GABRIEL SEGURA HERRERO, CRONISTA OFICIAL DE ELDA

Mas que interesante CONFERENCIA LA IMPARTIDA POR EL AMIGO Y COLEGA JOSEP MIQUEL FRANCES CAMUS, CRONISTA OFICIAL DEL CAMP DE MIRRA, sobre el proceso de segregación municipal y la primera independencia del municipio de La Canyada en 1813.

Para aprender un poco y conocer mejor dicho proceso municipalista tan presente en las comarcas del Vinalopó durante los siglos XIX y XX, estuvimos arropándole, además de un numeroso público interesado en el tema, el amigo VICENTE VÁZQUEZ HERNÁNDEZ (CRONISTA OFICIAL DE SAX) Y UN SERVIDOR, COMO CRONISTA OFICIAL DE ELDA.

Agradecer la deferencia tenida, en especial el detalle de Cristina Galvañ, concejala de Cultura del Ayuntamiento de la Cañada al regalarnos la revista oficial de las próximas fiestas, que recoge importantes retazos de la historia local.

Fuente: https://www.facebook.com/people/Gabriel-Segura-Herrero/100005260934676/?locale=es_ES

LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

El patrimoni és important perquè es transmet de generació en generació. Amb cada generació, el patrimoni és més valorat. Però, si hi ha una cosa realment destacada, és que quan es compartix es fa encara més volgut.  No oblidem que, tot i que molts elements patrimonials són privats, constituixen un fidel espill de la identitat dels pobles. Per eixe motiu, quan una institució pública adquirix un monument, este passa a revertir en benefici de tota la societat. És el cas del popular hort de la “Senyoreta”, adquirit recentment per l’Ajuntament d’Estivella. Esta casa del segle XIX té l’origen en la venda de les terres senyorials. Enrique Castellví, últim descendent del Baró, va vendre les terres situades davant de la casa senyorial. El comprador fou Vicente Martínez Català. Era un industrial seder i hi va construir una notable casa destinada a la cria dels cucs de seda. La venda es formalitzà l’any 1879. A principis del segle xx, se sap que fou adquirida per Federico Ballester. Prompte va morir i la seua dona, Emilia Rubio Podreyder, junt amb dues de les filles, Rosario i Josefina, continuaren vivint allí. Josefina va morir l’any 1941. La mare ja havia faltat. Així que Rosario, acompanyada del servici, va viure en eixa gran casa. També hi passava temporades la seua germana Carmen. Estava casada amb el general Carlos Asensio. Este fou ministre de l’exèrcit, procurador i cap de la Casa Militar de Franco. Precisament la filla d’estos, Carmen, fou Fallera Major de València l’any 1944.

La memòria popular ha conservat el record de Rosario, coneguda com la “Senyoreta”. Per eixe motiu, l’hort i la casa reberen eixe nom. La casa conserva unes magnífiques quadres i una ampla andana. Destaquen les terres que envolten la propietat. L’adquisició incorpora un nou espai patrimonial que s’omplirà d’activitat. A més, connectarà el centre del poble amb l’exterior mitjançant una nova via, millorant la qualitat de vida del nucli antic. Hui és notícia la culminació d’una adquisició iniciada per l’anterior corporació i culminada per l’actual. Prompte obrirà les portes a la ciutadania i passarà a formar part del patrimoni compartit. Una bona notícia per a Estivella i la comarca.

Fuente: https://www.elperiodicodeaqui.com

VIRGINIA DELGADO

Las obras de la Ronda Oeste de Carlet han sacado a la luz una necrópolis andalusí de gran relevancia histórica. Hasta el momento se han localizado unos veinte esqueletos en la zona afectada, de los cuales dos ya han sido desenterrados.

La alcaldesa de Carlet, Laura Sáez, ha visitado el yacimiento junto a María José Martínez, directora general de Infraestructuras de Transporte, y SALVADOR TAPIA, CRONISTA OFICIAL DE LA CIUDAD DE CARLET.

