LLUÍS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA
És difícil escriure estos dies sobre fons blanc. Eixe infinit, amb el qual ens enfrontem els articulistes, simbolitza hui encara més un espai il·limitat. Quotidianament, quan agafem el teclat, es transforma en files negres fins a generar un discurs que expressa, amb major o menor encert, les nostres reflexions. És clar, que no sempre ixen iguals ni són capaces de comunicar amb la mateixa precisió. No obstant això, acaben eixint fins al punt que la plana apareix plenament ocupada.
Esta setmana el blanc imperant és especialment incert. Està impregnat de dos sentiments: la por i el desconeixement. Els escriptors i les escriptores, mirant la realitat, pensem que ens trobem més segurs al costat de les nostres obres acabades. Amb elles, sentim la certesa que no ens proporciona la realitat. Este matí, obrint el meu llibre de Francesca d’Estivella, veig a aquella noble nascuda a finals del segle xvii. Me l’intente imaginar amb els avanços de principis del segle xxi: mòbils, internet i cotxes. Estic convençut que no hi sabria com reaccionar. Nosaltres, malgrat tots els invents que controlem i el temps passat, tampoc sabem a hores d’ara com actuar ni quin futur ens espera. Tal vegada, hui som com la baronessa d’Estivella Francesca de Monsoriu: persones desorientades. Tanmateix en els llibres, ja enllestits i amb un final, trobem la quietud que en uns altres àmbits no existix. En el 2008, quan vaig escriure la novel·la, a mida que avançava, els personatges marcaven el camí. No sabia ben bé què anava a passar però no tenia por escènica. Gaudia de la sorpresa que ells m’infonien. Ara realment, mirant des de la porta de casa la pluja o el silenci, no trobe la quietud que altres voltes m’infon la caiguda de l’aigua en la meua vorera.
Veig la passera de persones que entren al forn o esperen. No hi ha cotxes situats provisionalment en doble fila en l’antiga plaça de la Tenda Vella. El forn no s’ompli. La cua al carrer és respectuosa. La porta de l’església no s’obri. Les taules del bar al carrer estan solitàries i la persiana tancada. Les quadrilles de dones esmorzant o de treballadors són invisibles. No és el símptoma d’un dia festiu, de ponent o de pluja extrema. El personal envolta la farmàcia però guarda les distàncies. En el Centre de Salut, les cadires estan buides. El volteig a migdia del rector busca encoratjar el veïnat però sona estrany. La saviesa dels majors, tan útil per a contar-nos com es vivien situacions extremes en temps passats, aprofita de ben poc. No hi ha res comparable. Les epidèmies que curaven els nostres patrons sant Blai o Sant Roc eren diferents.
En eixe context, sols hi ha dos pautes que poden consolar-nos: el llibre i la família. En la primera trobarem pistes, personatges i accions desconcertants. Però arribarem a un final. Ens agradara o no però, més de l’últim full, no hi haurà res. Al costat de la família cap cosa ens fallarà. Podrem enfadar-nos, discrepar però també compartir. Amb el seu suport, tot serà més fàcil.
Així que visquem els dies de la millor manera. Intentem protegir-nos i orientar-nos. La lectura, el joc familiar, les reparacions domèstiques o la tertúlia casolana són bones iniciatives. Ens queda encara camí. No ens desesperem. Arribarà el dia que ens desplaçarem des de les Baronies a Sagunt o a les Valls pel plaer de retrobar-nos amb amistats, compartir algun acte, arribar a un centre comercial o anar simplement pel plaer de caminar. No perdem l’esperança i despullem-nos, a poc a poc, de la inseguretat. D’estos temps eixirem amb força i ganes de retrobar-nos i sentir-nos hòmens i dones que compartixen els carrers del Camp de Morvedre.
Fuente: https://eleconomico.es
