LA MARE DE DÉU… SOTERRÀ, EMPAREDÀ I SALVÀ!!

VICENTE SANZ-VIÑUELAS, CRONISTA OFICIAL DE LLOMBAI

Hi han histories que s’han contat varies vegades en el passat… mes soc conscient que, encara que diverses persones han escrit sobre estos temes, alguns les coneixem però molts altres no. I com mai està de més recordar el nostre passat, en este singular mes d’octubre, aprofitant que enguany, any 2020, es compleixen 45 anys de la “Coronació” de la nostra patrona, la Mare de Déu del Rosari, aprofitaré per a contar un capítol que sempre m’ha resultat curiós i que, comentant-lo, vaig descobrir que per a gran part de la joventut era totalment desconegut.

En Llombai, des de la fundació del convent de Santa Creu pel primer marqués i futur sant, Francesc de Borja i Aragó, i concretament des de 1548, tenim una talla preciosa de fusta de cedre que representa a la Mare de Déu del Rosari i va ser un dels regals que el marqués de Llombai va donar per a ornar la nova església. Aquesta imatge va ser col·locada en un lloc privilegiat al temple, en una capella pròxima a l’altar i on encara hui es pot admirar, ja que els frares dominics tenien especial devoció a esta Verge i a resar el rosari. I per això també s’instauraria la costum de resar el rosari de l’Aurora durant tots els diumenges del mes d’octubre, ja que este és el mes d’aquesta Mare de Déu.

Junt a altres talles i ornaments, la imatge de la Mare de Déu del Rosari va estar en el seu altar (el primer de la dreta, mirant l’altar major de front), i va resistir diversos episodis bèl·lics com va ser el setge del propi convent per part d’alguns moriscos, que volien agafar a altres moriscos allí dins refugiats, en vespres de l’expulsió de 1609; l’arribada de tropes dels dos bàndols durant la Guerra de Successió en 1707 (i en concret quan el governador va haver d’amagar-se dins del monestir per a salvar la vida i tot l’edifici va ser rodejat), o inclús la Guerra del Francès (on tal vegada seria amagada també, per evitar la seua desaparició amb destí a França), i les guerres carlines. Ara bé, al segle XX i amb la Guerra Civil, el component sagrat que tenien els temples per la mentalitat i la tradició va desaparèixer i això va comportar l’assalt i crema de molts d’ells, perdent-se un patrimoni molt ric i significatiu del nostre passat, així com una gran quantitat d’arxius i obres escrites.

Precisament, i per narrar este “capítol” referent a la història d’esta preciosa talla que hui podem contemplar i admirar o venerar, ens hem de remuntar al temps de la República, concretament a inicis de maig de l’any 1936, i destacar a un matrimoni llombaí de llauradors format per Leopoldo Esteve i Rosa Castelló. La parella vivia junt a les seues filles Rosa i Maria; així com amb el seu fill Francisco, la seua nora Pepa Sanz “la Purcia” i el seu netet Leopoldo Francisco. I la casa estava situada en el, en eixe temps, anomenat com carrer Canalejas (i que durant la Dictadura canviaria a carrer Vázquez de Mella, i que hui en dia s’anomena com c/ la Font. Encara que realment el que era la casa, que hui es un solar rodejat de paret, es troba en l’actual carrer de la Favorita, però que en eixos anys era una continuació de l’altre carrer).

Els consorts Leopoldo Esteve i Rosa Castelló

Francisco Esteve, més conegut al poble com Paco “Poldo”, treballaria tota la vida com a procurador de Vicentin de Tavio “el Senyoret”, i era un home amb unes conviccions religioses molt fortes, que valorava la paraula i la serietat i que sempre estava per l’església, fent un poc d’ajudant del rector, sent una espècie de “sacrista” i que s’encarregava de les andes, reparacions, etc. I ell seria el que va amagar i salvar la imatge de la Mare de Déu.

Francisco Esteve Castelló, més conegut com Paco “Poldo”

Des del mes de febrer del 36, amb el triomf electoral del Front Popular que agrupava la coalició d’esquerres, y des del canvi de presidència de la República en el mes de maig, la qual va ocupar  don Manuel Azaña, la tensió va anar creixent per tot país, principalment per part dels sectors de la població més conservadors que no acabaven  d’acceptar els resultats de les urnes. I d’eixa forma, la preocupació i el temor es va escampar pels partits de dretes com la CEDA, part de l’església, part de l’exercit i part del mon empresarial i nobiliari. D’eixa forma, la divisió en el que després es nomenaria com “les dos Espanyes” es feia mes visible.

