VICENTE SANZ VIÑUELAS, CRONISTA OFICIAL DE LLOMBAI
Hi hagueren uns anys en que quan et convidaven a una boda ho celebraves doblement, per la feliç noticia de ser testimoni de la unió de dos persones, pròximes i volgudes, i perquè era un bon moment per a menjar i aplacar la fam que la dura Postguerra arrastrava des del final de la Guerra Civil Espanyola. Hui en dia, les coses han canviat moltíssim respecte a eixos anys, que podríem enquadrar en els anys del Franquisme, és a dir, de 1939 al voltant de 1975, quan les bodes es feien i celebraven en “casa” i no en salons, càterings ni hotels.
Ha “plogut” molt des d’eixos anys, i els més joves no recordaran ni sabran esta particularitat que tanta gent i parelles recorden, han escoltat o conserven per mig de les fotografies de boda dels seus pares o “uelos”, i precisament per evitar que s’oblide, m’he decidit a escriure esta història.
El dia de la boda, habitualment, la novia es vestia, es preparava i esperava en sa casa, junt a la seua padrina, l’arribada del novio, que acudia a peu, en companyia del seu padrí i familiars. Ja reunits, eixien els novios obrint la comitiva, primer la novia i el padrí, seguida del novio i la padrina, i tots els amics i parents cap a l’església. Com anècdota, durant els any 40 i principi dels 50 les novies vestien de negre (que era costum, o per guardar dol, així com per aprofitar la roba posteriorment, i solament durant els anys de la II República havia sigut alterat este costum per algunes novies, vestint de blanc o de colors clar, com a mostra de llibertat i modernitat), i seria a mitjan dels anys 50 quan començaren a vestir ja de blanc, com a símbol de puresa.
Acabada la cerimònia, els novençans eixien de l’església i, en primer lloc, acudien a casa de la sogra de la novia (en Alfarp no era així, però en Llombai i en Catadau sí), on esta estava esperant-los en un plat i un got d’aigua per oferir-li’l a la seua nova “filla”, la qual bevia, ja que “havia acabat de prendre al Nostre Senyor en la comunió”, segons recorden algunes dones que ho van viure.
I ja d’ahí, tots en comitiva, anàvem al lloc on es celebrava el convit, que corria a càrrec del novio (i després del dinar, el padrí repartia puros i la padrina una bolseta en caramels o pelailles, i el novio passava en una bandeja per arreplegar les estrenes, que solien ser de 5 duros per persona en els anys 50. Posteriorment serien els convidats qui anirien a donar l’Enhorabona als novençans i donar-los les estrenes a la seua taula). A més a més, eixa nit els novios la feien fora de casa, cridant a un taxi perquè els arreplegara o portant-los algú en el cambriol a València o on tingueren pensat, per a celebrar la “nit de noces”, ja que després solien anar a viure a casa dels pares o dels sogres.
Pel que fa al convit, en general este podia ser en la casa o corral del novio, si era una casa gran, o bé en cases de veïnats o parents, o en alguns llocs comuns. Per exemple en Alfarp els celebraven en la Pista del tio Ginio, així com en el garaig de “la Requenense” (el que hui és la finca dels “Pintorets”, en la plaça Nova), i en Llombai el més comú era fer-lo en “el Verano” (lloc on feien el cine d’estiu i tenia pista de ball, i on celebraren el seu convit els meus “uelos” Vicente i Pepica en l’any 1957); curiosament allí era on també anaven una majoria de Catadau. A banda hi hagueren altres llocs, com en el pati de l’antiga farmàcia de Llombai (situada entre el carrer la Font i el carrer de Sant Antoni, en el que hui és la casa de Claudina), algun pati, algun carrer si feia bon temps, o en “la Casa Gran”, en el Raval, on feren el convit els meus tios Pepe, Armando i Justo, per exemple, etc. I inclús al costat de l’antiga carretera (l’actual CV-50), celebraren el seu convit ma tia Carmen i mon tio “Sucarrat”, a la porta de la caseta d’ell. I segons em contaren, en el corral o la casa de Rafel “el Mellat”, en Catadau, també van fer alguna boda que altra. Com anècdota, els convidats a la boda havien de portar-se els cuberts i les servilletes de tela, ja que no hi havien de paper (anys després, en la Pista del tio Ginio, en Alfarp, hi hauria de tot i ja no faria falta portar-ne).
En este punt, les persones principals eren eixes dones encarregades de guisar, ajudades per les famílies dels novios, i fer eixos convits per alimentar a tots els convidats, les quals s’encarregaven primer de matar i pelar als animals, i després de preparar-ho i guisar-ho tot perquè estiguera a punt el dia del casori. Dic dones, perquè en eixos anys era el més comú i general, encara que també va haver un home, com a continuació es relatarà.