La actuación cumple la normativa de patrimonio cultural valenciano, garantizando la total protección, estudio y documentación de los restos hallados.

Sáez ha indicado que este descubrimiento, de gran importancia para la historia local, no va a interferir con el desarrollo de las obras de la reivindicada variante que sacará el tráfico de la CV.50 del casco urbano.

Fuente: https://amp.ondacero.es

• La representativitat externa i general del col·lectiu de cronistes oficials valencians continua articulant-se a través de l’Associació de Cronistes Oficials del Regne de València des de 1989 i l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials des de 2025.

MANUEL V. FEBRER ROMAGUERA, CRONISTA OFICIAL D’ALCÀSSER

La reactivació d’una Secció de Cronistes del Regne en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), en la qual el Director de la Secció compta ara amb un equip de treball per a auxiliar-lo en les seues funcions, ha suscitat dubtes sobre la seua cobertura estatutària. Una anàlisi detinguda dels fets i del règim estatutari vigent de la RACV permet, no obstant això, descartar qualsevol intenció d’infracció dels Estatuts per part de l’Acadèmia: allò que s’ha produït no és la creació d’un òrgan de govern nou i aliè a la previsió estatutària, sinó l’exercici, per part del Degà -en la seua condició de president nat de totes les seccions-, de la seua facultat de permetre que el Director de Secció es dote d’un equip de col·laboradors per al millor funcionament intern, sense que això requerisca, per la seua pròpia naturalesa, el pas per la Junta General. Este article analitza la qüestió a la llum dels antecedents històrics del col·lectiu, del règim estatutari vigent de la RACV, dels principis generals del dret corporatiu i de la recent creació de l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials (AVCO), per tal d’oferir una lectura jurídicament fonamentada i, alhora, comprensible per a un lector no especialitzat.

1. Un origen doble i institucionalment fragmentat

La figura del cronista oficial valencià prové de dos actes fundacionals distints i sense connexió normativa entre si. El primer és la Secció de Cronistes Oficials constituïda en 1955 per orde del governador civil de València en el si del llavors Centre de Cultura Valenciana -hui RACV-, com a estructura interna sense personalitat jurídica pròpia. El segon és la Secció de Cronistes creada per l’Orde del Ministeri d’Educació Nacional de 9 de novembre de 1956 (BOE de 7 de gener de 1957) en l’Arxiu Regional de València, sense continuïtat orgànica acreditada en l’actualitat.

En les assemblees generals de 1986 i 1988, la Secció del Centre de Cultura Valenciana va acordar transformar-se en associació autònoma, aprovant estatuts propis; no obstant, la seua inscripció registral -determinant de la plena personalitat jurídica oponible enfront de tercers, conforme a l’article 10 de la Llei Orgànica 1/2002- no es va produir fins a 1989, data de naixement efectiu de l’Associació de Cronistes Oficials del Regne de València (ACORV). Paral·lelament, la institució matriu ha evolucionat fins a l’actual condició de corporació de dret públic, a l’empara del Decret 91/2015, de 12 de juny, del Consell, i manté hui la Secció de Cronistes del Regne «Roc Chabàs» entre les seues seccions internes.

Esta evolució institucional de la RACV no és un detall menor per a l’anàlisi que ací s’exposa: l’entitat fundada en 1915 com a Centre de Cultura Valenciana va passar a denominar-se Acadèmia de Cultura Valenciana en 1978; va ser admesa com a acadèmia associada de l’Institut d’Espanya en 1986; el 1991 va rebre el títol de «Reial», i el 2015, mitjançant el Decret 91/2015, va assolir la condició de corporació de dret públic pròpiament dita, superant la seua originària naturalesa de fundació associativa. Cada una d’estes fites té conseqüències jurídiques pròpies, però la que ara interessa és que, en cada moment de la seua història, l’organització interna de l’Acadèmia -incloses les seues seccions- s’ha regit sempre pels Estatuts vigents en cada període, mai per actes administratius anteriors ja superats.