Tensions, disputes, amenaces, enfrontaments, etc, començaren a donar-se en les principals ciutats i pobles grans entre membres de dretes i d’esquerres, principalment dels més exaltats. I així, sembla que començaren a córrer informacions de distint contingut i procedència, i a mitjans o finals de maig a Paco “Poldo” li arribaren noticies que, en alguns pobles, alguns exaltats havien assaltat esglésies i inclús les havien incendiat, destruint l’edifici i totes les seues obres (a l’igual que al proclamar-se la República, en 1931, també va passar algo semblant en alguns llocs). Davant aquestes noticies inquietants va parlar en el senyor rector de Llombai, que en eixe temps era don Ramon Martínez Penadés, i li va comentar els seus pensaments i la por de si això arribara a passar en el poble.

Els dos homes van estar d’acord en que la situació podia alterar-se, ja que hi havia gent anticlerical declarada i, en certa forma, sense por a la inviolabilitat de lo sagrat i diví ni amb “temor de Déu”. I així van decidir salvaguardar i ocultar alguns objectes dels més sagrats i significatius per a la parròquia. Una nit, havent tocat ja les dotze campanades, el tio Paco es va presentar en l’església i, en un sac, van ficar la imatge de la Mare de Déu del Rosari, que era la talla més antiga que teníem, regal del propi Sant Francesc de Borja i, per tant, la més significativa a nivell espiritual. I per una porteta per on hui està el patronato (per l’actual carrer la Sang), va eixir portant el sac al llom i, vorejant el poble per l’horta, va anar a obscures pel costat de la sequieta de Baix i per darrere de les portelles de les cases, fins on estava l’entrada a l’actual carrer de la Favorita, i creuant la sèquia va arribar a sa casa i va amagar a la Mare de Déu en l’armari de la seua habitació.

Ara bé, ja diu la dita que “si no vols que ho sàpiguen, no ho faces”, i açò be a col·lació perquè en tant de secret i cuidao en que va anar el tio Paco, encara el va vore una dona que vivia en els carrers Baixos… en el sac al llom. Però ell no ho va saber en eixe moment, i la dona no va dir res fins uns mesos després en que el va denunciar.

També se sap que el tio Paco va poder traure la part de dalt de la Custòdia, la relíquia de la Vera Creu i el copó de plata (regals de Sant Francesc), 4 o 5 calces i també “roba de l’església”, que deurien ser mantels bordats i casulles (recordem que encara es conserven unes casulles bordades dels primers temps del convent, regal també del marqués). Possiblement, ell també agafaria la relíquia de Sant Francesc de Borja (conservada en un relicari de plata del segle XVII).

També altra gent relacionada en l’església va salvar algunes imatges. Per exemple, Elena Peris va salvar la xicoteta imatge de Santo Domingo de Guzmán (del segle XVII), així com el Sant Vicent Ferrer esculpit en el XVIII per Ignacio Vergara (sembla que en un primer moment l’amagaren en una caseta prop de Sant Antoni i posteriorment les portaren a la casa dels seus pares en el carrer del Pou, on les amagaren en la pallisa). Per altre costat, Enrique Piquer “el Sucarrat” salvaria el gaiato de plata de Sant Antoni (amagant-lo en la teulà de sa casa); i les germanes Rosa i Dolores Ferrando “les Macenes” amagaren la talla del Jesús en sa casa en el carrer València (per a traure’l de l’església m’han contat que si li ficaren un vestidet de nina per a dissimular, i quan arribaren a casa el ficaren dins d’una doble paret, amagant-lo així durant tres anys). Vicent Peris “Panxeta” i la seua dona Amparo Donat “la Porrona” amagaren en sa casa l’altre Sant Vicent Ferrer  (un bust realitzat al segle XVIII per José Esteve Bonet) i que hui està en el cor de l’església (curiosament conten que tenien el bust de Sant Vicent damunt la còmoda de la seua habitació, situada entrant a la dreta, i que alguns homes anaren a la casa a buscar-lo, ja que algú els havia dit que el tenien allí. Quan arribaren a la casa, Amparo els va dir: – El tinc jo i està ahi dins. Però el que siga home i tinga collons, que entre!!! – i es que era una dona brava i en molt de caràcter. Tal vegada, entre això, que el seu home era un republicà confés i que els que anaren a buscar-lo no tenien massa interès, el ben cert es que ningú el tocà ni entrà a l’habitació). També es va poder salvar el “portapau” (un objecte platejat, amb el calvari en relleu, i que servia antigament en les misses solemnes per a donar la pau dins de la litúrgia), així com alguns quadres com van ser el del Calvari (quadre anònim del XVII que representa a Crist Crucificat rodejat de Sant Domènec i Santa Caterina, i que conten que li arrancaren el marc i la clavaren darrere d’un armari per a salvar-lo i així passà la guerra), el llenç de la Coronació de la Mare de Déu (atribuït al pintor Vicente López i que va ser retallat per a poder amagar-lo), i la taula dels Sant Joans (del renaixentista Fernando de los Llanos, segle XVIII i un dels pocs testimonis de l’antiga església de Sant Joan, situada i hui desapareguda, en la plaça Major), que com era de fusta, la van tirar a terra i li van ficar damunt sacs i palla per amagar-la i que passara desapercebuda, com així ho va fer. Per últim, la corona i la mitja lluna de plata de la Mare de Déu d’Agost també les salvaren, d’igual forma que gran part de l’arxiu eclesiàstic, el qual en un primer moment l’amagaren entre les “bóvedes” de l’Església, i posteriorment en casa del tio Fernando “el Sabater” i la tia Pepica Peris, que vivien en el carrer del Pou (on va estar segur, ja que ell era del Comité i no era fàcil que allí anaren).

