Josep Iborra I Alberic
JOSEP LLUÍS DOMÉNECH I ZORNOZA (*)
El dia 24 de febrer del 2011 va morir Josep Iborra. Ara ha fet 2 anys. Dos anys, ja. ¡Com passa el temps!
Alguna cosa s’ha parlat de la seua obra literària, del seu treball com a narrador, com a crític literari, com a professor (catedràtic de Filosofia), dels seus títols (Llicenciat en Dret, Llicenciat en Filosofia i Lletres, Doctor en Filologia), però poc s’ha dit de la seua vida personal, tant en l’esfera més íntima, de la seua vida amb família, amb els seus amics, amb els seus alumnes, amb els seus col•legues… amb tothom. La recent publicació, de Publicacions de la Universitat de València, Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster, de l’autor que estem comentant, comença a fer justícia a l’home que, calladament, millor coneixia l’obra de l’escriptor de Sueca. El que ocorre és que si Josep Lluís Bausset i Císcar era definit pel mateix Fuster com a l’home subterrani, n’estem segurs que Iborra encara era més desconegut en certs cercles. El seu caràcter reservat, callat, prudent… no reflectia el que, a poc a poc, pas a pas, dia a dia, anava fent.
El 26 d’abril del 1999, ens entrevistàrem ell i jo a sa casa, com era habitual cada cert temps. Estava jo molt interessat per la temàtica de la narrativa curta en valencià. Havia llegit amb fruïció Paraules i prou (Bromera, 1995). Tenia uns dubtes. Li vaig portar un exemplar del seu llibre. Li vaig preguntar tot un ventall de qüestions. Em donà unes bones respostes, a la seua manera. Em donà una més de les seues lliçons paripatètiques i em dedicà el llibre (“Per a Josep Lluís Doménech, amb l’orgull d’haver-lo tingut com a alumne. Una codial abraçada. Josep Iborra. València, 26 d’abril 1999”). I és que realment, per a mi va ser una experiència inoblidable l’haver sigut alumne directe de “Don José” –com li déiem-, en la década dels anys seixanta del segle passat. En esta ocasió, a més de dir-li que qui se sentia orgullós i satisfet era jo, em va dir que, per favor, que ja que som els dos adults, que no li parlara de vosté. “Som col•legues i amics•. “I com vol que li diga? De tu, Pepe o Iborra, com vulgues. Joana traçava un somriure, amb complicitat. ¡Ja veus! ¡Com canvien les coses!
L’autor de la Trinxera literària, autèntica peça de museu del que va significar per als escriptors de la nostra llengua en uns anys difícils, potser més difícils que els d’ara, que ja és dir, em va rebre més dies, habitualment en sa casa de València o en la de Navaixes. En una ocasió, acompanyat de la meua esposa, Pilar, ens entrevistàrem de nou. Li vaig poder regalar algunes de les petites obres que havia publicat darrerament. Va fer un café –no en sabia fer més d’un a l’hora- i em va dedicar amb molta estima i interés un dels seus darrers llibres publicats (Breviaris d’un bizantí, premi literari Ciutat de Tarragona del 2006. Arola Edicions). En esta ocasió, eixa obra que servix de llibre de capçalera de la meua esposa era dedicada als dos. La dedicatòria és molt afable (“Per a Pilar i Josep Lluís Doménech, tan afectuosos sempre, recreant anys d’Alberic i continuant amb una amistat que m’estime. Desitjant-los el millor. Josep Iborra. València, 3 de febrer del 2011”). Em va dir que volia que assistira amb ell a la seua tertúlia, que en telefonaria en 8 o deu dies. Ja no ho va fer. Al cap d’uns dies, una veu familiar em comunicava que havia patit un atac i que havia estat ingressat en la UCI. Poc després moria el meu admirat professor i més admirada persona. El coherent humanista del segle XXI deixava la seua obra com a testimoni, i el seu record, per a totes les generacions posteriors. El millor que podem fer és recordar-lo com el que va ser, un home culte, coherent, humil, sobretot això, humil i senzill, un home total. I llegir-lo i difondre la seua intensa obra, una mica esparsa, però completíssima.