2. El Director de Secció i la facultat d’auxiliar-se d’un equip de treball

Els Estatuts de la RACV configuren les seccions -inclosa la «Roc Chabàs»- com a òrgans interns de treball científic, sense personalitat jurídica, patrimoni ni autonomia organitzativa pròpia; la seua existència depén íntegrament dels acords adoptats pels òrgans estatutàriament competents de l’Acadèmia.

(arts. 18 i 36 Estatuts RACV)

Cada secció ha d’estar dirigida per un Director, Acadèmic de Número, nomenat a proposta de la Junta de Govern i ratificat per la Junta General; idèntic procediment regix la incorporació dels seus membres i dels Agregats Col·laboradors, i el Degà n’és president nat.

(arts. 37 i 38 Estatuts RACV)

Ara bé, ni de la lectura dels Estatuts ni dels fets concorreguts es desprén que s’haja pretés crear una Junta de Govern -ni de Gestió- pròpia de secció, entesa com a nou òrgan corporatiu amb potestats decisòries independents. El que s’ha produït és una cosa distinta i molt més senzilla: el Degà, en exercici de les facultats generals de coordinació i bon funcionament que li corresponen com a president nat de totes les seccions, ha permés que el Director de la Secció de Cronistes es dote d’un equip de treball -és a dir, d’un grup de col·laboradors interns que l’auxilien en les tasques ordinàries de la Secció-, sense que això supose l’atribució a este equip de potestats decisòries pròpies, ni la seua configuració com a òrgan de representació general, ni una alteració de l’organigrama estatutari.

Esta distinció és jurídicament rellevant. Una cosa és crear un òrgan de govern nou -amb president, secretari, vocals i processos electorals interns propis-, que sí que exigiria la intervenció de la Junta General per tal com suposaria modificar l’estructura orgànica prevista pels Estatuts; i una altra, ben diferent, és que un Director de Secció, en l’exercici ordinari del seu càrrec, compte amb el suport d’un equip de treball per a repartir tasques i millorar el funcionament intern, cosa que entra dins de les facultats ordinàries de gestió que li son pròpies i que no requerix, per la seua pròpia naturalesa auxiliar i no decisòria, una ratificació formal de la Junta General.

En este esquema, l’autorització del Degà no és un acte irregular ni molt manco un intent d’eludir els Estatuts, sinó l’exercici normal de la funció de supervisió i facilitació que li corresponen respecte de totes les seccions de l’Acadèmia. Que esta autorització resulte més o menys satisfactòria per al Director de la Secció de Cronistes -qüestió d’oportunitat interna, alié a la present anàlisi jurídica- no altera la seua correcció formal: el Degà pot autoritzar-la, i l’ha autoritzada, dins de l’àmbit de les seues competències ordinàries.

3. La legitimitat del col·lectiu: una triple via, no un buit

Els Estatuts vigents de la RACV no contemplen cap Assemblea General de Cronistes distinta de la Junta General, únic òrgan sobirà, integrat pels Acadèmics de Número.

(art. 19 Estatuts RACV)

D’ací que l’equip de treball autoritzat pel Degà no puga presentar-se, en cap cas, com a elegit democràticament per un col·lectiu que, estatutàriament, no disposa d’assemblea pròpia en el si de l’Acadèmia; ni tampoc pretenga fer-ho, en la mesura que la seua funció és merament auxiliar i de suport al Director, no representativa. Això no significa, però, que els cronistes oficials valencians manquen de legitimitat representativa en general: esta s’articula, hui, per fins a tres vies no necessàriament coincidents. La primera és l’associativa, a través de l’ACORV, amb personalitat jurídica pròpia des de la seua inscripció en 1989. La segona és la corporativa interna en la RACV, a través de la Secció «Roc Chabàs», la legitimitat de la qual depén, en exclusiva, dels Estatuts de l’Acadèmia. La tercera és el precedent arxivístic de 1956, hui sense virtualitat jurídica.