El menú comú en eixos anys, en general, era: Sopa coberta o de novia (coneguda així perquè es feia en totes les bodes), paella (que feien en cigrons i pilotetes), i guisao de pollastre i mandonguilles (les pilotes del guisao i les pilotetes de la sopa se feien en magre, a diferència de les de la paella que se feien de sang). De postre, depenent de la boda, feien tortà d’ametla, o coques, o fruita. I hem de pensar que les bodes solien ser per a unes 60 – 100 persones aproximadament (ja que en la majoria dels casos intentaven rellevar convidats per no fer tant de gasto).
Ara bé, el tio Granero contava que en temps més antics solien fer olla, de forma que feien primer l’arròs i a continuació servien el putxero, i tenien un dinar bo i complit. I inclús en algunes cases, les més riques, solien fer xocolate pel matí eixe dia per als més arrimats. I com se sol dir que “de les sobres es fa la festa”, a l’endemà la família solia ajuntar-se novament per a dinar, però sense els novios.
Ara be, qui eren estes persones encarregades de preparar eixos menjars per a la boda?
En LLOMBAI l’encarregada principal de guisar en totes les bodes, aixina com en les comunions, era Josefa Peris Viñuelas, coneguda al poble com la tia Pepa “la Porrona”, qui vivia en el carrer Correu junt al seu home i els seus tres fills. Esta dona era molt guisaora i tenia molt bona mà per a la cuina. Sembla que s’ensenyà en casa, amb les seus majors, i durant molts anys va demostrar la seua gràcia i el seu bon fer entre perols i cassoles. D’ella conten que sempre solia portar un gran davantal i, com anècdota, en la boda de la seua filla Mercedes Donat “la Porrona” en Antonio Adam “el Petit”, en l’any 1952 (que celebraren en un pati que tenien en el carrer de la Favorita, l’actual casa de Maruja i Bernardino, on tenien una figuera), va fer un plat de peix per a destacar-se i que no fora com totes les bodes del poble.
La tia Pepa també va arribar a anar a Algemesí a guisar algunes comunions de gent vinculada a Llombai, i inclús al dinar que oferiren quan un jove va cantar missa. I en l’any 1960, en la boda de Leopoldo Esteve i Visantica Canet, la tia Pepa va guisar ací en Llombai en l’hort del Senyoret i van servir la boda en el que era “el Cine” (hui “la Llar dels Jubilats”).
Posteriorment, la que va continuar guisant en Llombai va ser Josefa Bartual Ferrando, més coneguda com Pepica “la Sardinera”, que vivia en el carrer Blasco Ibáñez junt al seu fill, ja que va enviudar molt jove. Ella es ficà a guisar, ja que tenia afició i li agradava molt, a més, tenia gràcia i bona mà… i era una forma de tirar avant sa casa. Curiosament i pel que recorda la seua germana, ella no tenia sentit del gust, però això no era problema ja que tot el que feia ho encertava. Tenia un do per a guisar, i també ho tenia tot apuntat, ja que aixina sabia el que necessitava i havia de fer, segons el número de comensals. I junt a ella, en ocasions, s’emportava a la seua neboda Aurèlia per a fer-li companyia mentre ella guisava i preparava les bodes.
En l’any 1966, en la boda de Canet i Elvira, Pepica va guisar junt a la tia Pepa “la Porrona”, encara que ja va portar ella la “batuta”, i curiosament van cuinar en els claustres de Llombai, servint la boda en el Patronato. A partir d’eixe moment i fins mitjan dels anys 70 va ser ella la que s’encarregaria de totes les bodes.
Posteriorment, Pepica es quedaria en el menjador de l’Escola Sant Francesc de Borja de Llombai com a cuinera, junt a la seua germana Teresa “la Sardinera”, que feia d’ajudanta seua, quedant en el record de molts escolars d’aquells anys el seu bon fer.
En CATADAU, la més major que és recorda que es dedicava a “fer bodes” era Josefa Climent Bisbal, coneguda al poble com la tia Pepa “la Xexa”, que vivia junt al seu home i els seus fills en el carrer de la Sèquia (actual carrer Diputació, on viu la seua neta Nieves, front a l’ambulatori, on en aquell temps estava la sèquia i unes moreres). Esta dona era molt guisaora i, a banda de guisar en Catadau, en alguna ocasió també va anar inclús a Alfarp a fer bodes o comunions. A vegades s’emportava a la seua neta Nieves, qui l’acompanyava i estava amb ella mentre cuinava; i anecdòticament, una foto que es conserva de la tia Pepa guisant és de la boda d’Eugenio i Nieves “la Raïma”, en l’any 1948, on esta apareix rodejà de perols de sopa i brindant.
