DANIEL ALFONSO MEDRANO, CRONISTA OFICIAL D’OTOS
El dia de Tots Sants és una celebració ben antiga i destacada en el calendari. Quan arribava el primer fred tardorenc i queien les fulles dels arbres, aquesta festivitat en la cultura tradicional unia les generacions passades amb les actuals i als vius els mostrava el seu futur pròxim. Ja que la mort era ben palpable en un temps en que l’esperança de vida era molt baixa (a Espanya era de només 35 anys en 1900) a causa de la mala alimentació i dels pocs mitjans sanitaris que disposaven per enfrontar un part difícil a casa o una grip mal curada.
Afortunadament, els avanços mèdics realitzats al segle XX en forma de vacunes, tractaments especialitzats i l’establiment d’una sanitat universal que cal preservar, han aconseguit augmentar la durada mitjana de la vida actual fins als 81 anys als homes i als 86 a les dones, allunyant per tant el seu final. No obstant, el desenvolupament no ens ha fet immortals, sinò que ha comportat noves causes de defunció destacades i hui en dia es parla al nostre primer món de les 3 C: càncer, conducció (accidents de trànsit) i cardiovasculars. A les quals en 2020 va irrompre de forma sobtada i estrepitosa una quarta C, el coronavirus.
A Otos encara es viu aquesta celebració cristiana amb arrels paganes. Els familiars prèviament netegen i decoren amb flors les làpides de les persones pròximes i, avançat el dia, des de l’església ix una processó fins el cementeri on es resa un respons pels difunts. Però Tots Sants també és un dia de retrobament en un espai que habitualment està buit i tranquil i que durant unes hores a l’inici de novembre s’ompli de gent que, a més de visitar als ja finats i de saludar al veïnat, pega una volteta al recinte mentre comenta entre l’admiració i la nostàlgia les circumstàncies que envoltaren tal decés o els records que venen a la memòria al llegir el nom d’un conegut escrit a la seua làpida. “Ai que jove! En lo bona persona que era…” o “esta dona es va morir el dia que… quina coincidència”. Així com “mira quina làpida li han posat” o “cada dia trobes a més coneguts, és llei de vida”…
No obstant, Tots Sants, festa de respecte i de mudar en el ritual, també inclou un important element gastronòmic en forma de panellets, d’ossos de sant o de castanyades i que a la Vall d’Albaida consisteix en menjar la tradicional fogassa. Es tracta d’un dolç fet amb una pasta semblant a la de la mona de Pasqua que inclou llavoretes d’anís i es cou al forn. Per damunt està coronat amb ametles i anous torrades, les quals fan referència a les ànimes.
Per als nostres avantpassats, després de viure el dia trist de Tots Sants, amb la posta del sol arribava un dels moments més temuts, parlem de la Nit de les Ànimes. Després de sopar, quan les cases quedaven fosques i només tenien la llum flamejant del foc de la llar unida a la dels ciris que s’havien encés en record dels familiars difunts, al so del vent se li unia el del repic de les campanes que tocaven a morts fins la mitjanit.”Tin, ten, ton” se sentia en l’horitzó. Aquell ambient tètric per als xiquets i també per alguns majors s’incrementava amb la creença segons la qual en la matinada del dia 2 de novembre les animetes tornaven sobrevolant per a visitar la casa on havien viscut, o siga, l’habitació on ells estaven dormint o, almenys, ho intentaven. Una estança que havia d’estar ben polida i arreglada per rebre la visita de l’esperit dels avantpassats.
Convé recordar que tradicionalment s’ha definit el cel com el lloc on van les bones persones en l’altra vida, enfront de l’infern on es cremen el foc etern els pecadors. Encara que també està el purgatori, un estat transitori per a les ànimes que poden ser salvades perquè han pecat sense arribar a meréixer la condemna eterna. Com que calia recordar la seua memòria, la vesprada del dia dels difunts començava la novena de les ànimes del purgatori on cantaven als gojos que “Están gimiendo y llorando/ en las llamas padeciendo,/ y lo que están suspirando/ de vernos todos riendo:/ que olvidados de sus penas/ nadie se quiere acordar./ Que Dios las saque de pena/ y las lleve a descansar”. Aquella litúrgia preconciliar es va deixar de celebrar a la parròquia otosina amb la jubilació del rector don José Dimas l’any 1968. I, temps després, concretament el 2011, l’Església va reinterpretar la definició tradicional del purgatori, sobre el qual Benet XVI va dir que “no és un lloc de l’univers, sinò un foc interior”. I en 2018 el seu successor Francesc predicava al cementeri Laurentí que “la memòria és el que fa fort a un poble, perquè se sent radicat en un camí, en una història. La memòria ens fa entendre que no estem sols, que som poble. Un poble que té passat, memòria. Memòria de tants que van compartir un camí amb nosaltres. No és fàcil fer memòria. Tantes vegades estem cansats de tornar arrere i pensar el que va succeir, en la vida, en la família, al poble. La memòria que porta a les arrels del meu poble”.
Per aproximar-nos més a l’antiga visió de les celebracions de Tots Sants i de les Ànimes, adjuntem una de les cançons populars que es recitaven, la qual la vam enregistrar de l’otosina Pureta Alfonso:
Si san Jerónimo fuera
para poder explicar
lo que padecen las almas
que en el purgatorio están.
Allí claman y suspiran
metidas en aquel fuego
y les piden a los mortales
que les saquen del incendio.
Herederos, albaceas
acudid nuestros lamentos,
testamentarios cumplid
todos nuestros testamentos
que en calabozos profundos
hay muchas almas metidas
y le piden a los mortales,
¿cómo de mi te olvidas?
Mujer, hijos y parientes,
¿cómo de mi no te acuerdas
para hacer una limosna
para alivio de mis penas?
Cuando estaba en el mundo
si me daba algún dolor
acudías al remedio;
¿qué fuera si ahora me vieras
con tanto fuego arder?
¿qué diligencias no hicieras
para no verme padecer?
Que dice que pena un alma
más penas y más tormentos
que han padecido en el mundo
todos los martirizados.
Y más que cuantas mujeres
han fallecido en sus partos
y más que el Hijo de Dios
que murió crucificado.
Esto sin comparación,
clemencia, fervor cristiano,
que el purgatorio se enciende
y las almas nos quemamos.
Y san Nicolás nos dice,
de nuestras penas hablando,
que si toda la leña del mundo
estuviera en una hoguera
en la espaciosidad del campo
no sería la mitad
que en el purgatorio dado.
Todos roguemos a Dios
en el alto consistorio
y allá en Jerusalén
requiescant in pace
rezarán un Padrenuestro.
Amén.
Aquella visió tenebrosa de Tots Sants s’ha anat endolcint amb el pas del temps, de manera que en ple segle XXI és un dia de visitar el cementeri, o no, i també d’anar a la Fira de Cocentaina. A més, la celebració del Halloween d’origen celta (convertida en una barreja festiva que combina un carnestoltes de temàtica fúnebre, l’asguinaldo de Nadal demanant caramels per les cases i els farolets estieuncs però de carabassa), s’ha anat expandint fruit d’una concepció de vida més lúdica i també com a resultat de la immediatesa i el consumisme que defineixen la societat actual. Però al mateix temps crea una curiosa paradoxa que convida a reflexionar: els xiquets es disfressen de bruixes o de calaveres però no és recomanable que visiten els cementeris perquè la visualització real de la mort els pot traumatitzar…