Cal insistir en el fet que estes tres vies no competixen entre si ni es confonen: cadascuna respon a una lògica jurídica distinta -associativa, corporativa interna i històrico-documental, respectivament- i cap d’elles pot suplantar les altres. L’equip de treball intern de la Secció, per la seua naturalesa auxiliar, no constituïx una quarta via de representació, ni pretén ser-ho: la seua funció s’esgota en el suport ordinari al Director, dins dels límits que este mateix li marque i sota la seua supervisió.

4. L’AVCO: una via addicional que no interferix en la qüestió interna

En octubre de 2022, l’Assemblea General de l’Associació de Cronistes va acordar per unanimitat impulsar la creació d’una Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials, mandat que va culminar amb el Decret 183/2025, de 26 de novembre, del Consell, pel qual naixia l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials (AVCO) -conforme al mateix procediment del Decret 91/2015 que, temps arrere, va atorgar a la mateixa RACV la condició de corporació de dret públic.

Amb l’AVCO coexistixen ja quatre figures diferenciades: l’ACORV, la Secció «Roc Chabàs», el precedent arxivístic de 1956 -sense vigència acreditada- i, des de 2025, l’AVCO, corporació pública amb vocació de representació acadèmica general de la cronística oficial valenciana. La creació de l’AVCO no incidix, en cap cas, sobre la qüestió interna ací analitzada: l’equip de treball de la Secció «Roc Chabàs» és una qüestió de funcionament intra-acadèmic, autoritzada pel Degà dins de les seues competències ordinàries, mentre que l’AVCO respon a una lògica institucional completament distinta i externa a la RACV.

(arts. 35 i 37 Estatuts RACV)

5. Conclusió

De l’anàlisi realitzada no es desprén cap intenció, per part de la RACV, d’infringir els seus propis Estatuts. Allò que efectivament ha ocorregut és que el Degà, en exercici de les seues facultats ordinàries de coordinació sobre totes les seccions de l’Acadèmia, ha permés que el Director de la Secció de Cronistes es dote d’un equip de treball que l’auxilie en les seues funcions, sense que este equip haja rebut potestats decisòries pròpies, capacitat de representació general, ni configuració com a òrgan de govern independent. Es tracta, doncs, d’un acte de gestió ordinària, dins de les competències que corresponen al Degà com a president nat de la Secció, i no d’una creació encoberta d’un òrgan estatutàriament inexistent.

Que esta decisió resulte més satisfactòria o menys per al Director de la Secció de Cronistes és una qüestió d’oportunitat interna que no afecta la seua validesa formal. La representativitat externa i general del col·lectiu de cronistes oficials valencians continua articulant-se, com s’ha exposat, per les vies plenament vigents i degudament constituïdes: l’ACORV, des de 1989, i, des de 2025, l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials, creada per la Generalitat com a corporació pública de referència per a la cronística oficial valenciana; mentre que, en l’àmbit intern de la RACV, l’equip de treball de la Secció «Roc Chabàs» mantindrà sempre la seua naturalesa auxiliar i subordinada al Director i, a través d’este, a la Junta General de l’Acadèmia.

Normativa i fonts citades

Estatuts de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (arts. 18, 19, 24, 35, 36, 37 i 38). Llei Orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del Dret d’Associació (art. 10). Llei 6/1997, de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat. Orde del Ministeri d’Educació Nacional de 9 de novembre de 1956 (BOE de 7 de gener de 1957). Decret 91/2015, de 12 de juny, del Consell, pel qual es regula la creació de les acadèmies científiques, culturals i artístiques de la Comunitat Valenciana. Decret 183/2025, de 26 de novembre, del Consell, de creació de l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials.

