viñetas desde la Valentia romana hasta un multicultural paseo marítimo del siglo XXI. Otra atractiva manera de visitar Valencia. La sirven el historiador VICENT BAYDAL y el ilustrador Javi Alfonso, quienes no sólo cuentan y dibujan la historia sino que descubren algunos de los secretos que guarda la ciudad, así como el skyline de la ciudad trazado por los muchos campanarios que la coronan. Lo hacen en las páginas de ‘Historia ilustrada de Valencia’ (Sargantana), obra que presenta al lector el Ayuntamiento de Valencia cuando todavía no disfrutaba de su emblemático balcón y un río Turia navegable.

Es historia y es ilustración. Pero es también un encuentro con lugares, algunos que perviven y otros desaparecidos, que ayudan a profundizar en el conocimiento de Valencia en la medida en la que invitan a salir a la calle -aunque haga calor- y recorrer sus rincones más interesantes.

Son ilustraciones que, como ha relatado Javi Alfonso, prestan especial atención a la presencia humana en el paisaje. Con cada uno de los personajes, que son muchos, se dan a conocer también las maneras de vestir y de vivir. El ilustrador ha destacado la importancia del experto criterio de BAYDAL, UNO DE LOS CRONISTAS DE VALENCIA, en tanto que es el que le ha marcado el camino para llevar a cabo las ilustraciones.

El paseo parte de la Valentia romana que traslada hasta la actual plaza de la Virgen y a la plaza de la Almoina, la que siguió con uno de esos foros romanos que tanto maravillan y del que hay restos en algunos edificios de la Valencia de hoy. Los pasos, entre otros lugares, llevan también al barrio de Ruzafa, a la huerta, a las torres de Serranos y a las de Quart. Se detienen también en la Lonja, en el barrio de Velluters, en el Palacio del Marqués de Dos Aguas y en el Ayuntamiento. Se observan también los campanarios, el Grau, el Mercado de Colón, San Miguel de los Reyes, el nuevo jardín del Turia, la Ciudad de las Artes y las Ciencias y el paseo marítimo.

El viaje ilustrado, que parte desde una portada presidida por el Miguelete, se detiene en pasajes de la historia como el de las riadas de la ciudad o los tiempos oscuros en los que San Miguel de los Reyes fue una cárcel. Se señalan, pues, los hechos que a lo largo de los siglos han levantado la ciudad cuya visita se completa con la Valencia de última hora, que es la ciudad multicultural, como la llaman BAYDAL y Alfonso.

Una historieta, un relato ilustrado, un recorrido por acontecimientos, un paseo por los lugares emblemáticos de la ciudad. Llámelo como quiera, pero sepa que se trata de un apasionante encuentro con -ni más ni menos- que veintidós siglos poblados de gente, de culturas y de acontecimientos.

Fuente: https://www.lasprovincias.es

CIENTO CUATRO AÑOS… Y MEDIO

Con la maleta llena del cariño de quienes tanto la han querido, doña Amparo nos ha dicho adiós a sus cientos cuatro años y medio

Muy consciente de su edad, se permitía puntualizar si escuchaba decir de ella que tenía ciento cuatro años: “Y medio”. Amparo Eulalia García, viuda de Vicente Salvador Peralta, murió el último día de junio. El 12 de ese mismo mes había cumplido el medio año que añadía a su biografía. Lo hacía sin disimulo ni rastro de coquetería como hacen quienes se restan años, cuando no es el almanaque sino las arrugas las que nos delatan el tiempo vivido.  Al convertirse en centenaria demostró ante las cámaras de Comarcal TV que su cabeza estaba en condiciones de pasar la más exigente iteuve médica. Hablaba, y cuanto decía y como lo decía, era de los más inteligible y lúcido. Sus recuerdos y palabras eran reflejo de una vida ordenada, muy familiar y entregada. Creyente, religiosa y devota de la Virgen de los Desamparados. También muy de Ontinyent. Y con la sana curiosidad de leer las noticias del día en prensa. Y no sólo los titulares sino también las columnas de opinión, que leía con interés por estar al día.

PETRARCA Y SAN FRANCISCO

En la obra del poeta, historiador y filólogo italiano Francesco Petrarca aparece una frase muy apropiada a la hora de redactar una necrología: “Una buena muerte honra toda una vida”. En el caso de Amparo conviene darle la vuelta y dejarla más ajustada: “Una buena vida honra una muerte”. Porque conocer los detalles de sus últimos días reflejan su conocimiento, lucidez y serenidad de quien es consciente de que le ha llegado la hora de ponerse en camino hacia la eternidad. “Me voy de viaje” le comentó a Amparín, su hija. Y también, “tengo que preparar la maleta”. Dos días después la maleta, según dijo, ya la tenía a punto. Su adiós, que intuía próximo, fue tranquilo, sereno y confiado. Y nos hace recordar la despedida de san Francisco de Asís: “Bienvenida sea mi hermana la muerte. Para mí ella es la puerta de la vida”. Con la maleta llena del cariño de quienes tanto la han querido, doña Amparo nos ha dicho adiós a sus cientos cuatro años y medio. En el corazón de los suyos seguirá cumpliendo más y más años.

