LLUIS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA

Les passades festes falleres ens han deixat estampes boniques. El bon oratge ha permés el desenrotllament positiu dels actes. Tot en general es podria dir que ha eixit bé, si no fora per imatges inesborrables de fem, d’olor a orina o d’actituds poc civilitzades. D’eixa situació, no es lliura la capital comarcal tot i que al Cap i Casal encara ha sigut més negativa. Des de la part de la societat que no viu en primera persona la festa, el més fàcil és pensar que la responsabilitat correspon als fallers i a les falleres que programen actes. Però la realitat és que la culpabilitat de l’incivisme va molt més enllà. No es tracta de dir que el col·lectiu faller no ha d’assumir culpes. Les que li corresponguen les ha d’afrontar. Si els balls nocturns són un problema, doncs, caldrà acabar amb ells o realitzar-los d’una altra manera més sostenible. No obstant això, si hi ha algú que especialment lluita per acabar amb les actituds incíviques, estos són el fester i la festera. La primera raó està relacionada amb el fet que l’administració a l’únic que té sempre controlat és al faller i a la fallera. Tenen una seu social, estan en un registre d’associacions i posseïxen un president o una presidenta responsable. La segona és que l’incivisme acaba per destrossar la brillantor de qualsevol acte. La tercera és que l’administració eixos dies controla el compliment de les autoritzacions i sanciona, si cal, el col·lectiu faller. Però perquè no s’actua amb la mateixa intensitat quan els petards indiscriminats es tiren per tota la ciutat o determinats espais es convertixen en zones de focs incontrolades? Per què no s’amplien suficientment papereres i contenidors en els llocs on hi ha més concentració de persones?

És clar que no resulta senzill i que mai hi ha tants mitjans per a controlar la situació. El mateix caldria preguntar a hostalers i comerciants. Estos dos agents econòmics s’enriquixen de la festa fallera sense donar quasi res a canvi. Alguna responsabilitat, doncs, hauran de tindre’n. En definitiva, l’incivisme ocorregut en les festes falleres a ningú beneficia. Cal buscar responsabilitats però sobretot trobar solucions perquè desaparega. La bona imatge de la festa està en joc.

Fuente: http://www.elperiodicodeaqui.com

El pretendiente Carlos VII de Borbón (1848-1909).

GABRIEL SEGURA, CRONISTA OFICIAL DE ELDA

Apenas hacía un par de meses que el joven Alfonso XII había accedido al trono de España, tras el pronunciamiento militar del general Martínez Campos en Sagunto que permitió la reinstauración de los Borbones en el trono de España tras el reinado de Amadeo de Saboya (1871-1873) y la proclamación de la República (1873-1874).

El año 1875 se inició con la derrota parlamentaria del eldense Emilio Castelar como jefe del gobierno de la República. Inestabilidad política a la que se sumaba la sublevación cantonal de Cartagena (1873-1875), a punto de ser sofocada por la fuerza de las armas; la guerra en la isla de Cuba, conocida como la Guerra de los Diez Años (1868-1878); y, a falta de conflictos, la tercera guerra carlista (1872-1876).

Dentro de aquel contexto de guerra civil, a lo largo de los primeros meses de 1875 se asiste a movimientos de partidas carlistas por el interior de la provincia de Alicante. Partidas que eran avitualladas y socorridas por los partidarios del pretendiente Carlos VII existentes en los diferentes pueblos.

En este contexto de absoluta inestabilidad política y bélica, sabemos que el gobernador civil de Alicante verifica que el 20 de marzo, en la villa de Elda, había tenido amparo una partida de carlistas procedentes de Andalucía, habiendo encontrado refugio entre los carlistas eldenses. Dispuso, y así se llevó a cabo al día siguiente, el prendimiento de dichos elementos por efectivos del puesto de la Guardia Civil, de Petrer. En total fueron capturados siete de ellos y uno mas procedente de Huelva; habiéndoseles requisado algunas armas de poca importancia, como un sable, una carabina, una revólver, una escopeta, dos cananas, dos caballos y los retratos del pretendido rey don Carlos y de su hija Blanca, así como de los cabecillas guerrilleros carlistas Pascual Cucala, Juan Castell, Francisco Ulibarri y Miguel Lozano.

Tras la rápida acción de los efectivos de la Guardia Civil, los carlistas presos fueron conducidos a Alicante, donde llegaron un 22 de marzo de 1875, siendo puestos a disposición del gobernador civil de la provincia, ocho presos carlistas y un mozo prófugo de la quinta anterior.

Fuente: https://www.valledeelda.com