JOSEP CATALUNYA ALBERT, CRONISTA OFICIAL D’ALGAR DE PALÀNCIA

Des de sempre han existit problemes entre els pobles els termes dels quals eren fronterers, per exemple per la qüestió d’haver de compartir l’ús i aprofitament de les aigües o les pastures per als seus ramats, problemes que se solucionaven, bé per la via de la negociació entre les parts, bé per la imposició d’una autoritat superior. A continuació, fem menció de dos casos en els quals va tindre part el poble d’Algar.

Històricament, limitaven els termes de Torres-Torres i Algar, ja que, tant Alfara de la Baronia (actualmente el seu terme es fronterer amb el terme d’Algar) com Algímia d’Alfara, eren dos llocs que pertanyien a la Baronia de Torres-Torres. Atés que eren freqüents els problemes i qüestions que tenien lloc entre els pobladors de Torres-Torres, població de majoria cristiana, i d’Algar, quasi exclusivament poblat per mudèjars, segons ens narra el que va ser Cronista General de l’Ordre de la Mercé, Fr Faustino D. Gazulla Galve (1879-1938), el 20 de març de 1279, Don Beltrán de Bellpuig, Baró de Torres Torres, i la seua esposa Donya Berenguela, d’acord amb Fr. Pere d’Amer ( Barcelona, mitjans segle XIII- Santa Maria del Puig, 8 de juny de 1301),  Maestre de l’Ordre de la Mercé, que tenia el domini econòmic i administratiu d’Algar, i Fr. Guillermo de Olivaria, van arribar a la següent concòrdia, en paraules del P. Palau:

          “Concordaron dejando establecidos los lindes de esta forma. Que el término de Torres Torres lindaba con Algar por el barranco llamado del Arco, sito entre Torres Torres y Algar; que el dicho barranco subía dividiendo hasta el camino real que va a Teruel; después continuaba el mismo barranco hasta una fita puesta de voluntad de las partes en el barranco que va al alto de Albrecha, y allí se pusieron fitas; desde allí suben las fitas una detrás de otra, y pasan al barranco de Villar de Cornas, quedando éste en término deTorres Torres, y sube hasta el pinar sobre el olivar que también es de Torres Torres. Ultimamente convinieron ambas partes que todos los ganados mayores y menores de ambas pudieran entrar mutuamente en dichos términos a pastar y abrevar sin contradicción alguna de las partes, y que las aguas que salen de todos los sobredichos términos regasen conforme acostumbraban regar  en los tiempos antecedentes “.

Un altre problema és el que van tindre els pobladors d’Algar i els d’ Azuébar , pobles també  amb els seus termes fronterers, els quals respectaven el costum de què els seus ramats pogueren entrar lliure i mútuament en ells. És, igualment, el religiós mercedari Fr. Faustino D.Gazulla qui ens conta que, alterant els usos del país, Eximén Pérez de Ancilla, pel que sembla senyor d’Azuébar, va destinar a devesa “boyal” una part del seu terme, prohibint als veïns d’Algar que entraren en ella amb els seus ramats. Com això redundava en perjudici dels d’Algar, el mercedari Fr Arnau d’Amer va elevar les seues queixes a al rei Jaume II dela Corona d’Aragó. les quals van ser ateses, segons despatx expedit a València el dia 4 de gener de 1307, en el qual va manar a Eximén desisitir de tal innovació, ordenant al Procurador General del Regne que, si no obeïa, l’obligaria a complir el que segons justicia havia de respectar-se.