Fuente: https://lletraferit.com

JULIO SAMUEL BADENES ALMENARA. CRONISTA OFICIAL DE EL PUIG DE SANTA MARÍA

¿Sería explicable la personalidad histórica de los pueblos de la comarca de l’ Horta sin el cambio cultural que se inició con la conquista y fundación del reino cristiano en 1238? Sin ese legado jaimino, que fue evolucionando hasta la actualidad, los pueblos de l’Horta no serían lo que son, culturalmente hablando, por ello es necesario celebrar su legado en el 750 aniversario de su muerte como un ejercicio de reflexión identitaria.

El Llibre dels fets nos dice que el 27 de julio de 1276 falleció el rey Conquistador estando en Valencia. De modo que durante dos años estuvo enterrado en la catedral de Valencia, hasta que su hijo Pedro el Grande pudo trasladarlo al monasterio de Poblet, donde deseaba Jaume I, según su testamento, ser sepultado, tras un intenso y largo reinado.

Y al salir de Valencia hacia Poblet toda la comitiva funeraria, liderada por Pedro el Grande, por el camino Real de Morvedre, antigua Vía Augusta, que constituye la columna vertebral de la comarca de l’Horta, junto con su arteria vital que es la acequia de Moncada, el ataúd de Jaume I fue pasando por todas las alquerías o poblaciones musulmanas que él había donado a nobles y órdenes religiosas, convirtiéndolas en poblaciones cristianas que formaban, ahora, parte del nuevo reino fundado por él, e infundiéndoles una nueva dirección histórica y cultural.

Narración del cronista Muntaner

Y como nos narra el cronista Muntaner en el cap. XXVIII de su obra, en todos los municipios por los que atravesaba el cortejo fúnebre que acompañaba el cadáver del monarca, “en cascun Castell, vila o lloc on venien, així com d’abans lo solien reebre ab grans balls e ab grans alegres, així el reebien ab grans plors e crits e plants”. Jaume I era el rey que había poblado l’Horta, fundamentalmente con catalanes y aragoneses y, ahora, cuarenta años después de la conquista, también lloraban su muerte auténticos valencianos y valencianas nacidos en los pueblos de l’Horta a los que el Conquistador había insuflado una nueva identidad y dirección política.

Y al llegar a la altura de El Puig de Santa María, podemos imaginar cómo Pedro el Grande, montado en su caballo, junto a los restos mortales de su padre, se detuvo para contemplar al este del cami Reial los muros y las torres del castillo de El Puig desde el que Jaume I y su tío Bernat Guillem de Entença divisaron todas las alquerías musulmanas de l’Horta que rodeaban y alimentaban a la ansiada ciudad del Turia. Por ello, en la reunión de Alcañiz el Conquistador lo eligió, como hizo anteriormente el Cid, para preparar y conseguir la conquista de Valencia y su reino.

Y al fijar la comitiva su vista más al sur divisó todo el espacio, entre La Pobla de Farnals y la fortaleza pugenca, en el que tuvo lugar la batalla de El Puig o de Enesa que abrió las puertas a la toma final de Valencia. Y más al fondo, divisó Pedro el Grande la iglesia-monasterio que mandó construir Jaume I, entre 1238 y 1240, como referente cultural, histórico y espiritual del nuevo reino; que donó a la Orden de la Merced para que custodiara en su interior a la patrona de la ciudad y reino de Valencia, la Virgen de El Puig de Santa María, que para Jaume I había hecho posible, con su ayuda, la toma final de Valencia. Y junto a ella, el Conquistador mandó que reposaran los restos de su tío Bernat Guillem de Entença, al que le tenían tanto fervor los valencianos y valencianas, que lo visitaban por haber sido el que preparó la conquista y ganó la batalla de El Puig.

Todos estos símbolos que representaban el ADN cultural que legaba Jaume I, tras su muerte, han llegado hasta el siglo XXI, y siguen definiendo la personalidad histórico-cultural, y condicionando las acciones sociales, de los pueblos de l’Horta, por ello debemos recordar y conmemorar el 750 aniversario de la muerte de Jaume I el Conquistador.