La seua imatge, el seu tot, i també el seu record, em feia recordar uns altres temps de la vida d’Alberic, el nostre benvolgut poble. El Col•legi Lliure Adoptat, depenent de l’Institut de Batxillerat de Xàtiva, fidel successor de l’Acadèmia Nebrija, entitat de la qual va ser director, un gran director, tan eficient com ho era de professor, amb la seua senya d’identitat molt peculiar, com era la seua persona. El record d’uns altres professors, companys seus i responsables de la nostra educació. Recordem Bausset, Jesús Huguet, José Luís Guerola, Rafael Beltrán, Vicente García, Pedro Ballester del Rei, D. Juan Antón, D. Manuel Olmos, D. Alfredo, l’interventor de l’Ayuntament i tots els altres docents que ara no recorde massa bé. Sí, m’he deixat la nostra “mare espiritual”, la pacient Julieta. Algun dia en parlarem de tots ells, així com dels alumnes, els inoblidables companys. Però, eixe no és el tema de hui.
La qüestió era recordar humilment a “Don José”, l’admirat director, professor i personal. Recorde que al voltant de l’any 1967, jo jugava per la Glorieta, concretament pel lloc on ara es troba la famosa creu remodelada. Don José passejava molt lentament acompanyat d’un altre home, prou jove, de mitjana edat, amb bigot. I em digué: “Doménech, vine un moment”. “Este senyor és un bon amic meu”. Ens donàrem les mans. Jo, un adolescent, em vaig quedar sense paraules. Tan sols vaig dir: “Bona nit”. El professor continuà: “Li diuen Joan Fuster, és escriptor. Soparà en ma casa. Després anirem els dos a prendre café al casino. Digues-li a ton pare que isca, com totes les nits a la tertúlia, i si tu vols vindre, vine també”. El casino era l’actual ajuntament de la plaça de la Constitució. Anàrem mon pare i jo. Els majors, els socis, prenien café. Jo, com sempre, un paquet de papes. Així és com vaig conéixer Joan Fuster. Vaig assistir a una interessant tertúlia, del contingut de la qual no vaig entendre ni la meitat. Passat els anys he anat, a poc a poc, entenent moltes coses que es van dir una nit gèlida en un poble de la Ribera Alta del Xúquer.
Anècdotes en podríem contar moltes. Com aquella ocasió, en què jo, amb tretze o catorze anys vaig anar per primera vegada a casa del “mestre” en Alberic. En entrar al seu despatx hi hagueren dos coses que em van sobtar. La primera, veure tants llibres junts i molt bens ordenats. La segona, llegir el títol d’un llibre gruixot titulat Guerra i pau, i no Guerra i paz. En la meua ingenuïtat, pròpia d’un adolescent que visqué durant el franquisme li vaig preguntar: “¿Està escrit en valencià?•. Reposadament em respongué: “Sí, clar. Està fet en Barcelona. I està escrit… , bé, en la nostra llengua, en la llengua que parla molta gent de València, Barcelona, les Illes Balears i en molts altres llocs”. ¡Ja veus! Bona resposta. El llibre el torní a trobar en una de les prestatgeries de sa casa de València, en un corredor a l’entrada. Supose que encara deu estar en el mateix lloc.
Després de la seua mort, Joana, la seua fidel companya, m’expressà el seu desig que les cendres foren depositades en el cementeri d’Alberic. Vaig intentar que es fera d’eixa manera, però no ho vaig aconseguir. Supose que es va fer. M’interessaré pel tema. Em compromet a això.
No vull estendrem més. Com he dit, anècdotes hi ha milers, que les poden contar tots el qui el vam tractar. Crec, sincerament, que el poble està en deute amb la memòria d’eixe preclar personatge. No se li ha fet cap homenatge. Tan sols ens reunírem a un sopar, una nit, organitzat per l’eficaç, callat, però molt eficient, Manolo Olmos. Però assitirem alguns dels alumnes i dels professors d’aquella època dels seixanta, on Alberic era un focus cultural de primer ordre, no sols per a la comarca de la Ribera, sinó, a més a més per a tot el País Valencià. Crec, que seria bona cosa que l’Ajuntament capitalitzara la creació d’una comissió que tractara el tema i se li fera un reconeixement com cal. ¿Quin? La comissió proposaria i l’Ajuntament, en combinació amb la família, decidiria. La pilota està en l’aire.
Passa la vida com un alé. com un anhel
Josep Iborra (Breviari d’un bizantí)
(*) Doctor en Psicologia. Professor de valencià. Membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Cronista de Tous.
Fuente: http://www.tusnoticiasdelaribera.com
