LLUÍS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL DE ESTIVELLA

Marc tenia pressa perquè succeïra el nadal ràpidament. Qualsevol festa li feia especialment feliç perquè deturava la marxa de l’estudi. Suposava un bon motiu per estar prop dels amics.

Però estos dies no els podia suportar. Ja no tenia la il·lusió de muntar el betlem de la catequesi d’Estivella ni d’anar a la Sant Silvestre del poble. El que més l’atabalava era el soroll que generava la festivitat: en les xarrades dels menjars familiars, en la publicitat televisiva i en les músiques estridents dels adornaments nadalencs. La seua família era curta. Així que les celebracions eren repeticions dia a dia de rituals amb la mateixa gent.

Aquell 23 de desembre, per oblidar-se de tot el que venia, quedà amb Paco per anar en la motocicleta a visitar uns amics que tenien al Port de Sagunt. La vesprada presentava un oratge complicat. De sobte per la recta que succeïx al pont de la Maladitxa de Gilet, el cotxe de davant frenà. No pogueren controlar la velocitat i passaren a l’altre carril. Un vehicle creuava en sentit contrari. L’esquivaren però se n’eixiren. Marc no en recorda res.

Va obrir els ulls en l’àrea d’urgències de l’hospital de Sagunt. Escoltava tot allò que l’envoltava però no menejava cap múscul del cos. Era com si l’hagueren immobilitzat. Tampoc no sentia res. No podia escoltar sorolls o músiques. En passar uns minuts va ser conscient que el seu cos no reaccionava. No tenia cap dolor, percebia perfectament l’entorn però estava immòbil. Semblava que ningú li feia cas. En aquella zona hi havia massa feina. Per primera vegada en sa vida es trobà realment lluny de la família. Sempre havia desitjat emancipar-se però no com s’hi sentia en eixe instant. Veia com una dona es trobava al costat d’un malalt. La xica li agafava la mà i el besava. Ell es calmava gràcies a les seues paraules tranquil·litzadores. També un pare estava prop d’una filla accidentada. Li deia que no patira per com havia quedat el cotxe nou. En mirar eixes escenes, va descobrir com unes xicotetes paraules familiars aprofiten per calmar un accidentat. Ell era l’únic que no escoltava cap so consolador i qui tampoc no tenia una persona al costat. Els minuts es feien interminables en la sala. Avançava molt lentament el rellotge penjat a la paret. No sentia res, ni tan sols el tic-tac. L’únic element agradable que notava era una llumeneta que es veia al final del corredor. Pareixia algun tipus de decoració nadalenca. En mirar-la es relaxava i robava certament acompanyat. No entenia que ningú se’n preocupara. A casa sempre li deien per tot i s’angoixava.

Ara allí necessitava que li preguntaren. Finalment s’acostaren uns metges. Xarraven entre ells fins que decidiren emportar-se’l d’allí sense cap explicació. Resultava invisible. Ningú no el mirava. Sentia la solitud nua i crua.

El pujaren a planta. El silenci continuava present. L’ignorava tot el món: família, amics i metges. Així i tot no volia tancar els ulls. Era l’única manera de sentir i de comunicar-se amb l’exterior. Al llarg dels corredors va vore més decorats nadalencs. Eren eixos que ara sí li agradaven. Volia escoltar les músiques sorolloses que tant havia odiat. Significaven que era viu i que existia l’alegria. Començava a dubtar. No sabia si era mort i mirava tot des de l’una altra vida. Ho havia vist a les pel·lícules. Les hores passaven lentament. Al remat, no sap quan, es va adormir. No despertà fins a les primeres hores de l’endemà. En fer-ho va sentir sorolls. Tot tornava a ser real. Començà a sentir dolors. No eren forts però l’incomadaven. De seguida pensà que estava viu. Escolta en la televisió de l’habitació la banda sonora d’un anunci nadalenc. Podia sentir el soroll del paparpadeig de les llumenetes de nadal del corredor. Mitja hora després entraren els metges. Li digueren que havia patit un xoc i que es recuperava positivament. La família va aparéixer una hora després. Per fi  estaven allí. Quan estava en observació, els impediren passar. Amb ells va entrar Paco. No es trobava ferit. Mai en la vida havia sentit tanta necessitat de família i amics. Volia tornar a casa i passar el temps amb els seus, envoltat per la monotonia. A primera hora de la vesprada donaren l’alta. De seguida arribà a Estivella. Sols tenia ganes d’anar a la cuina per preparar el sopar de nadal. Va ajudar a fer uns entremesos d’embotit, mentrimentres preparaven la pilota pel sendemà. Es va dirigir al betlem per endollar les llums. Va fer el mateix amb les de l’arbre. Necessitava sentir prop eixe soroll.

Aquell any va comprendre que la monotonia pròpia del nadal o de qualsevol dia de l’any també ajuda a ser feliç. Allò que és repetitiu, ho és perquè ho fem. La música del cava o del torró en la televisió pot fer-nos recordar moments irrepetibles. La claror dels carrers els dies de desembre o la decoració dels aparadors ens fa vore tot distint. El nadal transforma per uns dies la quotidianitat. Cada racó, lloc de treball, espai públic o casa canvia. El soroll del nadal va dir-li en el 2014 que la vida està ací per a viure-la i fer-la diferent a cada moment.

Fuente: http://www.el-economico.com