Maria Gil Gil, coneguda com Maria “la Gila”, que vivia en la placeta del Cuc junt al seu home i els seus fills, va ser la segona dona que s’encarregaria de guisar en les bodes en Catadau, substituint a la tia Pepa. No se sap amb seguretat si es va ensenyar de jove, fora o dins de casa, però va guanyar fama de ser bona cuinera. Una de les bodes que va guisar, que encara recorda ma tia Carmen, va ser la boda d’Avelino i Candideta en casa de la tia Pepa “la Suca” (en el que hui és l’avinguda Santa Bàrbara al costat del Cine), on tots disfrutaren del menú.
Per últim, Vicente Gil Solà, conegut i recordat com el tio Gamba, qui vivia junt a la seua dona Consuelo “la Jacinta” a mitat del carrer Jesús, va ser l’últim que es va dedicar a guisar per a fer les bodes “caseres”, acompanyat per la seua dona. En este retrat, de 1961, va guisar en una casa i celebraren la boda d’Alfredo Ruiz “el Saco” en el carrer de la Pilota de Catadau. Però moltes serien les bodes que va guisar este home com la de Vicent Solà “Cagarrita” i Dolores Donat “la Mananeta”, en 1963, o la de José Maria Climent “Patricia” i Gloria Climent “la de Granero”, en 1967. També conten que ell i la seua dona montaren una botiga d’ultramarinos a mitjan carrer Potan de Catadau, on durant un temps la regentaren, vivint en companyia seua la seua fillola Mari Celo.
I en ALFARP, la més antiga de les guisadores seria Emilia Barberà “la Botinfla”, que era fadrina i vivia junt a la seua neboda Ineseta “la Maca” en la “revolta” del carrer Major (en aquell temps anomenat Cervantes). Esta dona va estar molts anys servint en València en casa dels comtes de Trenor, on s’encarregava de la cuina, i per això es va convertir en una gran cuinera. Al tornar al poble, una forma de guanyar-se “el pa” va ser dedicant-se a guisar, principalment en les bodes i comunions.
També conten que en època més antiga, Emilia sempre anava a guisar i fer la porquejà a la casa de la tia Sunción “la Bolla”, en el Raval del Cor de Jesús, i també guisava en les celebracions que feien allí en l’Almàssera.
Posteriorment, les que continuaren guisant per a les bodes, i de les quals ha quedat més memòria, van ser la tia Magdalena “la Pelegrina” i la tia Carmen “la de Catxapí”. Estes dos dones eren amigues i sempre anaven juntes i, principalment, elles sempre van fer totes les bodes en la pista del tio Ginio, on hi havia una part on tot era un foc, i allí era on col·locaven els ferros i podien fer varios calderos alhora i també ficar les cassoles. No obstant això, també guisaven on fora menester, com per exemple feren en la casa dels “Parre”, en el Raval d’Alfarp, quan es casaren en 1954 Antonio Añó “el Parre” i Lola Calvo “l’Estudianta”. Pel que conten, a banda de la seua bona relació, quan comentaven o preguntaven alguna cosa, Magdalena solia dir: – lo que Carmen vullga!! – perquè esta última tenia més pràctica en la cuina… pel que ara vorem.
Magdalena Añó Montaña vivia en la carretera junt al seu home i els seus fills. Per contra, Carmen Gil Ferrando vivia en el carrer Honorat Gil núm.5, junt als seus fills, però ella era viuda per partida doble, fet pel qual va haver de ficar-se a servir com a cuinera en una casa de Picanya, demostrant la seua bona mà per a guisar, i d’ahí que estiguera més familiaritzà en guisar per a més gent i en majors quantitats. A banda, de jove, sembla que Carmen també havia estat servint en amo en València, en una cuina, i allí va ser on es va ensenyar a guisar. A més a més, Carmen i Magdalena eren molt treballadores i a l’hora de fer les bodes, encara que feien molta faena, a elles els agradava i els omplia, ja que la bona sintonia entre elles dos també era un aspecte clau (cal puntualitzar que una de les especialitats de Carmen era el seu arròs caldós en nap i xirivia).
Però a banda de les guisadores, altre factor important en les bodes era “l’Escurà”, és a dir, els plats, llibrells, perols, calderos, cassoles, paletes, pitxers, tableros, mantels, etc. que es necessitaven per a fer eixos convits, tant de bodes com de comunions. I ací hem de recordar a dos dones que es dedicaven a “llogar” tot el necessari, ja que eren les úniques que tenien eixes quantitats de plats, gots, etc. Pel que fa a les cadires, que eren clares i de boba, normalment solien llogar-les del cine de Llombai o de la pista, ja que estaven soltes.
