VICENTE SANZ-VIÑUELAS, CRONISTA OFICIAL DE LLOMBAI
El passat 26 d’octubre de 2022 vaig poder entrevistar a José Julià Balanzà, mes conegut com Pepe “el Catolo”, en Canet d’en Berenguer. Este home, de 94 anys, volia compartir el seu testimoni d’un temps passat perquè aquest no s’oblidara, ja que ara que en els mitjans de comunicació notícies de refugiats hi han tots els dies, ell ha pogut recordar en més intensitat quan també va ser un refugiat de la Guerra Civil Espanyola, en 1938.
Queden pocs testimonis vius d’aquell temps amb bona memòria, ja que el pas inexorable del temps no es deté i fa el seu camí; però, per sort, Pepe “el Catolo” es troba perfectament, a excepció d’una deficiència auditiva que contraresta amb uns potents audiòfons.
En agost del 2021 va voler tornar a recórrer els carrers de Llombai, ja que solament havia tornat una o dos vegades quan acabà la guerra (a diferència de la seua difunta germana Carmen, qui si que va tornar diverses vegades, mantenint les amistats). La seua neboda Carmen i el seu home el van portar, complint així amb el seu desig. Mes, encara que eixe dia va poder tornar a passejar pels carrers que ell recordava (i que havien canviat molt poc, segons em va contar posteriorment), no trobà a ningú dels que ell havia conegut. Ara bé, va coincidir en Pepita Pellicer “la Mina” i, al comentar-li el cas i, entre altres fets, dir que recordava “al tio Justo i la seua tartana”… Pepita em va mencionar a mi, que soc historiador del poble i justament descendent d’eixe Justo, fet pel qual li facilitaren el contacte perquè jo poguera parlar amb ell. I encara que jo ja sabia que en temps de guerra havien vingut a Llombai refugiats de distinta procedència, ja que alguns d’ells es quedaren en casa del meu “tatarauelo” Justo, a dia de hui no en conec a cap que continue viu. I tot i que vaig telefonar de seguida, per motius acadèmics i laborals fins un any després no vaig poder conèixer personalment a este personatge.
Segons em va contar en la saleta de sa casa de Canet de’n Berenguer, al carrer del Calvari, quan començà la Guerra Civil Pepe encara tenia 9 anys (havia nascut el 24 de desembre de 1928). En eixe temps els seus pares, José i Carmen, tenien una taverna en la plaça de l’església (on actualment està CaixaBank), on vivien junt als seus fills Pepe i Carmen. Allí servien vi blanc, vi negre, vi dolç, sifó, cervesa i llimonaes. I al tractar-se d’una taverna, allí anaven els veïns de Canet i els militars destinats al poble (hi havia un destacament de soldats aquarterats en un magatzem front a l’antic ajuntament. Així mateix, en el faro, que s’havia apagat per evitar la seua destrucció, hi havia un puesto d’observació i una central telefònica per a controlar les distintes bateries de la zona, i vora mar hi havia uns canons, on també hi havia soldats). I entre els parroquians de la taverna estava José Solà “el Catauí”, un xic de Llombai que estava de militar en el polvorí del Port de Sagunt que, quan va estar malalt i delicat de la panxa, fou atès per Carmen i la seua família fins que es va recuperar. En agraïment, José li va proposar a la tavernera i al seu home la possibilitat d’anar-se’n d’allí i dirigir-se al seu poble (Llombai), on podrien estar més segurs “puix allí no havia aplegat res”, ja que en els voltants de Canet queien contínuament les bombes aèries, que principalment tiraven els avions italians i alemanys, el que suposava un greu perill per a la població civil.