Tornant al fil de la història, Paco “Poldo” en un primer moment no va dir res a ningú, però a la vista dels esdeveniments que passaren en el poble, si que va confessar als seus pares el que havia fet i el que tenia amagat en casa. I es que després del Colp d’Estat del 18 de juliol del 36 i el començament de la Guerra Civil Espanyola, el dia 20 de juliol en Llombai alguns membres i simpatitzants del Comité de la CNT van assaltar l’església de la Santa Creu i l’ermita de Sant Antoni (comentar que eixe matí el rector havia abandonat el poble a instància de l’alcalde) i, a les portes d’elles, en les places, van cremar totes les imatges de sants, quadres, el cor de fusta treballada, els retaules dels altars, les distintes relíquies, etc. que van trobar (inclús van tirar les campanes des de dalt del campanar), convertint l’església en graner i pallissa i el claustre en una vaqueria, en bous i vaques (a diferència de Llombai, on gran part de l’arxiu eclesiàstic es va poder salvar, en Catadau i Alfarp l’arxiu es va cremar per complet. Ara bé, algunes imatges i ornaments sí que les van poder amagar i salvaguardar, i mentre en Alfarp una vegada es va quedar l’església buida la van tancar, en Catadau van tabicar la porta per a que no pogueren entrar ni fer res allí dins).

En eixe moment, i com faltaven algunes imatges en l’església, els anarquistes van fer un bando advertint, principalment a la gent catòlica i més de dretes, per tal que portaren a la plaça les imatges o quadres que tenien, ja que sinó anirien ells a fer registre. I davant aquest fet, algunes persones van decidir portar alguna de les coses que tenien, ja que se sabia que en tenien, i així evitar que anaren a sa casa i trobaren altres coses que havien amagat (per exemple, els retaules ceràmics que es conserven en les façanes d’algunes cases, en alguns carrers del poble, els van tindre que tapar durant els anys de guerra. Un cas el trobem en el de Sant Francesc de Borja, en la placeta de Nelo, i que en eixe temps pertanyia a la casa de la tia Mercedes “la Nela”, a la que un conegut del comitè de la CNT li va advertir que si volia conservar-lo més valia que el tapara perquè sinó li’l trencarien. I ella el va emblanquinar i així el salvà. Però açò també ho hagueren de fer en algunes cases que tenien canterers amb  retaules ceràmics en algun sant o Mare de Déu, com per exemple en casa el tio Quico “el Sardinero” en el carrer Sant Cristòfol, on també van emblanquinar el retaule i tiraren com un esguit en altra pintura, ja que encara que d’esquerres, la família era catòlica i els avisaren que anirien a per objectes que tenien per a cremar-los i si veien el retaule el trencarien. I així el pogueren salvar).

I Eixe mateix dia, o als pocs dies d’això, la dona que havia vist al tio Paco (i que tampoc ve ara al cas nomenar-la), el va denunciar dient que ella l’havia vist en un sac al llom, una nit, i que segur que s’havia emportat un sant. Davant aquesta acusació anaren a buscar-lo i li demanaren que entregara tot el que s’havera emportat, a lo que ell va respondre que no sabia res, i que ni tenia amagat cap cosa, ni anava a arriscar la seua vida ni la de la seua família per cap sant. I com era la seua paraula contra la de la dona, i en aparença en la casa no hi havia res, el deixaren estar. Ara bé, sembla que el vigilaren i en varies ocasions el van amenaçar, però ell no es va delatar i com començava a preocupar-se, tan per ell com per la família per si un dia entraven a regirar la casa i trobaven el que tenia amagat, cosa que els podia costar la pell… al cap d’uns dies, quan la situació pareixia més tranquil·la, després de parlar sols en els seus pares (per a que ni la seua dona ni les seues germanes saberen res), a altes hores de la nit, el tio Paco i son pare, carregant la Mare de Déu en la saria  que li havien col·locat a l’haca blanca que tenien (així com els distints ornaments guardats), es dirigiren al camp d’oliveres que tenien en la partida del Castellar i, allí en un cantó on hi havia una figuera, van enterrar tots els objectes i la talla de la Verge per a que ningú ho poguera trobar ni destruir. Curiosament eixe dia era el 4 d’agost, dia de Sant Domènec, i en silenci i complicitat, pare i fill tornaren a casa.