Fuente: https://www.levante-emv.com

Este nuevo vídeo realizado por Antonio García Lacruz, Cronista Oficial de Chera y Académico Numerario Investigador Nº 90, combina varias disciplinas de la sabiduría humana. Comienza con la localización de petroglifos, sigue con el pastoreo, la trashumancia, el senderismo, la altimetría de montañas, la toponimia de los lugares, la demarcación de términos, los elementos geológicos y los accidentes geográficos. También se acompañan los documentos históricos investigados para este estudio y los personajes nombrados. Todo un compendio de nuevos conocimientos desconocidos para los cheranos y los visitantes foráneos, de este espectacular paisaje.

Utilizando el actual deporte del senderismo para transitar por el GR 7, el camino señalizado más largo de Europa, y que pasa por Chera, resulta que andamos por las mismas vías pecuarias (la vereda de Castilla y el azagador del Fraile), que lo hacían los pastores desde tiempo inmemorial.

Este recorrido sirve para visitar las 6 montañas que hay muy próximas a su trazado, donde siguiendo una nueva costumbre observada en los Pirineos, he colocado en ellas, su nombre y altitud en metros sobre el nivel del mar, para aprender a identificarlas.

Además, el sendero discurre por dos términos municipales, Loriguilla y Chera, pasando junto al mojón que los separa, donde entre otros lugares, podemos identificar petroglifos.

Por último, este documental, ayuda a distinguir los diferentes accidentes geográficos que originan las formaciones rocosas, y que conforman el paisaje cherano; así como las huellas geológicas dejadas en ellos, durante millones de años.

PARA VER Y ESCUCHAR EL VIDEO PULSA EN LA FUENTE DE ESTA NOTICIA

Fuente: https://www.facebook.com/100064530559087/videos/1333351442196055

MÓNICA ARRIBAS

La programación impulsada por l’Òliba Cultural en Algímia d’Alfara crece en las próximas semana con dos actividades abiertas al público, entre las que destaca la celebración de la II Nit de la Poesia a la Llum de les Candeles, una cita que volverá a convertir la plaza de la Iglesia en un espacio de encuentro para la literatura, la música y la convivencia.

El acto tendrá lugar el sábado 11 de julio, a las 21:30 horas, y combinará una cena de “pa i porta” con un recital poético y “una pequeña sorpresa musical”, todo ello bajo el ambiente íntimo y evocador que caracteriza a la Llum de les Candeles. La iniciativa pretende ofrecer una experiencia cultural diferente, en la que la luz de las velas acompañe a la palabra poética en un entorno especialmente cuidado.

La inscripción para participar en la velada tiene un precio de 5 euros y los interesados podrán formalizar su inscripción en la biblioteca los días 1 y 2 de julio, así como 7 y 9 de julio, en horario de 18:30 a 20:30 horas.

Además de esta propuesta, l’Òliba Cultural ha programado para el domingo 5 de julio la CONFERENCIA DEL HISTORIADOR LOCAL HELIOS BORJA (CRONISTA OFICIAL DE ALGIMIA), titulada «La restauración de la iglesia de Sant Joan del Mercat» de València, una cita dirigida a los aficionados al patrimonio y la historia que ha impulsado junto a la Associació del Patrimoni Cultural d’Algímia.

Fuente: https://www.levante-emv.com

LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

La vida no sempre la fem agradable per als altres. Hi ha una locució col·loquial que ho definix bé. Es tracta de ‘donar pel sac’. L’altre dia la comentava amb l’amic i seguidor d’esta secció Rafa Solaz. Significa molestar, perjudicar o rebutjar. El sac, en este cas, funciona com a sinònim de cul, amb la intenció de suavitzar l’expressió. El Diccionari Normatiu Valencià (DNV) no l’arreplega. Altres obres la tenen en compte per la seua vigència. El DNV preferix arreplegar el seu sinònim ‘donar pel cul’. Em desagrada esta última. No la considere forta sinó poc respectuosa amb una pràctica sexual en parella que cal respectar. El coit anal consentit per ambdues parts no és un insult ni s’ha de menysprear.