En Llombai l’encarregada de deixar “l’escurà” era Encarnació Sanz Donat, coneguda com la tia Encarnació “la de Poldo”, qui en sa casa en el carrer la Font núm.13 tenia, en caixons en palla i diaris, tots els tifells necessaris per a les referides celebracions. Allí anaven principalment de Llombai i Catadau a llogar el que necessitaven, i abans d’emportar-s’ho ho repassaven en ella per vore que estava tot bé i sense defecte, i quan ho tornaven, novament ho revisaven per vore que tot continuava en perfectes condicions.
I en Alfarp estava Balbina Puig Usina, natural de Benimodo, però que pel seu matrimoni en Vicente Cardete vivia en l’actual plaça Nova (en el que hui és la casa d’Eulogio). Esta dona, que era molt “bolillera”, com era molt inquieta, criava lloques i després venia els pollets, i en eixos diners va començar a comprar una bona escurà, que després alquilava per a les bodes dels alfarbins, arribant inclús a comprar també cuberts per a que no tingueren que portar-los els convidats. No obstant això, quan anys després el tio Ginio va abastir ben abastida “la Pista” de tot el necessari, ja va decaure la seua funció en el poble.
Per altre costat, diverses anècdotes d’eixe temps son que en la majoria de cases criaven en aquell temps animals, i quan tenien alguna boda a la vista criaven gallines i pollastres en més quantitat (algunes també criaren “titos”), que després utilitzarien per a fer la sopa i el guisao, així com també criaven conills per a la paella. A més a més, a diferència de hui en dia que “estem farts”, estos anys eren anys de fam, principalment els anys quaranta amb la seua dura Postguerra, i molts aprofitaven les bodes per a poder menjar bona cosa i aplacar eixa fam. Dos anècdotes molt similars i que fan referència a esta situació van tindre lloc en Alfarp. En una, en la boda de Voro “el Xurret”, este va convidar als seus amics caçadors i ú d’ells era Pepe “el Grande”, de Llombai, qui es va menjar 17 plats de sopa, i al final Julieta “la Modista”, germana del novio, va agarrar un perol i li’l ficà davant i li va dir: –Pren home, menja el que vullgues sense patir!!! – i això que darrere quedava la paella i el guisao!! Encara que no va ser l’únic en realitzar una “gesta” com esta, i altres també demostraren que menjaven més que “una revolta de riu”. Per exemple, en la boda de la tia Virginia i el tio Pepe “Clavel”, dos dels amics també deixaren ratlla: Conrado “Sabater” es menjà 17 plats de sopa i el tio Pepe “Gasparo” se’n menjà 15 (no sé si haurien fet una porfia), però les germanes Pepica i Esther, que eren xiquetes i estaven davant, encara ho recorden. Al remat, Pepica “la Malaena”, que estava ajudant a sa mare en la cuina, agarrà el perol i los el va ficar davant perquè se l’acabaren.
Per altre costat, per a netejar utilitzarien ferraes de llanda; les que tenien pou ho podien netejar en casa, mentre que les que no en tenien havien de dur l’aigua de la font o anar a la sèquia a l’endemà a netejar… ja que l’aigua potable no arribà al poble fins finals dels anys 60 – principi dels anys 70.
També com anècdota, les germanes, cosines, amigues o parentes dels novios solien anar vestides de negre, ficant-se un davantal i una còfia per a servir (en molts casos es feien totes el davantal igual, blancs o de colorets clars com groguet o blavet), i eren les “sirvientes” de la boda, com encara recorden les més majors, ja que no hi havia cambrers per a tal menester, i era una pràctica i una costum.
A partir de 1974 ja començaren a canviar les coses, i encara que algunes bodes continuaren fent-se en casa, alguns ja parlaven en restaurants, com per exemple va fer “el Maco” quan es casà en Pepita “la Paela”, i encara que feren el convit en la pista del tio Ginio, ja van portar el càtering del restaurant, a l’igual que van fer Paco “Granero” i Amada en 1975, en “el Verano”, o els meus tios Manolo i Conchin en 1976, també en la pista del tio Ginio. Per contra, quan es casaren els meus pares en 1979 ja anaren al restaurant Campos, de Montserrat.
També a partir d’este moment, en les bodes es va començar a variar el menú, introduint el plat d’entremès, un plat de peix i el de carn, aixina com el “pijama” de postre i els gelats… fins als menús de l’actualitat.
En definitiva, ací queda relatada esta costum que va marcar un temps i una època, i recorda a eixes persones que ho feren possible i que van alimentar a tanta gent durant eixos anys, treballant en ganes i en gust i destacant-se entre perols i cassoles, quedant en el record de tots els que les van conèixer i degustaren els seus senzills, però deliciosos guisos.
Fuente: https://cronicadelmarquesat.wordpress.com
