DANIEL ALFONSO MEDRANO, CRONISTA OFICIAL D’OTOS
Si retrocedim en el temps unes dècades trobem una societat immensament religiosa. Als nostres pobles i ciutats les celebracions cristianes marcaven el cicle anual fusionant el calendari civil amb el litúrgic a partir d’unes dates claus com el Nadal o la Pasqua, festes que estructuraven al seu voltant la gastronomia, els comportaments socials i també la cultura en les seues diverses manifestacions artístiques.
Òbviament, al llarg de l’any se celebrava, a més de les grans solemnitats, un conjunt de novenaris, festes patronals i altres menors dedicades als respectius carrers, mesos dedicats a Maria (maig i octubre) o a les ànimes del purgatori a l’inici de l’hivern. I les celebracions comptaven amb els corresponents cants litúrgics que eren entonats pel cor o per la feligresia en general.
Amb el pas del temps, la progressiva secularització i els canvis derivats del concili Vaticà II, moltes d’aquelles celebracions s’han anat abandonant o simplificant progressivament. Però la preservació de la seua memòria és important no només des de la perspectiva catequètica, sinò també des del punt de vista cultural, etnològic, literari, històric o musical. De forma que a la dècada de 1980, l’otosí Benjamín Fayos (en aquell moment seminarista i actualment rector de la Pobla del Duc, Montitxelvo, Terrateig i Aielo de Rugat) va dur a terme una important tasca de recopilació a partir de papers antics i d’entrevistes als cantors que coneixien les cançons. Posteriorment les va mecanografiar amb la màquina d’escriure per donar-los una correcta presentació. Ja entrat el segle XXI van arribar a les meues mans part d’aquelles fulles i les vaig reorganitzar de nou, afegint a la compilació alguns cants litúrgics específics que no s’havien recopilat i també va caldre transcriure’n alguns de nou pel mal estat d’aquelles desgastades fotocòpies. Majoritàriament estan escrits en castellà, mentre que textos més recents (l’himne de la Puríssima) o populars com l’asguinaldo estan en valencià i uns pocs en llatí. En quant a la complexitat del text, en trobem amb lletra barroca i que requereixen un profund coneixement com és el cas dels gojos de la Mare de Déu, mentre que en altres casos és molt senzilla -inclús ingènua- com podem vore a les estrofes del rosari d’octubre. Altres, per la seua part, presenten una perspectiva de profunda culpabilitat humana com es canta al solemne via crucis del Divendres Sant.
Aquella diversitat de textos la vaig ordenar seguint el cicle anual i també vaig procedir a gravar part dels àudios que complementen les cançons transcrites. A més, li vaig proposar a l’arxiu diocesà que s’organitzara una recopilació a les diferents parròquies dels cants propis (lògicament excloent les cançons ordinàries comunes) amb certa premura, ja que bona part dels coneixedors tenen una edat avançada. La COVID-19 ha retardat encara més la posada en marxa de la maquinària de l’arquebisbat, esperem que s’inicie prompte i que s’arribe a temps de crear un interessant arxiu tant escrit com sonor.