En el moment de major relaxament pareix que el veïnat provoca molestos sorolls. També patim les obres públiques. Pensem que ens ‘donen pel sac’ injustificadament. Eixa sensació és natural. Però caldria que fórem empàtics i pensàrem en la importància de reformar una via urbana. Hauríem de valorar com aquell que viu al costat nostre necessita, com nosaltres, arreglar alguna cosa.

El terratrémol de Veneçuela entristix la humanitat. La tragèdia em fa pensar en els meus alumnes de valencià Mirángel i Darluis. Els tocà emigrar per la dictadura i ara ploren per este trist fet. Els estats s’han bolcat a ajudar. És d’agrair. Així i tot, em ‘dona pel sac’ que molts d’ells provoquen tanta mort en alimentar guerres.

A voltes, interpretem que determinades activitats es perllonguen en el temps per ‘donar pel sac’. Els assajos dels músics, el toc de les campanes i altres activitats humanes mil·lenàries pareix que molesten. Amb l’evolució de tot, la pell se’ns ha fet intensament sensible, justificadament o no. Costa més aguantar-nos, encara que siga en benefici de mantindre una tradició o potenciar la cultura. Trobe que hem de buscar un punt intermedi. Sempre hi ha solucions, si dos parts volen.

No desitge ara mostrar la meua opinió sobre les corregudes de bous. No obstant això, desitge dir que em ‘dona pel sac’ que els espectacles taurins de localitats no valencianes, tan de moda en la televisió pública valenciana, facen endarrerir el programa de notícies.

En definitiva, evitem ‘donar pel sac’. Ningú acaba guanyant quan prodiga el mal. La molèstia a l’altre reduïx la possibilitat d’estar alhora ple per dins i feliç per fora.

Fuente: https://www.levante-emv.com

PACO MORENO

El Ayuntamiento de Albalat dels Sorells continúa avanzando en la recuperación de su patrimonio histórico con la restauración de diversas dependencias del Castell, una actuación que permitirá devolver a su lugar original los pavimentos cerámicos históricos, conocidos popularmente como los «escarabachitos», después de más de 50 años, según informó este jueves tras la concesión de ayudas dentro del plan de ayudas a la recuperación del patrimonio otorgado por la Diputación de Valencia este miércoles. La subvención asignada alcanza los 143.065 euros..

Para entender la importancia de esta actuación hay que remontarse a los años 70. En ese momento, el Castell estuvo a punto de desaparecer, ya que existía la intención de derribarlo para construir un nuevo ayuntamiento. Fue la Diputación de Valencia quien frenó ese proyecto y, con una inversión de un millón de pesetas, impulsó una intervención que permitió conservar el edificio tal y como lo conocemos hoy.

Sin embargo, durante aquellas obras, los pavimentos cerámicos originales fueron retirados. Según relata EL CRONISTA OFICIAL DEL PUEBLO (ALBALAT DELS SORELLS), MATEU RODRIGO LIZONDO, fue él mismo quien, recién licenciado, decidió actuar para evitar su desaparición. Con el apoyo del Ayuntamiento, limpió, clasificó y guardó cientos de azulejos en cajones de naranja, asegurando así su conservación. Aquellas piezas, de diferentes épocas -desde el siglo XV hasta el XVIII-, pasaron décadas cambiando de ubicación dentro del castillo, incluso desaparecidas durante un tiempo, hasta ser recuperadas hace pocos años.

En una selección posterior, en la que también participó el actual alcalde, Nicolau Claramunt, se contabilizaron más de 500 piezas góticas en buen estado. Desde entonces, han sido custodiadas en el archivo municipal, esperando el momento de volver a su sitio.

«Cerramos un círculo que empezó hace más de 50 años. Recuperamos una parte de nuestra historia y reconocemos el trabajo y el cariño de personas como MATEU, que supieron ver el valor de lo que otros consideraban escombros», ha destacado el alcalde.

Fuente: https://www.lasprovincias.es