JOSE MIGUEL BORJA (1935-2025)

Haber alcanzado los noventa años, los que tenía José Miguel Borja Devesa, no le fueron suficientes para dar cumplida cuenta de todas sus ilusiones que fueron aflorando a lo largo de su vida. Muchas de ellas las fue plasmando cuando escribía novelas, relatos cortos, cuentos, guiones de cine, crónicas periodísticas, coleccionando fotografías y editándolas en libros –fueron veinticuatro los que vio publicados—o desarrollando proyectos como optometrista, abriendo tiendas de óptica en Gandía, Ontinyent, Oliva y Albaida. O cultivando amistades, de las que fue un consumado maestro, a las que hacía partícipe de su acendrado sentido del humor. Que podría pasar por británico de no ser por sus honras raíces valencianas –berlanguianas– que imprimían su autóctono e irónico carácter. Su facundia y sus conocimientos de la historia de la familia de los papas con su mismo apellido, le permitió escribir obras en las que reflejó el esplendor de los Borja, al tiempo que destilaba en el alambique de su imaginación, un delicioso néctar bautizado como Licor del Paraíso. Quienes lo bebimos nos sentimos hechizados por su placentera pócima que homenajeaba a la naranja de La Safor. Eso sí, sin llegar a conocer las consecuencias erógenas prometidas en su etiqueta. Dice el propio JM Borja en su web: “Les aseguro que lo mismo sirve para unas fiebres de Malta que para prolongar el placer sexual. Se llama Licor del Paraíso y es un brebaje hecho a base de naranja, ron, almendras, malvasía y otros ingredientes, más o menos secretos, que mezclara en el siglo XV el poeta Ausiàs March. Este licor habría hecho enrojecer a mi paisana Lucrecia Borgia y a su mismísimo padre, el papa Alejandro VI”.

ONTINYENT 1881-1980

Los ontinyentins tenemos que agradecerle, además de haber mantenido abierta contra viento y reformas su óptica en el Carrer Major, hacernos partícipes y cómplices de la colección que dirigió al alimón con Ignasi Mora:  “La memoria colectiva. Retratos de una ciudad”, en la que publicó el libro Ontinyent 1881-1980, álbum fotográfico en el que quedó reflejada la evolución social, económica y urbanística de la ciudad en los cien años transcurridos entre ambas fechas, y para el que CONTÓ CON LA AYUDA, DEL TODO IMPRESCINDIBLE, del CRONISTA OFICIAL DE ONTINYENT, ALFREDO BERNABEU GALBIS (ya fallecido), que NO SÓLO BUSCÓ Y RECOPILÓ LA FOTOS, TODAS INTERESANTES, SINO QUE LES PUSO PIE EXPLICATIVO.

Conocer el amplio currículo y todas las manifestaciones artísticas de José Miguel Borja como polifacético autor y emprendedor ha sido a lo largo de su dilata e intensa vida, es posible y de lo más interesante si se tiene a bien consultarlo en www.jmborja.es

Fuente: https://loclar.es

EL MONASTERIO CISTERCIENSE SANTA MARIA DE GRATIA DEI DE BENAGUACIL CELEBRA LA FIESTA DE SAN BENITO

JOSÉ SALVADOR MURGUI SORIANO, CRONISTA OFICIAL DE CASINOS

El Monasterio cisterciense de Benaguacil, con motivo de la fiesta de su patrón San Benito, hoy día 11 de julio, han dispuesto celebrar una jornada de puertas abiertas para poder visitar este monasterio que se encuentra en el corazón del Campo del Turia.

Con motivo de esta jornada, se podrá visitar este lugar, conociendo la iglesia, donde reposan los restos mortales de la reina doña Teresa Gil de Vidaure, tercera esposa de don Jaime I de Aragón, además de descubrir la historia y rincones de este Monasterio, pudiendo saborear los productos típicos que allí se elaboran.

Son labores artesanas las que nos presentan las hermanas que habitan en esta casa. Sus mermeladas de diferentes sabores, elaboradas por manos especialistas, sorprenden por su variedad, dulzura y buen sabor.

Por otra parte, ofrecen la posibilidad de conocer una gama de cremas con diferentes propiedades y múltiples beneficios, principalmente relacionados con la hidratación, protección y mejora de la apariencia de la piel.

Una de los trabajos que últimamente atienden, las Hermanas es la elaboración de artísticas velas de cera.

Hoy es el día para poder visitar con detenimiento el monasterio y conocer el trabajo que desde el silencio y la oración realizan las hermanas Benedictinas que siguen al pie de la letra el mensaje que les dejó su fundador: “Ora et labora”, lema benedictino que resume la vida monástica, enfatizando la importancia tanto de la oración como del trabajo manual.

Fuente: https://valencia.elperiodicodeaqui.com