UN CARRER PER AL PALAU REIAL

VICENT BAYDAL, CRONISTA OFICIAL DE VALÈNCIA

LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

Les denominacions dels carrers ens ajuden a entrar en contacte amb personatges, tradicions o circumstàncies que paga la pena de tindre presents. És una bona oportunitat perquè el pas del temps no faça oblidar la memòria. Aprofiten per a definir el tipus de societat i els valors que hi perduren. No obstant això, a voltes, sorgixen incongruències o situacions incomprensibles que fan que perduren noms que no representen la identitat d’un poble. Entre eixos sense sentits que s’arrosseguen en la toponímia urbana del Cap i Casal, hi ha un que resulta especialment rellevant que es mantinga i no es corregisca. Es tracta del manteniment del nom del General Elío (Pamplona, 1767 – València, 1822) en un destacat carrer de la ciutat. Especialment ho és en els moments actuals en els quals s’està restituint la memòria històrica i derogant aquella que no representa els valors de llibertat, tolerància i progrés que la nostra societat democràtica impulsa.

    El temps, a voltes, fa miracles. Ajuda a oblidar la part més negra de determinats personatges. El general Elío n’és un d’ells. Fou un clar defensor del despotisme i perseguidor del constitucionalisme i el liberalisme. Va ser el suport que trobà el rei Ferran  VII , com a capità general de València, per a reimplantar l’absolutisme després dels avanços democràtics que havia representat la primera Constitució espanyola, l’anomenada “Pepa”, promulgada a Cadis el 19 de març de 1812. Se’n podria dir molt, també, d’un militar que va optar per dedicar-li una muntanyeta a les restes del Palau Reial per no saber com valorar-les; però simplement podem quedar-nos amb la idea que va perseguir i executar liberals i demòcrates a València fins que acabà ajusticiat ell mateix per aquells que havia perseguit, en 1822.

    Podria pensar-se que eixa denominació de General Elío per a una via urbana del Pla del Real ve d’antic. Tal volta es podria creure que va sorgir ja en la primera mitat del segle  XIX  per l’enginyosa idea d’haver creat una muntanya de runes o per haver estat ajusticiat. Tanmateix el seu origen no és tan antic. Va ser l’Ajuntament sorgit de la dictadura de Franco el qui va decidir atorgar-li la denominació, al que fins aleshores era el carrer de Ferran el Catòlic; és a dir, que un rei de València i un personatge de la nostra història fou, una vegada més, substituït per un militar. Allò es va produir en un context determinat, quan el nomenclàtor del Cap i Casal es va omplir de figures que representaven la ideologia reaccionària, nacionalcatòlica i dictatorial triomfant.

      Des de llavors, ningú s’ha plantejat decididament la correcció d’eixa anomalia toponímica. La història d’aquell militar absolutista estava massa llunyana perquè la ciutadania es fixara en ell i molt menys que es pensara que la idea fou originària de l’època del franquisme. Sols ha existit un intent per llevar-li la denominació. Fou el 2009 quan el regidor Juan Soto va presentar una moció perquè es canviara el nom i passara a dir-se carrer del Palau Reial amb la finalitat, com ell va declarar,   de “respectar la història del nostre poble”. La regidora de Cultura d’aquell moment, María José Alcón, es va oposar. Entenia que la nomenclatura dels carrers són “el resultat de les​ diverses ideologies que ha imposat l’evolució dels esdeveniments històrics com a réflex d’una societat plural i integradora”. Pensem que no era conscient del que significaba eixa argumentació. En el fons, així donava suport als carrers dedicats a dictadors, inquisidors, absolutistes, torturadors i altres personatges que per a res creien en una societat integradora i plural.

    Fa unes poques setmanes un altre polític, Vicent Soler, apuntava la mateixa opció en una sèrie d’entrevistes realitzades per a recuperar la memòria de l’antic Palau Reial ubicat al Pla del Real. El seguiment en les xarxes socials i en la premsa de la idea va ser molt destacat i va rebre molts suports. És un signe que demostra que ja no estem en 2009. Ara les persones i institucions tenen una major sensibilitat pel passat amagat. A més, l’esperit de la llei de la Memòria Històrica no permet l’existència d’un carrer dedicat a un militar com l’esmentat, que va lluitar amb totes les seues forces contra els primers avanços de la democràcia a Espanya. Estem segurs que un carrer d’eixes dimensions sols pot portar un nom que faça justícia al seu contingut i ajude a recuperar la memòria oblidada del nostre poble. Es tracta d’eixe nom que ja ha estat proposat: el carrer del Palau Reial.

    Les autoritats i la classe política haurien de tindre-ho en compte. Pensem que és l’hora de recuperar un Palau que no sols són pedres sinó part de la nostra identitat. Elles expliquen el que vam ser. Expliquen  que, abans dels 40 anys d’Estatut, ja fórem un poble diferenciat en el conjunt de la península Ibèrica i d’Europa. No podem deixar  que la trista herència d’unes pedres inconnexes continue així. Els nostres avantpassats ens lliuraren gloriosos monuments com ara el Palau de la Generalitat i la Llonja dels Mercaders. Els hem d’estar agraïts i alhora demostrar-ho recuperant el que ells no pogueren fer. Nosaltres tenim l’oportunitat de tornar la memòria del Palau Reial i mostrar-nos ben orgullosos de la història valenciana. Ens ajudarà a entendre’ns millor com a poble i que ens entenguen. Podem pegar el primer pas per a fer justícia. És tan senzill com dir carrer del Palau Reial a eixa via del Pla de Real. Un acte aparentment “menor”, però ben carregat de simbolisme. La classe política té l’autoritat i la dignitat per a fer real el carrer del Palau Reial. En les seues mans està.