LLUIS MESA REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA
La joventut resulta l’etapa més brillant de la vida. L’envegem per l’atreviment i fortalesa que genera. És temps de força i valentia. Pensem, en moltes ocasions, que ho sabem tot i que ningú ens pot il·luminar. Així que, especialment, podem dir que en eixos anys, voluntàriament, caminem ’a cegues’; encara que hi ha gent ben adulta que va pel món sense vore mai res. No creguem que és l’únic significat de la locució. Amb l’expressió, indiquem també que tenim plena confiança en un ésser humà i que amb ell aniríem a la fi del món. Presenta dos sinònims: “amb els ulls tancats’ o ‘a ulls clucs’.
Hi ha determinades persones a les quals creurem sempre ‘a cegues’. Són els fills i les filles. Serrat deia que eren “esos locos bajitos” però no sé si tingué en compte que la follia infantil es transformava en destacat trellat. Un bon moment per a comprovar-ho és quan els descendents creixen. Cada aniversari que festegen, sentim que ja no som aquells exemples que fórem fa anys. Ens fem seguidors i seguidores ‘a cegues’ del que ens diuen i fan. Esta setmana, celebrant els anys de la meua filla Olaya, ho he tornat a pensar.
Trobe que caldria anar més ‘a cegues’ pel món i creure als qui realment fan llum. M’estic referint als científics i sobretot a les científiques. No valorem com cal el seu quefer. Malauradament, deixem que se’n vagen. Els governs no acaben de reaccionar. Així que el fet que la valenciana Ángela Pérez haja rebut un premi Jaume I ens ha de fer reflexionar.
Hem de creure el professorat més ‘a cegues’. Actualment els pares i les mares pensem que ho sabem tot. Ens atrevim a definir qui ensenya millor. No ens apassionen els esdeveniments culturals ni la lectura però som capaços i capaces de jutjar la docència.
En altres ocasions, hem d’evitar anar ‘a cegues’, com passa quan es pretén reformar el sistema educatiu. Ho fem quan marginem determinades assignatures. No entenc el retrocés de les llengües clàssiques, de la filosofia i ara de la música en les aules. Quan les arraconem, una part de nosaltres s’enfosquix i caminem ‘a cegues’.
En definitiva, busquem sempre la llum. Sols hem d’anar ‘a cegues’ quan seguim les persones que estimem. No oblidem que un camí sense llum genera rutes sense rumbs.