Els bombardejos sobre Sagunt i Borriana, ja que esta era zona estratègica amb els Altos Hornos de Vizcaya, un polvorí, ferrocarril i magatzems amb armament republicà, començaren el 31 de març de 1938, de matí, quan 5 junkers van llançar 30 bombes, causant un mort i un ferit. Eixa vesprada repetirien l’acció sobre Borriana… encara que les bombes majoritàriament anaren a parar al mar. No era el primer bombardeig que sofrien les distintes poblacions, però aquesta ocasió era diferent, ja que començava el que es coneixeria com “l’ofensiva del Levante”, la qual fou una campanya per part de l’exercit nacional per a conquerir València i tot el Llevant peninsular (i que duraria fins juliol del 38). Per eixe motiu, el 15 d’abril, Borriana tornà a ser bombardejada. I esta situació aniria a més, intensificant-se de manera extraordinària en el mes de juny, quan Nules va ser bombardejada, així com també ho foren Vila-Real, Borriana i Castelló de la Plana (ciutat que caigué en mans nacionals el 13 de juny per la vesprà). Una vegada conquerida la capital de la Plana, els bombardejos sobre Nules i Borriana continuaren amb més força, i açò encara es recordat per Pepe “el Catolo”.
Segons recorda Pepe, la “guerra estava molt propet de Canet i tots els dies passava “la Pava” per la vesprà, fent gran soroll, per a bombardejar el Port de Sagunt, que estava allí al costat, i soltava un parell de bombes rodant als pobles”. Davant esta situació, ell i la família dormien en les barraques que hi havia a l’horta, igual que altres veïns, ja que consideraven que era més segur que pernoctar en el poble, perquè totes les nits venia des de Pollença un hidroavió que ells anomenaven “Sapatodes”, en el seu rumrumrumrum… a molestar i alterar a la població; i en el seu cas dormien en una caseta que s’anomenava o era coneguda com “Almardà”.
Al ser esta la seua situació, quan José Solà els va oferir anar a sa casa en Llombai, on estarien més segurs i tranquils i principalment apartats de les bombes, la família acceptà l’oferiment i va decidir “fugir del seu poble” per precaució. D’eixa forma recorda Pepe com ell, sa mare, la seua germana i sa tia Maria (qui tenia 4 fills al front de guerra), se n’anaren de Canet fins a València en un camió que portava comestibles per als soldats. I des de la capital, en el cotxe de línia de la companyia “la Requenense”, van vindre a Llombai passant prèviament per Torrent, Montserrat, Montroi, Real… entrant en el poble pels 4 camins i aplegant fins a la plaça Major, on pararen (casualment, el xofer del cotxe era el meu besavi José Mª Viñuelas “el Moreno”). I en baixar del cotxe el que va cridar l’atenció de Pepe va ser el xorret d’aigua que eixia de la font, ja que corria molt fluixet i va dir: -“Ai mare, ací si que patirem set!!!”.
De la plaça es dirigiren cap al Raval de Sant Roc, on vivia la família de José Solà (en l’actual núm.31). Segons rememorava Pepe, era una casa xicoteta, fosca i fonda, en la que vivien la tia Pepa “la Sucrera” (de la que més record te ell) i el seu home Vicent Solà “el Catauí”, junt a la seua nora Dolores “la Patxera” i el seu fill Ascaso (qui encara no havia complit l’any i havia sigut anomenat així per desig de son pare, en honor d’un destacat anarquista). En eixa casa menjarien i viurien durant el dia, però a dormir anirien a la plaça Major a la casa de Nicanor Beneyto, a la banda de dalt (puix Pepe recorda que estava front a la font i era una casa “rica”), la qual havia requisat el Comité de la CNT (que en eixos anys dominava el poble, a l’igual que també recorda que passava en Canet), i la destinava per a ús de les famílies més necessitades, així com per fer escola (en este punt, Pepe contava que en Canet en eixe temps estaven i controlaven el poble els membres de la CNT, la UGT, la FAI i els Comunistes, i hi havia un control en el que s’encarregava del reparto un home anomenat “Galeote”, i per arreplegar el menjar o el que fora, havies d’anar en la cartilla).
