JOAN JOSEP CARDONA, CRONISTA OFICIAL DE BENISSA

Dies passats l’Associació de Cronistes Oficials de València celebrà la seva XXXIII assemblea. Són fraternals reunions bianuals on es tracten assumptes organitzatius, es donen conferències, es presenten comunicacions, hi ha visites culturals i un dinar de germanor. Res que no siga el que qualsevol associació sol fer per estrènyer els llaços corporatius. L’ambient que distingeix aquests aplecs agafa uns aires de nostàlgia. Eixa malenconia és la pròpia que pot tenir un col·lectiu on la majoria dels presents tenim una edat avançada. S’han compartit experiències i recordar-les entendreix. Aquestes bones persones, de tarannà romàntic, sempre et trauran en la conversa les coses del seu poble. L’estimen i han dedicat sa vida a promocionar-lo des de la vessant cultural i històrica que és el sentit del càrrec que ostenten. És per tant inevitable no parlar en el cas de la nostra comarca dels companys Pere Maria Orts (Benidorm), Cuello (Altea), Carmel Giner (Pego), Joan Giner (Xaló), Devesa (Dénia), Albert (Pedreguer), Pedro Pastor (Calp) ja difunts i que ens precediren.

Ser cronista oficial és un gran honor. Els respectius ajuntaments li han confiat la preservació de la memòria històrica que, si s’és un o una cronista de vocació la perpetuarà any rere any en la crònica del dia a dia del seu poble. Hui, en el model de transmissió de les noticies a l’instant la feina de cronista consistirà en deixar constància dels fets destriant lo noticiable i deixar la pellerofa del soroll comunicatiu. Les xarxes socials, els diaris digitals, les pàgines particulars o els diaris tradicionals ja s’ocupen de posar-nos la noticia a l’instant. Una inflació informativa que precisarà per part del cronista oficial la corresponent selecció. I a més el cronista o la cronista aromatitza el seu treball amb l’amor apassionat pel seu poble, detall que suplirà la seva presumible manca de professionalitat diferenciant-la del que van sobrats els titulats.

Precisament per eixe amateurisme la figura del cronista és entranyable. No li cal un expedient acadèmic carregat de mèrits, però que si el posseeix l’ajudarà en el seu treball i li estalviarà el tradicional menyspreu dels guardians de les essències formals. Així hi serem en aquest cas amb el pensament del rei Jaume quan a l’inici de la seva crònica s’aplica allò de “ ..e jassia que la fe senes les obres no valia re, quan abdues son ajustades fan fruit” i a gosades que de fe i treball van ben complides aquestes persones que gracies a elles guardem en les hemeroteques antigues impagables documents quan publicar era un privilegi a l´abast de poca gent. El setmanari “La Marina” (1960-1971) de Juan Bautista Sapena guarda en les seves pàgines el testimoniatge d’aquells cronistes que volgueren anar un pas més avant sortint del silenciós escriure en el llibre oficial de cròniques. Pocs son els estudiosos actuals que no recorren a eixes fonts per documentar èpoques de negra nit informativa. Cites valuoses que en el preàmbul del “Dietari” de mossèn Pere Porcar (1589-1628) son qualificades de “resistència” perquè escriure, i no fa encara molts anys, i en el sempre compromès estil memorialista, era un patir i un expressar entre línies com qui parla en clau.

I hui amb la facilitat de publicar, gestionar opinió i crear xarxes de comunicació que proporciona una ampla gamma de contactes s’ha parlat en aquesta darrera assemblea d’una preocupació. Els recents cronistes oficials nascuts de la voluntat dels seus respectius ajuntaments no apareixen en aquestes fraternals jornades. És més, les ignoren. Troben més abellidores altres convocatòries on possiblement el contacte entre professionals del ram de l’administració pública els siga més familiar. Pot ser també l’estigma que considera als cronistes uns afeccionats amb pretensions on molts no han/hem tingut accés al món universitari on la promoció va de la mà del contacte, les bones relacions o el corporativisme del signe que siga. Tot pot ser i tot ajuda a aquesta desafecció sense el demèrit d’aquesta gent de bona voluntat que en el pur sentit de la paraula “sap el dimoni on dorm”. Dita popular, que a fi de comptes és l’escola que proporciona saber de la vida i miracles de la gent del poble que ens envolta, que en bona llei és la que ens pregunta per un fil genealògic, una efemèride a recordar, el perquè d’un lloc onomàstic. Coses normals i sense més pretensions que ajuden a recordar a la gent del carrer d’on venim i qui som, perquè possiblement en aquesta vida que ens toca patir ferrant ferrant perdrem l’ofici. Dic de l’enfit d’informació, és clar.

Fuente: https://lamarinaplaza.com