Al cap d’uns tres mesos des del Colp d’Estat, el govern de la República tornà a recuperar el control de la situació front a les milícies populars i els grups més exaltats d’anarquistes que durant els primers mesos s’havien armat i mobilitzat. Pel que fa a Llombai, en eixe temps ací manava el Comité de la CNT, el qual havia format una de les Col·lectivitats més importants en eixe temps, i les coses estaven molt mes calmades. Davant aquests fets, i com en sa casa no havien pogut trobar res i ja no buscaven cap “sant”, el tio Paco i son pare decidiren desenterrar a la Mare de Déu per evitar que es fera malbé i, de nou, a altes hores de la nit anaren a pel que havien amagat en el Castellar i ho portaren a casa. Una vegada ací, mentre la seua dona, el seu fill i les germanes dormien, entre ell i els seus pares llevaren les portes d’un armari de paret que hi havia en l’andana i ahi ho amagaren tot, tabicant l’armari i deixant la paret lliça com si no hi haguera res. I així van estar des d’octubre del 36 a abril del 39.

Una vegada acabada la Guerra, el tio Paco va trencar la paret i va tornar els objectes sagrats i la imatge de la Mare de Déu a l’església. I eixe any, per octubre, van poder celebrar-li les festes en el seu honor, així com en el del Crist de l’agonia i Sant Francesc de Borja, encara que sols estaria la seua talla, puix era de les poques imatges que “tornaren” a l’església, acabada la Guerra, quan esta es va tornar a obrir.

Passaren els anys i, després de la proclamació de la Mare de Déu del Rosari com a patrona canònica de Llombai en l’any 1964 (on estrenaren i li dedicaren l’himne “Gloria a ti”, en lletra de D. Enrique Bisbal i música de D. Gerardo Cardona; i fixaren la celebració de la festa el primer diumenge d’octubre de cada any), a iniciativa de Milagros Espert i les camareres de la Verge, van voler agrair al tio Paco “Poldo” i als seus pares, Leopoldo i Rosa, el haver salvat esta imatge, i per això a l’any següent, 1965, van col·locar una placa de ceràmica en una imatge de la Mare de Déu en la paret de la casa d’ells (en el que hui és la paret de blocs a l’inici del carrer de la Favorita). I al seu fill li regalaren una agulleta d’or per a la jaqueta, en la imatge de la patrona.

Retaule desaparegut que estava en la façana de la casa familiar (en l’actual carrer de la Favorita).

Posteriorment, en l’any 1993, després de la restauració de la talla de la Mare de Déu (costejada pel matrimoni format per Samuel Viñuelas i Pilar Sanchis i en la que va recuperar l’estat original del segle XVI), quan la van dur al poble i l’entraren per la Fonteta, com a reconeixement al tio Paco “Poldo”, van ser els seus nets els encarregats de portar-la des d’allí fins a l’església (de forma que ho feren Francisco Rafael, Pepe Luis i Juan Carlos Esteve Canet i Vicente Esteve Esteve). Per a l’acte vingué l’arquebisbe de València, don Agustí Garcia Gascó, i un gran número de rectors, entre els que estaven els sacerdots fills del poble. En eixe temps el titular de l’església era don José Jerónimo Tebar.

Dos moments de la processó després de la restauració de la Mare de Déu en 1993 on apareixen els nets del tio Paco “Poldo” portant l’anda.

I este es el relat del que va passar en eixe temps, i de com la nostra patrona va ser salvada i amagada durant tota la guerra, fet gràcies al qual podem admirar-la actualment, sent la seua talla una important imatge del nostre patrimoni cultural, així com una mostra “viva” de la història i d’un episodi curiós del nostre passat.

Per últim i citant la plegaria que hi ha escrita en la peana de la imatge diré: “Rosa y Estrela del día; Virgen Divino Sagrario; Danos, Señora, ventura”.

Fuente: https://actualidadvalencia.com