Uns dies després de la seua arribada, en un carro i portant 4 matalassos, van vindre son pare i el seu iaio des de Canet (va ser l’única vegada que vingueren), ja que l’estança no sabien fins quan s’allargaria, però durara el que durara volien que estigueren el més còmodes possible (això que dormien en terra i en l’habitació no hi havia mobles, segons recorda ell). I d’eixa forma van estar uns 6 mesos ací, en Llombai, com a refugiats i lluny de les bombes.
Però ells no serien els únics de Canet que vingueren a Llombai, ja que també ho feren son tio Quico (germà de sa mare), en la seua dona i les seus filles Tereseta i Paquita (els quals es quedaren en la casa de la tia Pura “la Pilotes”, allí en el Raval molt propet d’ells; i Pepe recorda que esta dona tenia unes filles en Barcelona en eixe temps). Altre dels que vingué a parar a Llombai va ser el mestre d’escola don Rosendo Izquierdo (qui faria escola al carrer del Forn del Mig, en la casa del núm.4); així com la família de “la Ravajola”, que també va vindre de Canet quedant-se en l’hostal (en el que hui és “la Taverna”, front a la plaça de l’església). I els fills d’eixa dona, anomenats “Pito” i “Vázquez”, com eren d’una edat similar a la seua serien els seus companys de jocs en eixos mesos. Pel que fa a la seua germana Carmen, esta faria amistat en una xica del poble que vivia al carrer del Pou i que era més o manco de la seua edat, anomenada Virginia Sanz.
El que més recorda Pepe “el Catolo” del seu temps en Llombai és que l’església de la Santa Creu estava plena de palla i allí jugaven ells en les bales de palla, així com que en els claustres tancaven vaques. En el Raval (en “la Casa Gran”) estaven les quadres del Comité. També rememorava vore eixir al tio Justo en la seua tartana i les seues dos haques de sa casa, en el mateix Raval, per a portar a la gent a Carlet. Recorda que tots els camps eren de raïm o de blat, i que ells no patiren fam, ja que… “la fam vingué després de la guerra”); que jugaven a córrer pels carrers, eixir per l’horta i anar a furtar raïm, i també se’n recordava de la fàbrica de la farina. I ací en Llombai seria on ell va aprendre a “agarrar” rates, ja que en les cases on estava hi havia molt ratolins (divertit, assenyala que es servien d’un caragol, al que li ficaven en la closca un trosset de pa i formatge, i això feia de reclam per als rosegadors). Ah, i el que també li cridava l’atenció era que Llombai i Catadau “es partien una casa”, que era la que els unia.
I altre fet curiós que el va marcar va ser l’arribada dels soldats internacionals, integrats majoritàriament de txecos, ja que en Canet també havien estat anteriorment; i un tinent (que estava pel Ravalet en més soldats, vora Catadau, i sembla que dalt d’eixa casa, en un quartet, hi havia altra família de Canet) els va contar que allí en el seu poble una bateria havia estat a càrrec de dos canons, vora el riu i protegits per uns reflectors en l’horta, fins que els havien enviat cap a Llombai junt a la resta de la companyia. I es que el Marquesat va acollir als últims brigadistes internacionals a l’espera de ser repatriats, i Pepe i els amics, al ser xiquets curiosos, preguntaven i observaven.
Curiosament, en eixe temps, encara que la situació bèl·lica era ja molt complicada per a la part Republicana, en Llombai es mantenia certa esperança… com es desprèn d’una carta de l’1 de novembre de 1938 que Doloretes “la Mona” li va escriure al seu germà Domingo Sanz “el Mono”, qui estava en el front. En la missiva, ella li recomanava que es comprara guants per al fred, li transmetia records dels familiars, s’alegrava que ara tocara la corneta, i assenyalava que “también en el pueblo dicen, como en Madrid, que «No pasarán», «No pasarán»”.
