Arxiu diari: 14 de Març de 2021

LA PANDÈMIA DEL CORONAVIRUS A OTOS, UN ANY DESPRÉS

DANIEL ALFONSO MEDRANO, CRONISTA OFICIAL D’OTOS

El 14 de març de 2020 vam entrar en shock. A gran escala perquè el món estava immers en una gran pandèmia de la que es parlava en tot moment als mitjans de comunicació i a les tertúlies del carrer i per combatre-la, el Govern havia decretat l’Estat d’Alarma amb un dur confinament domiciliari que ens obligava a quedar-nos tancats a casa trencant així la nostra rutina habitual. I a nivell personal ens havíem d’adaptar immediatament a un escenari nou inèdit i incert que no sabíem quant de temps duraria ni com ens acabaria afectant.

Fa un any ens vam tancar a casa. Les notícies eren confuses i alarmants, la gent es comunicava a través de les noves tecnologies que substituien el contacte físic, Fernando Simón es va convertir en el protagonista de la televisió i ens familiaritzàvem amb la terminologia mèdica que popularitzava paraules com la incidència, els tests de detecció i els necessaris respiradors a les UCIs.

La vida a Otos també es va haver d’adaptar a la força. De forma que el divendres 13 de març l’Ajuntament va publicar un comunicat pel qual, en el marc de les seues competències, se suspenien les activitats municipals programades, les educatives i esportives, el mercat, procedien al tancament dels espais públics (llar dels jubilats, sala d’usos múltiples, etc) i dels parcs. També s’anul·laven les activitats programades per les Ames de Casa amb motiu del Dia de la Dona encara no celebrades. Es tancaven bars i restaurants. Es van suspendre també les celebracions religioses i el repartiment de correus seria en dies alterns. El Forn Regina només prestaria servei dilluns, dimecres i dissabte. La farmàcia va començar a dispensar els medicaments a través de la reixa del carrer per evitar contagis i les oficines de l’Ajuntament només atendrien telèfonicament i alguns operaris, provistos de mesures de seguretat, començaren a desinfectar els espais públics com si d’una pel·lícula de por es tractara. A més, un grup de persones voluntàries posaren el marxa el grup “Tot anirà bé” per ajudar solidàriament a les persones que ho necessitaven i molts balcons s’ompliren de pancartes colorides amb missatges esperançadors. Els rellotges continuaren marcant les hores però sense turistes que els fotografiaren perquè el temps real continuava passant però el nostre tràfec diari s’havia detingut abruptament.

L’escenari era ben estrany i personalment vaig començar a treballar telemàticament des de casa. De forma que, entre classe i classe, vaig començar a redactar les impressions i les notícies d’un fenomen que ens marcaria i el dimarts 17 de març, quart dia del confinament, vaig publicar la primera entrada de “La pandèmia del Coronavirus a Otos, crònica d’un confinament” en la que podem llegir:

“Quant de temps durarà la situació? Com aguantarem tancats a casa? I les persones amb maltractaments familiars com ho viuran? Quan es podran celebrar les festes ajornades? Algun familiar o amic es vorà greument afectat per la pandèmia? Quants coneguts no tindran ingressos per no poder treballar? Quants canvis momentanis vindran per a quedar-se? Hui és 17 de març, quart dia de confinament, i els dubtes són molts i variats. Amb la perspectiva que proporcionarà el temps i la informació que tindrem, podrem respondre a moltes preguntes que ara ens fem.”

Ha passat un any i ja podem respondre a molts dels dubtes inicials però encara ens en queden alguns per resoldre com els primer d’ells Quant de temps durarà la situació? Sabem que hem passat per moltes fases de tancaments i d’obertures, de millores sanitàries en que la falsa confiança unida a l’intens debat entre la salut i l’economia han portat noves onades obligant a retrocedir passos, clar que a bou passat tots són toreros. Molta gent s’ha angoixat psicològicament i en l’altre extrem trobem persones negacionistes. Però com a resultat tenim que Simon i la tia Regina ja no estan amb nosaltres, els exemples més pròxims dels milers de persones que han perdut la vida en les fredes estadístiques. Hem tingut temps per a reflexionar, per a fer de cuiners a casa i per aplaudir al balcó durant mesos a les 8 de la vesprada mentre sonava la cançó Resistiré. No vam tindre falles ni Pasqua en 2020, pocs actes hi haurà en 2021 i no sabem quan tornarem a l’anyorada vella normalitat.

Aquella crònica la vaig continuar escrivint durant dos mesos fins el dia 18 de maig quan ja estàvem a meitat de les fases del desconfinament. Òbviament han passat més coses de les allí plasmades, però vaig tractar de combinar tres aspectes: en primer lloc com es vivia l’Estat d’Alarma a Otos. Quines notícies generals contextualitzaven la nostra realitat local i, finalment, alguns aspectes culturals o patrimonials locals que explicaven celebracions que haveren tingut lloc durant els dies de tancament amb la doble intenció d’informar i de trencar la monotonia informativa que provocava l’anomenada fatiga pandèmica. Tornar-ho a llegir un any després ens trasllada a un escenari passat però no tan llunyà i que a moltes persones les ha marcades per sempre.

Diuen que les crisis són oportunitats i que cal aprofitar-les com han sabut fer els fabricants de les mascaretes que ara són una peça imprescindible quan eixim al carrer. A més, cal plantejar-nos seriosament quines són les vertaderes necessitats i les prioritats que tenim enfront dels aspectes secundaris que poden distorsionar-nos la mirada, ja que la memòria és fràgil i els temps canvien.

Fuente: http://publicacionsotos.blogspot.com/