A inicis de 1939 la família va retornar al seu poble, puix la situació ja s’havia calmat… mantenint això si la gratitud i uns llaços especials amb les seues amistats llombaïnes, i seria allí en Canet on viurien el fi de la guerra (i encara que temps després tornaren a Llombai el matrimoni i els seus dos fills, ja no tornarien a vore a José Solà “el Catauí”, almenys fins a temps després, ja que estigué vora tres anys tancat en “la Modelo” pel seu passat polític).
Posteriorment, quan ja estaven instal·lats en la seua taverna, quan entraren les tropes nacionals a Canet… va anar l’agutzil per avisar-los que eixa nit un capità dormiria allí en sa casa, motiu pel qual el matrimoni va haver de cedir-li la seua habitació i buscar ells altre lloc on descansar. I es que començava la Postguerra, una època on Pepe comenta que, en ocasions, si volien escoltar Radio Pirenaica havien de fer-ho de nit i en el volum molt baix, per por a que els veïns ho sentiren. A més a més, començava l’època de la fam i “en les capitals passarien més fam que en els pobles, perquè qui tenia terra, plantava i menjava, encara que l’agutzil feia declarar a cada veí les fanecades plantades i les collites que treien, per presentar-les i requisar una part… controlà pels delegats de la farina”. També va ser l’època de “l’Estraperlo” i Pepe conta que sa mare venia de tot en la taverna i, en la majoria d’ocasions, ho fiava: “oli, vi, bollets unflats en aigua i farina, farina en moniato perquè condira més…”, i el que havien de fer era tindre compte de que la Guardia Civil no els pillara, ja que sinó el càstig i la multa podien ser durs (divertit, refereix que al sergent d’eixe temps l’anomenaven popularment com “Patas largas”). A més a més, degut a la fam, molts familiars i coneguts solien anar a la taverna el dia de Sant Pere (sense falta), ja que era dia de festa gran en Canet i així eixe dia menjaven prou. I es que en Canet arribaren a plantar blat per a pal·liar la fam, i també assenyala que “el moniato va ser el salvador d’Espanya”.
Pel que fa a este “refugiat” de la guerra, es va formar com a “tallaor” o “esporgador”, dedicant-se als tarongers. A l’hora del servici militar, com en terra no sabien quan de temps havien d’estar “servint”, va optar per la marina, ja que allí eren “sols” dos anys. D’eixa forma començà la seua formació el 28 d’octubre de 1948 en Cartagena, on va estar tres mesos, i d’allí l’enviaren a Palma de Mallorca, a l’estació naval de Sóller, on va estar fins el 10 de setembre de 1950. Acabat este parèntesi retornaria a la seua feina com a “tallaor” i seria cap de quadrilla (arribant a portar a 15 homes a les seues ordres, 6 de les Valls i la resta de Canet). Va contraure matrimoni amb Josefa Caballer Ibáñez (qui va nàixer en guerra i també va ser “refugià” en Ondara), i es ficaren a viure en el carrer del Calvari, en Canet, on continuen vivint junts.
A raó d’aquesta entrevista vaig poder parlar en Ascaso, qui recorda encara la història d’esta família; així com en Mª Virginia (filla de Virginia Sanz), qui rememora principalment a Carmen, que és qui va mantindre la relació en Llombai.
Esta és la història, vivències i memòries de Pepe Julià Balanzà “el Catolo”, qui molt amablement m’ha contat les seues experiències i records d’eixa època, testimoni que pot servir per a comprendre part de la història que es va viure en aquells moments, i fer-nos recordar les conseqüències de les guerres que, al fi i al cap, afecten sempre a la població civil, siguen grans o xiquets. I Pepe, uns 80 anys després, va poder tornar al poble que el va acollir uns mesos al final de la guerra… per a complir el desig de tornar a passejar pels seus carrers.
Fuente: https://actualidadvalencia.com
